Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Sergi López: "Al teatre ets lliure. En una pel·lícula només pots fer el que et diuen"

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
  • |LLEIDA
Actualitzada 26/02/2018 a les 17:48
Tenia funció al Teatre Foment de Juneda i hi va arribar a mitja tarda. Sergi López necessitava fer-se amb l’espai, calcular les mesures de l’escenari i pactar els llums amb la tècnica de la sala. Va pujar a l’escenari per recitar, moure’s, aturar-se i pensar, corregir les passes per col·locar-se sota el focus idoni, tornar enrere, fregar-se la cara amb les mans, mirar l’infinit i pensar en veu alta mentre va dient que sí amb el cap. Actor de cinema i teatre, viu a Vilanova i la Geltrú i s’escapa a França sempre que el truquen per treballar-hi. Els seus papers més populars al cinema català i espanyol dels darrers deu anys ens han ofert un personatge dur i violent, una mirada freda que contrasta amb els papers de bon jan amb els quals va començar la seua carrera cinematogràfica.
Sergi López: “Al teatre ets lliure. En una pel·lícula només pots fer el que et diuen”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Sergi López: “Al teatre ets lliure. En una pel·lícula només pots fer el que et diuen”

SEGRE
Sergi López: “Al teatre ets lliure. En una pel·lícula només pots fer el que et diuen”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Sergi López: “Al teatre ets lliure. En una pel·lícula només pots fer el que et diuen”

SEGRE

Les patilles, llargues i profundes, es dilueixen en una barba de setmana i mitja amb la qual conviuen unes galtes vermelles i un somriure potent i sincer. Ha venut totes les entrades de Non solum i a la taquilla tenen una llista d’espera per si a darrera hora en tornen alguna. Sergi López porta un espectacle que fa més de dotze anys que roda i transforma.

Molta gent el va descobrir a través del cinema francès dels noranta, com va aconseguir fer-s’hi un lloc?
Jo no era gaire bon estudiant i el meu pare em va pressionar perquè encarrilés la meua vida cap a una banda o altra. Com que feia teatre a Vilanova i la Geltrú i m’agradava, vaig demanar al Toni Albà, que érem amics perquè és del mateix poble, on podia anar per estudiar interpretació. Ell em va recomanar una escola i va resultar que era a França. Però si en lloc de ser a París hagués estat a Juneda hauria vingut a les Garrigues. Quan encara estudiava vaig fer la primera pel·lícula, La petite amie d’Antonio (1992), amb un director que feia el seu primer llargmetratge, Manuel Poirier. Per això em va agafar, perquè també era novell. En acabar de l’escola vaig tornar a Vilanova per fer teatre i escriure espectacles fins que l’any següent el Manuel em va trucar per fer una altra pel·lícula, ...À la campagne. El mateix director em va tornar a trucar per una tercera, una quarta, una cinquena… fins que vam fer un salt endavant amb Western. Però jo, a París, només m’hi vaig estar dos anys. No he marxat mai de França, però potser tampoc no hi he estat mai. No sé com dir-ho.

Es converteix en l’actor fetitxe de Poirier.
Si més no em trucava cada vegada fins que l’any 97 ens van seleccionar per a la secció oficial de Canes. De sobte estàvem entre estrelles com Clint Eastwood. Érem els outsiders del festival, uns desconeguts, però la pel·li va agradar molt i vam guanyar el premi del jurat. A partir d’aleshores em posen al mercat, per dir-ho d’alguna manera. És a partir d’aquesta pel·lícula que també començo a fer cinema aquí, amb Carícies, de Ventura Pons, per exemple, i a França s’interessen per mi altres directors i fem Une liaison pornographique, de Frédéric Fonteyne. Hi ha molta gent que es pensa que visc a França o que sóc mig francès, però sempre he viscut a Vilanova.

És més fàcil treballar al cinema francès que al català o l’espanyol?
Tampoc sabria què dir-te perquè em sembla que he tingut molta sort i tot m’ha vingut una mica rodat. Tenir feina amb més o menys continuïtat no és fàcil, però m’ha anat molt bé. A França fan més pel·lis al cap de l’any, així que tens més possibilitats que te’n toqui una. També he tingut molta sort perquè Poirier fa cinema d’autor i allà és un tipus de proposta que té molt prestigi. Hi ha més gent que va a les sales a veure aquest tipus de cinema i hi ha moltes ajudes i infraestructura. Fer-ho aquí seria molt complicat perquè no hi ha la indústria ni el públic que hi ha a França.

Sergi López: “Al teatre ets lliure. En una pel·lícula només pots fer el que et diuen”

Sovint, si més no en pel·lícules com HarryEl laberinto del fauno Pa negre, li ofereixen personatges rudes, intransigents, que gairebé no poden controlar la ira que els domina.

Per sort me n’han donat d’altres, a vegades de molt marcians. Un personatge és una idea, és un cambrer que entra en una escena, cau i trenca totes les copes de la safata. Cadascú és diferent, tu t’enfades d’una manera i jo reacciono d’una altra. Jo potser tinc un punt extravertit i energètic i desbordant i això es transmet als personatges. Però fins a Harry sempre havia fet de bon jan. Quan em van donar aquest paper el director em va defensar perquè el productor no n’estava gens convençut, precisament perquè sempre havia fet de bona persona i pensava que no s’ho creuria ningú, que no seria versemblant. És a partir d’aquí que faig Dirty Pretty Things amb Stephen Frears i després Guillermo del Toro buscava un dolent per a El laberinto del fauno. Aleshores hi ha quatre o cinc pel·lis que s’han vist molt en les quals faig d’autèntic fill de puta. Això va obrir la porta a més personatges d’aquesta mena.

I li agrada?
Fer de dolent és un xollo, és molt divertit. Si la pel·li és dolenta i està mal escrita ja és una altra cosa. Al final allò que compta és que la història sigui bona i tot l’equip que la fa possible treballi bé.

Per molt extraordinària que sigui la teua interpretació, al cinema han d’encaixar totes les peces perquè el producte final funcioni. En una obra de teatre tot és més mal·leable, es pot anar adaptant a les circumstàncies i evolucionar a cada funció.
Al teatre que fem nosaltres, com que és de creació, tu et planteges quin és el tema que vols tractar, com ho vols fer, quanta gent, quin decorat, quina llum… Al cinema fas el que et diuen: pots negociar el pentinat o una frase, però cada part està especialitzada. Al teatre tothom és al mateix vaixell. És més viu. Al cine et diuen tu vas fins allà i dius això. I ho fas i ja està.

Per als escriptors publicar és treure’s la peça literària de sobre. Al teatre quan tens l’obra acabada s’ha de fer una gira?
I nosaltres encara l’anem retocant sobre la marxa. Non solum ha canviat molt des de quan la vam estrenar. Tot era molt més histèric, molt més energètic i també més monòton.

En aquest país el posicionament polític del món de la cultura s’està radicalitzant. Hi ha gent que considera que Montoro manté l’IVA cultural al cinema perquè als Goya es critica el Govern. Vostè s’ha posicionat amb la CUP, li ha passat factura?
No ho sé, jo no estic al cas d’aquestes coses. No sé si algun productor m’ha vetat perquè sóc independentista. També veig que la gent que té Twitter es posa en problemes i aleshores els insulten quatre eixelebrats i es posen en merders. Potser si en tingués estaria al cas de què diuen de mi i seria més conscient de les simpaties o antipaties que desperto. Fa molt temps, molt abans que comencés el procés, em van convidar a la redacció d’El País perquè volien obrir un xat. Els lectors enviaven preguntes en directe i jo les contestava. Poques setmanes abans, en una entrevista amb El Mundo havia dit que era independentista. Quan érem allà amb el responsable del xat, anaven arribant preguntes i les anaven passant i jo no entenia per què no les contestàvem. Resulta que era gent que m’insultava i deia que mai més no aniria a veure una pel·li en què sortís jo perquè era independentista. Doncs que els donin pel sac, jo què sé. Tot això, si no tens Twitter, no ho veus. Si sortís més als mitjans potser després algú m’insultaria pel carrer. Potser sí que no m’han arribat projectes perquè algú té por. No ho sé ni m’interessa.

El teatre li permet ser més lliure?
Quan fas creació és un exercici brutal i no estàs supeditat a un projecte que et supera.

A França també passa?
Sí. Hi ha hagut controvèrsies perquè algú ha frivolitzat amb el genocidi jueu i s’han creat campanyes de boicot o han muntat sidrals al teatre. O altres autors propers al Front Nacional i de seguida els han acusat de feixistes. Jo tampoc sé si sóc de la CUP, però em cauen bé perquè comparteixo la idea que la política és de tothom. Aquesta idea que els actors no podem parlar de política i només podem actuar no m’agrada. Actors, peixateres i tothom ha de poder parlar de política obertament perquè no és res més que la manera com ens organitzem com a societat.

Respecte a la televisió: no hi ha ofertes o no l’interessa?
De moment no m’interessa, no em cau bé la televisió. Trobo molt legítim que la gent hi treballi, però a mi me fa molt respecte perquè té un poder brutal. Fas una cosa a la televisió, ni que sigui petita, i l’endemà ja t’ha vist tothom i la gent et para pel carrer. Ja tinc una mica de sobredosi de mi mateix, de ser mediàtic, ja em coneix massa gent. Si surts a la tele ja seria massa.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre