Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
LLIBRES

Òscar Palazón: "El narrador en tercera persona que ho sap tot és una fórmula esgotada"

  • JBC
Actualitzada 30/04/2018 a les 16:18
En menys de dos mesos Òscar Palazón ha guanyat els premis 7 Lletres de narrativa de la Segarra amb ‘Els complements del nom’ i el Recull de narrativa de Blanes amb ‘Alguns ocells muts’. Ambdós propostes literàries, editades per Pagès, tracten temàtiques molt diferents i alhora comparteixen la voluntat de trencar les formes narratives convencionals. Palazón, tarragoní nascut a Lleida, ¿és un escriptor que treballa de professor de secundària o un professor de secundària que es desviu per la literatura?
Òscar Palazón: “El narrador en tercera persona que ho sap tot és una fórmula esgotada”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Òscar Palazón: “El narrador en tercera persona que ho sap tot és una fórmula esgotada”

SEGRE

Dos premis en dos mesos, hi està acostumat?
Envio moltes coses a premis i només una petita part té la sort de guanyar. Que hagin coincidit dos en tan poc temps és casual i extraordonari.

És d’aquells que ja escrivien de petit?
No, i a l’escola no destacava en llengua. No va ser fins a l’època universitària que vaig començar a escriure, influenciat pels llibres que llegia.

De quines influències parlem?
D’adolescent vaig consumir autors com ara Agatha Christie o Stephen King, i crec que això es nota en els meus llibres, si més no pel que fa als desenllaços. Aquí hi reconec una influència clara. A la universitat, pels meus estudis de filologia anglogermàntica, vaig descobrir autors que aquí eren pocs coneguts com Chinua Achebe o Robertson Davies o David Leavitt, que van obrir moltes finestres en els meus gustos com a lector i després com a escriptor.

Els complements del nom és una obra coral, set contes que ens parlen de set dones i noies de l’extraradi de Tarragona que tenen vides prou dures. Un món que sembla conèixer bé.
Encara que no es diu cap nom es pot entendre on som perquè es parla de la Petroquímica. És un tipus de barri que conec perquè hi he treballat com a professor i he estat testimoni de realitats socials prou complicades.

El jurat de Blanes destacava que era una novel·la arriscada.
Alguns ocells muts té dues parts. La primera està formada per tot un seguit de monòlegs interiors dels protagonista que aporta poca llum sobre l’argument de la novel·la. Només sabem que el protagonista s’allotja en un hotel mentre arriba l’hora d’anar a un funeral. La segona són uns capítols breus narrats per diferents personatges que aclareixen la foscor de la primera. La novel·la planteja un dilema moral.

De quina naturalesa?
No es pot dir, seria fer spoiler [riu].

A la presentació d’’Els complements del nom’ va explicar que avorria els narradors en tercera persona que ho saben tot dels personatges.
Sí, crec que el narrador omniscient ja no dona més de si, que és una fórmula esgotada. En canvi, trobo a faltar, per exemple, novel·les escrites en segona persona del singular, una veu tan vàlida com les altres per explicar una història. Se’m fa estrany pensar en algú que ho sap tot de tothom. Si això no passa en la vida real, per què hauria de passar en literatura? S’ha’n explorar nous territoris literaris.

En parla, de literatura, amb els seus alumnes?
Per desgràcia, pocs joves s’interessen per la literatura, sobretot avui en dia, amb les noves tecnologies. Però, sí, m’he trobat amb alguns casos en què m’han demanat que els recomani algun llibre en anglès o senten curiositat pel fet que el seu professor escrigui llibres.

Què els recomanaria?
Al llarg dels anys he anat descobrint autors que no tenen por a arriscar-se. Per exemple: el portuguès António Lobo Antunes o, aquí, a casa nostra Manel Bonany o Lolita Bosch, per dir només tres noms. En poques paraules, m’interessen aquells autors que donen més importància a com s’explica la història que a la història en si.

Temes relacionats

Comentaris

  • #1 maria
    09/05/18 22:42

    em sembla molt trist el pensament de Míriam Hatibi, ara ja es com pot ser el meu professió també ....
    la gent parla en castellà per inèrcia, perquè és més fàcil per a la gent que recent arriben que el català. Això no és racisme ... de vegades anomenem incultes i racistes quan això ho som nosaltres mateixos.
    Jo sóc catalana de pare africà i mare catalana d'un poble, i mira que m'han seguit i m'han parlat en àrab els marroquins. I quan els dic que sóc d'aqui diuen que no que jo sóc africana ... si això no és ser inculte ja em direu que és.
    Mirem a tots els musulmans com a terroristes segons diu aquesta senyoreta però tal com els marroquins miren als que tenen el cap rapat com nazis.
    I no segueixo perquè si no la que escriuria un llibre seriosa jo i no em ve de gust jajaja
    en fi

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

1
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre