Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Flavia Company: "La necessitat d'espiritualitat que té la gent avui dia condueix a la poesia"

  • LORENA METAUTE
Actualitzada 21/11/2017 a les 15:01
La Flavia Company és, sobretot, escriptora. Escriu i ho seguirà fent mentre li regalin llibretes amb el cor, que marquen l’inici de tots els seus projectes literaris. Després de presentar el seu llibre ‘Haru’ a Lleida fa un any, dimecres hi torna per oferir el recital ‘Volver antes que ir’, en el marc de la programació del Festival Internacional de Poesia de Lleida. Es tracta d’un poema narratiu escrit i recitat en accent argentí que parla sobre la migració, la seua i la de la seua família, al qual acompanyen imatges dels seus aniversaris i el ritme de les improvisacions que fa al piano.
Flavia Company: “La necessitat d’espiritualitat que té la gent avui dia condueix a la poesia”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Flavia Company: “La necessitat d'espiritualitat que té la gent avui dia condueix a la poesia”

SEGRE
Flavia Company: “La necessitat d’espiritualitat que té la gent avui dia condueix a la poesia”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Flavia Company: “La necessitat d'espiritualitat que té la gent avui dia condueix a la poesia”

SEGRE

L’últim cop que va venir a Lleida va presentar la seua novel·la Haru (Ed. La Galera). Un any i tres edicions després, l’arquera protagonista s’ha convertit en un fenomen literari i social i molts es refereixen al llibre com una revelació d’allò que veritablement som, un camí de ficció a la felicitat real des de l’autoconeixement. La Flavia deia a l’entrevista d’aleshores que la novel·la no li pertanyia, que ella havia estat el canal a través del qual s’havia materialitzat la història de la Haru, que és de tots. És així. Hi ha un abans i un després de la lectura de Haru, del seu viatge d’anada per tornar i poder realment arribar on va. Seguint amb la idea, també subratllada a Haru, que cada dia és una vida, l’escriptora argentina que passava els estius d’infantesa llegint a casa dels seus avis a Bellcaire d’Urgell torna a Lleida. Aquest cop ve a oferir el recital per a veu i piano de Volver antes que ir (Ed. Eugenio Cano) en el marc de la programació del Festival Internacional de Poesia de Lleida. Dimecres a les 22.30, el Cafè del Teatre acollirà l’escenificació de Volver antes que ir, un poema escrit i recitat en accent argentí que parla de la migració i que va néixer quan, després de la mort de la seua mare, la Flavia va trobar el seu diari, el que va escriure la nena que va ser durant un viatge en vaixell d’Argentina a Europa.

Quan va venir fa un any a presentar Haru ens va parlar del recital Volver antes que ir i del seu desig de portar-lo a Lleida. Ha arribat el moment.
Sí, estic nerviosa. Són uns nervis que vénen de la il·lusió que, inevitablement, projecta inquietud, una intranquil·litat agradable, que és el que sento. Perquè d’alguna manera també és tornar per a mi, ja que tinc un vincle amb Lleida, amb Bellcaire d’Urgell, on vaig passar pràcticament tots els estius de la meua infantesa.

Quins records en guarda?
Recordo l’habitació per llegir que em va deixar que em muntés la meua àvia. Tenia un llit i un munt de llibres. Anava a la biblioteca del poble i m’agafava llibres i més llibres i em passava moltes hores llegint en aquella habitació. També jugava i anava a la piscina, però mentre les meues amigues feien migdiada jo llegia.
 

“La migració és hereditària. Al principi tots érem nòmades. Alguns s’han fet sedentaris. Jo no”
 

Flavia Company: “La necessitat d’espiritualitat que té la gent avui dia condueix a la poesia”Volver antes que ir  parla, entre d’altres, de la condició de migrants. Els seus avis van emigrar a l’Argentina, on va néixer. Els seus pares van decidir traslladar la família a Barcelona quan vostè tenia nou anys. D’adulta va tornar a viure un any a Tucumán i fa poc que ha tornat d’un viatge en solitari per Sud-Amèrica. S’ha sentit o se sent d’algun lloc?
Tal com dic al poema narratiu que presentaré a Lleida i que compta amb 1.117 versos l’ emigració és hereditària i no parlo solament de la meua família. Tots érem nòmades al principi, el que passa és que molts s’han convertit en sedentaris. No és el meu cas. Jo em sento una migrant i viatjo, no perquè busqui res, sinó perquè em fa ser qui sóc. Tenir un lloc al món és tenir on tornar i jo no només en tinc un. De fet, a mi m’agrada més tornar que anar-hi. Una cosa que he descobert en aquests quatre mesos per Sud-amèrica, on he viatjat amb una motxilla i pràcticament sense diners ni planificació, és que no hi ha refugi.

El recital té el punt revelador de Haru?
Sí. I més aviat l’equació és inversa, Haru va ser possible perquè abans havia escrit el poema Volver antes que ir. L’estat personal al qual vaig arribar escrivint aquest poema, que és el primer d’una trilogia, juntament amb Yo significo algo (Ed. Stendhal Books) i La dimensión del deseo por metros cuadrados, que es publicarà l’any que ve, em va permetre tocar, palpar la literatura i confiar en les paraules perquè sortissin soles a la novel·la de Haru. El poema del recital va ser el començament d’un cicle per trobar una altra manera de ser que es materialitza en Haru, podríem dir.

A diferència de la novel·la, el poema sí que parla de vostè, és vostè. Per això el recita?
La finalitat dels poemes és sempre la gent, la interpretació, fins i tot, que en fan però a mi, m’agrada dir-lo. El que és ideal és que la poesia es llegeixi en veu alta perquè aleshores es manifesta no solament el contingut semàntic sinó el contingut musical. Un poema, un vers, té significats múltiples depenent de la projecció que en facis. Que el poema estigui escrit en argentí no va ser premeditat, va sortir així perquè en realitat qui l’ha escrit és aquella nena de nou anys que se sentia com una maleta dels seus pares emigrant cap a Catalunya des d’Argentina. Jo no volia marxar d’allí, jo estava bé. Ells marxaven de la inseguretat, de la dictadura, però jo no la vivia, era una nena feliç.
 

“La poesia no s’ha d’entendre, se sent. És imatge, música, vida escrita”
 

Què és per a vostè la poesia?
A diferència de la narrativa, la poesia construeix des del jo poètic, un jo que no és narrador, sinó que és un ens que existeix a prop teu. Quan fas poesia no fas ficció. Parlen les imatges. Moltes persones s’estan de llegir poesia perquè diuen que no l’entenen però és que la poesia, com els paisatges i la natura, no s’entén, se sent. Veritat que un no pretén intel·lectualitzar una muntanya? La poesia és imatge, música, vida escrita.

No s’ha d’intel·lectualitzar la lectura de poesia però si parlem de la seua escriptura ja és una altra cosa.
Efectivament és un dels gèneres literaris més difícils d’escriure i estàs sempre entre dos precipicis: el de la veu carrinclona i el de la solemne. Per escriure poesia has de confiar en la intuïció, sents i confies en que sentir és saber. Per això la poesia arriba amb l’experiència i els anys perquè tens la capacitat de confiar a deixar que les paraules s’obrin pas, més que no pas imposar-se. Té un punt d’ascensió i d’il·luminació.

I tot això ho ofereix, a més, acompanyada del piano.
Sí. De petita m’expressava i sentia amb la música, després, quan vaig entrar en la literatura, el llegir i l’escriure va prendre el relleu. Jo mai havia volgut tocar en públic i no ho hauria dit mai que acabaria recitant i improvisant al piano.

Improvisa?
Sí, no hi ha dos actuacions iguals.

Hi ha certa tendència a recuperar la lectura i el recital de la poesia. Ho viu així?
L’estat de salut de la poesia ha millorat molt i crec, en part, és perquè les persones tenim una necessitat molt gran d’espiritualitat. Ens sentim enganyats perquè ens deien que el consum, que el tenir ens faria feliços i ens hem sacrificat per això. En canvi, ens sentim angoixats. Hi ha fam d’espiritualitat, entesa com la consciència de la mort i donar sentit a la nostra existència. Les persones que volen saber i explorar van a la poesia. Hi ha molts recitals i poetes interessants que traspassen el fet de recitar i arriben a l’expressió i el sentir a partir de la música, el moviment, les sensacions. Que hi hagi un interès creixent en la poesia és un molt bon símptoma.

Per acabar, no volem deixar de parlar de com ha crescut Haru. Ja té una obra musical, un llibre de contes, i segueix creixent. Com la fa sentir?
Haru té vida pròpia. La gent se l’ha fet seua. És al·lucinant. L’escola de la Haru (Ed. Fragmenta) són nou contes il·lustrats per Luciano Lozano en els quals la Haru ja és mestra. I va ser emocionant assistir a l’estrena de Haru, una obra per a quartet de clarinets i banda simfònica de Luis Suria.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre