Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Rous Laveda: “La pintura és una teràpia imprescindible per viure i gestionar les emocions”

  • LORENA METAUTE
Actualitzada 03/04/2018 a les 10:51
Els processos artístics impliquen un autoconeixement o establir vincles amb el que un sent. Molta gent no pinta perquè associa aquesta disciplina artística a ser pintor, i això és posar-se molta pressió a sobre. Pintar és una forma més de crear-se un oasi o balneari emocional en el qual parar i reprendre’s. Així ho entén la lleidatana Rous Laveda, que obre el seu taller a qui vulgui crear, descobrir i passar una bona estona entre pintures i bona música. El seu taller és la projecció de la seva història personal i professional, intimista i natural.
Rous Laveda: “La pintura és una teràpia imprescindible per   viure i gestionar les emocions”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Rous Laveda: “La pintura és una teràpia imprescindible per viure i gestionar les emocions”

Javier Pardina
Rous Laveda: “La pintura és una teràpia imprescindible per   viure i gestionar les emocions”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Rous Laveda: “La pintura és una teràpia imprescindible per viure i gestionar les emocions”

Javier Pardina

Al número 1 del carrer Lluís Besa de Lleida hi ha un balneari emocional. A través de la pintura, la Rous Laveda deixa que els que ho vulguin trobin el seu propi camí per gestionar les emocions. Hi ha dos coses en les quals insisteix: tothom pot pintar i el llenç en blanc és un exercici de prendre distància amb la teva vida, de mirar i prendre decisions.

L’estudi de la pintora Rous Laveda és un lloc atemporal on caben totes les èpoques que ha viscut. Les parades en el temps són els elements com mobles que ha anat transportant durant els darrers 30 anys allà on ha estat vivint: de Lleida a Barcelona, d’allí a Girona i ara, des de fa dos anys, de nou a Lleida. Entremig, un viatge a l’Índia, on va veure clar per què pinta, per fer sentir bé als altres. Aquella revelació va suposar una transformació en la relació de la Rous amb la realitat, de la qual sovint s’aïllava de la mà de la seva solitud provocada per recrear-se en els seus quadres intimistes. L’obertura ha coincidit amb el retorn a Lleida, on vol compartir el que sap, tan reforçada i segura de la missió que obre el seu taller, que és la projecció del seu interior i essència, per fer workshops i classes particulars o en grup.

Els alumnes entren al seu estudi i no hi ha manera que marxin. Què creu que hi troben?
[Riu] És un espai inspirador, suposo que perquè és de veritat. Tot el que veus aquí té una història i ho he anat incorporant a la meva vida, que es projecta en el meu estudi. No és una decoració premeditada sinó sorgida de tot el que he anat rescatant de cadascuna de les meves etapes. S’hi troben a gust i alguns vénen fins i tot tres quarts d’hora abans de la classe a asseure’s a les butaques de la meva padrina i llegir. Hi ha vegades que he de posar l’alarma del mòbil perquè marxin. És com una altra dimensió i costa de sortir o marxar d’allà on et trobes bé, ens passa a tots i per a mi és un autèntic honor i una alegria que això passi aquí.

Rous Laveda: “La pintura és una teràpia imprescindible per   viure i gestionar les emocions”Diu que aquí tot té una història, posi’ns dos exemples.
Aquell escriptori i l’armari blanc són del meu avi. En aquella taula on ara faig alguna factura o m’hi assec poc, però que tinc plena de papers, és on s’asseia el meu avi. A l’entrada, aquelles butaques eren de la meva àvia, les vaig restaurar i m’acompanyen. Totes les taules que veus són d’una botiga centenària de Barcelona de teixits i blondes que va tancar i que durant una època de la meva vida va ser molt important per a mi. O aquell maniquí, que era del meu amic Lluís i que m’ha servit de model molts cops.

Parlant de models. A vostè li agrada pintar del natural, no a partir de fotografies. Per què?
Si un sap pintar al natural, ja pot pintar de qualsevol manera. Exigeix una tècnica depurada i molta gimnàstica visual. Avui dia no es porta però jo la defenso i animo els meus alumnes a començar per aquí.

Com si no fes prou respecte pintar com per haver de començar, a més a més, per fer-ho amb models naturals.
Tothom està capacitat per pintar. És veritat que hi ha gent que pateix quan pinta i és perquè enfrontar-se al llenç en blanc és com fer-ho a la teva pròpia vida. La pintura és una teràpia imprescindible per viure. T’ensenya a no jutjar-te però sí a prendre consciència d’un mateix posant distància amb el cavallet. Una de les raons per les quals obro les portes de casa meva, que és el meu estudi, és perquè vull ajudar la gent a ser feliç, a créixer.

Sempre ho ha tingut clar?
No. Tampoc he pintat des de sempre. Vaig començar a pintar fa 30 anys quan em vaig casar i vaig marxar de Lleida per viure a Barcelona. Allí vaig començar al Traç de Sarrià, un espai creatiu on vaig descobrir la sala de pintura i m’hi vaig quedar. Després vaig anar a aprendre a estudis de pintors com el Toni Granja Llobet de Granollers, amb qui vaig descobrir com mirar i perdre la por al llenç. A mi m’agradava pintar, però saber que jo pintava exactament perquè la gent se senti bé ho vaig descobrir a l’Índia.

Com ho va saber a l’Índia?
Sempre hi havia volgut anar i quan les meves dos filles van ser prou grans, me’n vaig anar a, entre altres coses, fer tallers de pintura per a nens amb discapacitats físiques i intel·lectuals. Tenien vides molt difícils i va ser una experiència molt dura però em va fer créixer i adonar-me de moltes coses que avui dia poso en pràctica a La Bohème. La revelació la vaig tenir quan veia els somriure dels nens quan arribava al taller. La pintura els va canviar la vida i aleshores vaig pensar que allò era el que volia fer.

A vostè l’Índia també li va canviar la vida.
Va ser un punt d’inflexió, sí. D’una banda em va canviar perquè, encara que em continuï agrada tant estar a soles amb mi mateixa, des d’aleshores que obro el meu estudi, el meu món, per ajudar els altres. A més a més, allí vaig viure la misèria, quan jo venia de la pura abundància. He sigut molt consumista, però ja no. El primer món és una trampa. Em quedo amb la carència, perquè enriqueix la persona.

Diria que fa artteràpia?
La creativitat en general hauria d’estar sempre present a la vida de les persones. És una activitat humana fonamental. Crear és, sempre.

Quina tècnica utilitza?
Els meus quadres són a l’oli. Ofereix una qualitat que no he trobat en cap altra tècnica. M’agrada que s’assequi tan lentament la pintura i també les possibilitats de barreges fins i tot de textura. Lliga molt bé amb la pintura intimista que faig i trobo que, en definitiva, va molt amb el meu caràcter. D’altra banda, sóc amant de la llum dels pigments de les pintures a l’oli i, a més a més, m’encanta l’olor d’aiguarràs.

Com decideix allò que pintarà?
Generalment m’imagino el quadre i després el pinto. No pinto cares, amb una excepció, les dels hindús. La seva mirada, tan profunda i mística... no ho vaig poder evitar, l’havia de pintar. És una sèrie que vaig fer després del meu viatge a l’Índia i que va anar a l’Institut Cervantes de Nova Delhi.

Es pot viure de la pintura?
Viure sí, i jo el que vull és això. Simplement viure fent el que m’agrada i ajudant la gent, compartint amb qui vulgui el que jo sé i he après. La pintura no és solament els quadres, és també l’aplicació sobre teixits, altres materials com el taller de rajoles modernistes o el “Pinta i tasta” que també organitzo a La Bohème by Laveda (www.labohemebylaveda.com).

Per què el nom de La Bohème?
M’encanta aquesta òpera. La música és un actor important en el meu treball i en qualsevol activitat creativa que organitzo a l’estudi. A més a més m’agrada la filosofia de la bohèmia, m’hi identifico. Tot plegat és un joc espiritual entre música, pintura i cadascun de nosaltres. És allò que anomeno balneari emocional.

Què està sonant ara, mentre parlem?
És la Lisa Ono, una cantant japonesa brasilera que canta bossa nova, principalment. Ho fa en espanyol, francès, brasiler, japonès, anglès... Generalment, per treballar sola o als workshops poso música romàntica, boleros, o vaig cap als anys 70.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre