Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Francisco Villar: "Pensar en la mort és normal; veure-la com la solució a un problema, no"

  • LORENA METAUTE
Actualitzada 06/11/2017 a les 15:54
Pensar en la mort quan un ho passa malament forma part de la conducta humana i caldria veure-ho com a normal. Això faria que un no se sentís culpable, dolent o un malalt, quan li passés pel cap, sinó que sabria llegir uns pensaments reincidents de mort com un senyal per demanar ajuda i superar aquella situació transitòria. Com a societat, tenim un repte important per trencar el tabú de la mort i, encara més, del suïcidi, una realitat i un problema de salut pública que comporta estigmes per als que ho intenten i per als supervivents, les famílies. Ens ho explica el psicòleg Francisco Villar.
Francisco Villar: “Pensar en la mort és normal; veure-la com la solució a un problema, no”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francisco Villar: “Pensar en la mort és normal; veure-la com la solució a un problema, no”

SEGRE
Francisco Villar: “Pensar en la mort és normal; veure-la com la solució a un problema, no”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francisco Villar: “Pensar en la mort és normal; veure-la com la solució a un problema, no”

SEGRE

El Servei de Suport al Dol de Ponent va organitzar, a mitjans d’octubre, una jornada sobre la prevenció, la detecció i l’afrontament del suïcidi, en la qual va participar Francisco Villar, coordinador del programa d’atenció a la conducta suïcida del menor del Sant Joan de Déu de Barcelona. Vam quedar amb ell després de la ponència.

Què és el suïcidi? 
Puc dir el que no és.

Endavant.
No és una malaltia, ni un trastorn. És una realitat que pot complicar altres quadres i diagnòstics, com ara una depressió.

Sempre s’ha dit que la conducta suïcida va lligada a una malaltia mental. No és així?
Es posa en qüestió la dada que el 90 per cent de les morts per suïcidi són de persones amb una malaltia mental. No és així. Ara cal investigar.

Què porta algú a acabar amb la seua vida?
Pot ser que la persona, adolescent o adulta, passi per una situació estressant; aquests casos representen el 10 per cent. El 30 per cent dels que tenen conductes suïcides té una patologia mental associada i el grup més gran, que representa el 60 per cent de les persones que pensen o fan un intent de suïcidi, és el d’aquells que arrosseguen diversos problemes. En general, el que succeeix és que tenen una manca de recursos per gestionar emocionalment una situació. Aleshores, els sobrevé la idea de la mort, de morir. Pensar en la mort és normal, quan estem vivint una situació anormal; ara bé, el que hauria d’encendre les nostres alarmes, o les del nostre voltant, és que pensem de manera recurrent en la mort com a solució al problema que tenim o a la situació que vivim, perquè, aleshores, ja és més possible que es passi al tercer estadi, que és l’intent.
 

“Alguns senyals d’alerta serien els canvis d’humor, la falta de vincle amb un projecte i alteracions del son i l’alimentació” 



Diu que és normal pensar a voler morir?
Sí. Això passa i és normal. Estaria bé que la gent ho sabés i ho entengués. No passa res per pensar en la mort, a morir; és un mecanisme habitual en el marc d’una situació de desesperança i angoixa. Si la gent ho sabés i ho entengués, ens trauríem un gran pes de sobre, ja que qui ho pensa es creu un malalt i, per tant, per fugir dels estigmes, no en parlem amb ningú per evitar que ens prenguin per bojos. Callem i, així, encara ens tanquem més. Hi ha un fort tabú entorn de la mort, en general, i en concret, sobre el suïcidi.

Francisco Villar: “Pensar en la mort és normal; veure-la com la solució a un problema, no”Si la persona no comunica els seus pensaments a l’entorn de la mort, hi algun senyal que pugui posar en alerta l’entorn?
Doncs canvis de comportament, el fet que no s’involucri en projectes i altres símptomes també associats a la depressió, com l’alteració del son i l’alimentació. No ho hem de confondre amb un caràcter introspectiu o tímid. Pot ser que el teu fill sigui introspectiu, que prefereixi estar sol a l’habitació, abans que anar amb els amics al cine. Si es queda a l’habitació construint maquetes d’avió perquè resulta que li encanta el modelisme, aleshores té un vincle amb alguna cosa, i això fa pensar que està involucrat en un projecte i, per tant, no hi ha cap conducta que pugui fer sospitar que té pensaments de mort. Tot i així, és preferible preguntar sempre.

Vol dir que hem de preguntar si ha pensat a suïcidar-se?
Sí. La pregunta s’ha de fer sempre. Si veus que aquella persona s’ho està passant malament, que hi ha canvis d’actitud i de conducta, algú li ha de fer la pregunta.

Però és molt violent, això. Com se li pregunta a algú si ha pensat a morir com a solució al seu problema?
De manera progressiva. Seria necessari validar les seues emocions i els sentiments descrivint la seua situació i reconeixent que és normal que s’ho estigui passant malament i, d’alguna manera, se li pregunta si ha pensat mai que no val la pena seguir vivint. I si la família o els amics no estan preparats per fer-la, cal recórrer a un professional. Al contrari del que un pot pensar, no l’incomodarem, sinó que li proporcionarem un gran alleujament, quan li fem la pregunta, perquè si algú que no és ell diu que entén que pot ser normal que ho pensi, d’aquesta manera, obre la porta a anomenar-ho, acceptar-ho i superar-ho.

Se supera el pensament suïcida? Les ganes de morir?
Sí. Sabem com ajudar-los, si ens arriben. Si hi ha hagut un intent, els sis mesos següents són molt fràgils, i allarguem la supervisió fins als dos anys. En aquest procés, la família és fonamental: la transmissió d’esperança i explicar que tot és transitori, en aquesta vida, que res és per sempre. El que no s’ha de fer mai és donar missatges que els puguin fer sentir encara més culpables.

Com per exemple?
Dir, per exemple: “No estiguis tan malament! Si ho tens tot per ser feliç!” Està prohibit també desafiar-lo o reptar-lo a posar fi a la seua vida. Des del desconeixement, hi ha hagut algun pare que, davant les amenaces de suïcidi del seu fill, li ha acabat dient, més o menys, que ho fes, si ho havia de fer. Està clar que, quan ho diu, el que pensa és que el seu fill està provant de cridar l’atenció. I en aquest punt és molt important deixar clar que no són crides d’atenció, sempre són peticions d’ajuda.

Abans deia que la pregunta ha de fer-la, si no algú proper, un professional. Quin?
Al CAP. Hi ha un protocol de risc de suïcidi que va posar en marxa la Generalitat l’any 2014. Segons la fase en la qual es trobi la persona, serà derivada a un metge o a un altre. És important que la família actuï impedint l’accés als mètodes. En el cas d’un menor, és relativament més fàcil, tot i que ens trobem amb el fenomen internet.

 

“Quan va sortir la ‘Balena blava’, hi va haver un repunt de pacients a la consulta. No hem de deixar sols els nens a internet”



Quin paper tenen internet i sèries com ara 13 reasons why o fenòmens com la Balena blava en la vida dels adolescents?
La repercussió i influència d’internet en la conducta suïcida d’un adolescent, que és la franja d’edat que veig a la consulta del Sant Joan de Deu, és encara quelcom totalment desconegut. És per això que és un aspecte d’investigació en el qual farem incidència des del grup de recerca que hem muntat entre SJD, el Clínic de Barcelona i Salut Mental de Lleida. Els pares i mares hem de tutoritzar l’accés a internet dels nostres fills, de la mateixa forma que els mestres els acompanyen a l’escola o els monitors ho fan en les activitats extraescolars o als esplais. Si no els deixem sols enlloc, per què ho fem a internet? Quan va començar a sortir la Balena Blava, vam notar un repunt de pacients a la consulta. La prevalença dels pensaments o intents de suïcidi en adolescents és d’un 14 per cent i afecta, principalment, entre els 13 i els 15 anys; als 16 baixa la prevalença.

L’adolescència és una època per estar alerta?
Hi ha gent que passa l’adolescència sense dificultats i d’altres s’ho passen molt malament. Cal parlar molt amb els fills i que vegin que és normal sentir-se malament, però que tot és transitori. Els adolescents troben confort i informació a internet i s’hauria d’actuar al respecte, per exemple, que Google remetés a webs d’ajuda, si algú cerca paraules com ara morir suïcidi, de la mateixa forma que Siri et dirigeix al telèfon de l’esperança.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre