Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Conxita Mir: "Encara no s'ha estudiat prou el paper de la dona a la Guerra Civil"

Actualitzada 19/02/2018 a les 14:44
Quinze mil noms són molts noms. Molta gent. Conxita Mir, Gabriel Ramon-Molins i Albert Rafael Cots els han recollit en un llibre publicat per Pagès Editors i l’Institut d’Estudis Ilerdencs que evidencia la terrible repressió exercida a través la justícia militar pel règim franquista després de la Guerra Civil. Prop de 15.000 persones només a les comarques de Lleida. La por s’estenia com una taca d’oli. Afusellats, empresonats, exiliats, multats... Tothom era culpable fins que no es demostrava el contrari.
Conxita Mir: “Encara no s’ha estudiat prou el paper de la dona a la Guerra Civil”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Mir: “Encara no s'ha estudiat prou el paper de la dona a la Guerra Civil”

SEGRE
Conxita Mir: “Encara no s’ha estudiat prou el paper de la dona a la Guerra Civil”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Mir: “Encara no s'ha estudiat prou el paper de la dona a la Guerra Civil”

SEGRE

És un llibre de prop de mil planes que explica una història terrible a partir dels noms i cognoms de les víctimes –il·lustres i anònimes– del règim franquista a les comarques de Lleida des de la fi de la guerra fins al 1963. Una llista molt llarga. 

El primer que sorprèn del llibre Tenien nom és l’extensió. La gran quantitat de víctimes identificades. Nom i poble. Que en llocs molt petits tanta gent passés per la justícia militar com s’ha d’entendre?
El concepte de víctima, com el de violència, és molt ampli. Les víctimes de la Guerra Civil no van ser només els morts. També són víctimes les persones que se n’han d’anar a l’exili. I les  afectades per la llei de Responsabilitats Polítiques. Aquesta llei, moltes vegades, multava que ja havien patit un altre tipus de repressió. Una de les coses que pretenia reflectir el llibre Tenien nom era el concepte de repressió múltiple. Aquesta és l’essència de la dictadura, que no hi ha unicitat jurisdiccional i et poden castigar diverses vegades per un mateix delicte.

No és difícil imaginar-se la por amb què es vivia si et podien portar a la justícia militar amb tanta facilitat.
La por és la variable amb la qual van jugar. Amb la publicació d’aquest llibre preteníem mostrar l’abast de la repressió. La possibilitat de ser investigat i castigat per qualsevol tonteria condicionava molt. Només que t’obrissin diligències prèvies ja es generava una situació de por, o de temor, que va planar per tota la societat. La por és una variable que no es pot mesurar.
 

La dictadura franquista et podia castigar diverses vegades per un mateix delicte i per això hi havia tanta por


Què et podia portar davant dels militars?
Quan mires el llistat per pobles fa impressió. Et preguntes què va passar perquè hi hagués tanta gent castigada, investigada. I, en realitat, en la majoria dels casos no va passar res. I per què tanta gent va ser subjecte d’investigació? Un altre cop la por, la taca d’oli. En aquest llistat hi ha mestres, mossos d’esquadra, funcionaris d’ajuntament... Havien de demostrar la seua innocència i si algú no ho feia se li obrien diligències prèvies i se l’investigava fins que presentava els papers. Hi ha 1.500 funcionaris que, fossin de dretes o d’esquerres, van passar per la justícia militar. I aquí no hi són els exiliats. No es podia escapar ningú.

Conxita Mir: “Encara no s’ha estudiat prou el paper de la dona a la Guerra Civil”

I com se’ls castigava?

Tothom hauria de mirar un expedient d’un consell de guerra o un expedient sorgit de l’administració franquista. Allí estava tot regulat amb pèls i senyals. La feina que van fer va ser increïble. Després hi havia amnisties, reduccions de pena... però tothom estava controlat i fins i tot es donaven terminis per pagar les multes de responsabilitats polítiques. Els posaven 1.000 pessetes de multa i es pagava en 5 o 6 terminis, per exemple. Què se’n va fer d’aquests diners és una altra història, perquè una dictadura porta implícita violència i corrupció. Tot això generava una por tremenda. La por que t’embarguessin, que et prenguessin els diners, que et fessin complir la pena íntegra, que et busquessin. Els exiliats quan tornaven tenien pànic. Els que no van tornar fins que va morir Franco es consideren uns herois, però per a mi els herois són els que no van marxar o els que van tornar en plena dictadura i patien una doble exclusió.

Calia posar-los nom?
Van ser molts els exclosos, van ser molts els perseguits per haver-se posat al cantó dels valors republicans i a penes els coneixem. Aquest llibre respon al signe dels temps. Tothom vol ser tingut en compte. Tothom vol ser preguntat, vol que la seua opinió compti. Havíem de saber qui eren aquestes víctimes per incorporar-les al nostre present, a la democràcia que intentem construir, reformar o continuar. Amb aquests noms es poden endegar una sèrie d’estudis micro, personals, individuals, que són els que et donen la clau de la història, al cap i a la fi.
 

Els veritables herois van ser aquells que es van quedar o que van tornar de l’exili en ple franquisme i van ser doblement exclosos


Les històries de la història.
Entre aquests noms hi ha gent que simplement era la mare d’un noi republicà que va marxar i la investigaven per saber on era el seu fill. La dictadura franquista era una dictadura militar i avui en dia podem estar molt malament, però el poder és civil, no es poden comparar sense fer anacronismes. Quan a una dona de poble la criden per investigar-la, per fer-li un consell de guerra... S’acollonien. En totes les instàncies repressives sempre hi ha entre un 7 i un 10% de dones. Aquí també han sortit. Hi ha 1.500 noms de dones. M’agradaria estudiar-ho, això. Hi ha presó, hi ha morts, però també hi ha violència quotidiana. El paper de les dones encara és molt desconegut. Al Pallars, per exemple, durant els nou mesos que va ser front, hi va haver una mena de xarxa d’espionatge, de recerca d’informació. Qui feia circular la informació? La passaven les dones. I per això a moltes se’ls fa consell de guerra acusades d’espionatge. Això és molt desconegut. Els mateixos veïns no li donaven importància, ho menystenien: “Només portaven menjar”. Però no, se la jugaven. A més a més de portar menjar o jerseis portaven una altra cosa. Per això acaben davant de la justícia militar.

Hi ha molta gent que vol conèixer la història dels seus avis. És fàcil entendre la documentació quan no s’és expert?
L’ús que s’està fent de les fonts franquistes, com per exemple els consells de guerra o la causa general, no sempre és correcta. S’oblida que està feta pels vencedors, que buscaven culpables. No ens podem creure tot el que s’hi diu. La causa general està posada en xarxa. Però el que s’hi diu ho han escrit els militars. És un instrument per buscar culpables. Esperem que els estudiants s’hi apropin amb sentit crític.

Hi va haver algun lloc especialment castigat a les comarques de Lleida?
Les Garrigues, sens dubte. Els darrers anys s’ha posat més èmfasi en la qüestió catalanista, republicana i democràtica i s’ha oblidat que aquí a Catalunya la guerra també va ser una revolució social amb totes les de la llei. Sembla com si la Generalitat i Companys van parar el cop. I no, el cop el va parar la gent que va sortir al carrer i va dir que el carrer era seu. Els grans perdedors van ser els pobres.

Encara hi ha molt per escriure de la guerra després de 80 anys?
No, el que hi ha és molt per reflexionar. S’ha reconegut poc la generositat de les víctimes que, sense oblidar el que havia passat, van decidir avançar i passar pàgina.

S’han d’obrir les fosses?
Jo crec que val massa diners fer-ho, però aquesta és una opinió molt personal. Al Pallars estan exhumades totes perquè ho va fer la gent molt abans que es fes cap llei de memòria. A Andalusia i a Extremadura va passar el mateix a la transició. Les grans estan totes dignificades. Jo formava part de la comissió de fosses del Memorial Democràtic que va decidir fer-ho, però les petites... no ho tinc tan clar.

Temes relacionats

Comentaris

  • #1 Tres Cadires
    20/02/18 18:53

    Si en voleu saber més, www.trescadires.cat :)

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

1
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre