Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Samanta Villar: “Les crítiques ja no em fan perdre la son. Qui les fa és perquè no té tota la informació”

  • LORENA METAUTE
Actualitzada 30/04/2018 a les 15:02
Pràcticament tots els temes que va tractar la periodista Samanta Villar al programa 21 días van sortir durant una calçotada amb l’equip de direcció i producció. La productora Boca Boca intuïa que aquest gènere factual, basat en la vivència de la presentadora i la connexió emocional amb l’audiència, tindria èxit, que el va tenir, i fins i tot un premi Ondas, però el que ningú imaginava eren les conseqüències psicològiques per a la Samanta. Reconeix que el més difícil de fer el programa era tornar a casa deixant aquelles persones patint, en alguns casos. De fet, a molts continua ajudant-los.
Samanta Villar: “Les crítiques ja no em fan perdre la son. Qui les fa és perquè no té tota la informació”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Samanta Villar: “Les crítiques ja no em fan perdre la son. Qui les fa és perquè no té tota la informació”

SEGRE
Samanta Villar: “Les crítiques ja no em fan perdre la son. Qui les fa és perquè no té tota la informació”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Samanta Villar: “Les crítiques ja no em fan perdre la son. Qui les fa és perquè no té tota la informació”

SEGRE

Viure-ho per contar-ho”. Aquest va ser el títol de la conferència que va fer la periodista Samanta Villar a la inauguració de la Setmana de la Comunicació de la UdL que aquest any ha celebrat l’edició número 15 dedicada al documental. La Samanta va captivar l’auditori parlant de la seva experiència gravant els programes que li van donar popularitat, prestigi i un premi Ondas: 21 días i Conexión Samanta. Al contrari del que és propi dels gèneres periodístics tradicionals, que requereixen una documentació prèvia, el factual, es basa que el periodista hi vagi en blanc, de manera que la seva vivència i emoció sigui informació i una via de connexió amb l’audiència. Ens trobem amb la Samanta després de la seva conferència i dels minuts de photocall, on, per qüestió de temps, molts es queden sense la foto. Anem a contrarellotge quan ens asseiem en una sala del Rectorat. Tenim exactament 10 minuts per parlar amb ella, encara que els allargarem fins al 20, quan els estudiants de Comunicació i organitzadors de la jornada ens trucaran a la porta per segona vegada tot indicant que estem fora de temps.

La molesta que li diguin “la periodista de les polèmiques”?
En absolut. No defujo les polèmiques. Sóc contundent amb les meves idees i en la manera que tinc d’expressar-les. Sóc lliure, i té molt a veure amb com m’han criat els meus pares, sense prejudicis i en llibertat de pensament i accions. La veritat és que no em fa perdre la son que em critiquin, ara ja no. Crec que la gent que critica és perquè no té prou informació com per no jutjar, parlen des d’una postura d’informació esbiaixada i per tant, a l’entendre això, els he perdonat. No ho fan volent, sinó perquè no tenen tota la informació. He après a perdonar els que em critiquen i això m’ha aportat serenitat.

Diu que “ara ja no”. Així doncs, quan li feia perdre la son que la critiquessin?
Al principi de 21 días, hi havia molta gent que deia, sobretot, que era una pantomima, que jo no vivia realment el que es veia a la pantalla, que estava tot preparat. I res més lluny, jo anava a gravar cada programa en blanc. Sense tenir cap tipus d’informació del que anava a viure. Precisament el periodisme factual es basa, en part, en això, en el factor sorpresa del periodista que viu la situació i per tant l’explica tal com la viu connectant amb l’audiència des de la sinceritat i l’emoció, que també és informació.

“Acompanyo alguns dels meus personatges a fer gestions perquè hi ha
gent que, malauradament, només es mou quan veu una cara de la tele

Què és el que més li costava de fer dels programes com 21 días o Conexión Samanta?
Tornar a casa i deixar les persones que havien estat els protagonistes i personatges del meu reportatge en la seva realitat de patiment i necessitats, en molts casos, com per exemple, marxar de la mina i deixar allí la Marlen i els seus cinc fills.

En el cas de la Marlen, sortir al seu programa li va servir per tenir oportunitats. Hi va haver un gran moviment solidari i es va recaptar fons per treure la família de la mina. Manté relació amb ella?
Sí, i tant. Mantinc relació amb molts dels “meus personatges” i sempre que puc els ajudo, a nivell personal. En alguna ocasió els he acompanyat a fer tràmits burocràtics dels quals no se’n sortien. És trist que la cosa rutlli millor quan veuen una cara de la tele. És trist que hi hagi d’anar jo perquè se’ls escoltin i els facin cas, però si la meva presència fa que la gent es mogui i actui, ho seguiré fent.

Samanta Villar: “Les crítiques ja no em fan perdre la son. Qui les fa és perquè no té tota la informació”

L’altre dia vèiem al seu Instagram que participava en la manifestació per la llibertat d’expressió celebrada a Barcelona. Quina salut té la llibertat d’expressió?

Hi ha hagut un retrocés molt important, més enllà de la indiscutible utilització política de la judicatura espanyola. S’ha imposat el que és políticament correcte i això és castrant. Actualment, la creativitat i l’humor tenen menys espai i tot per no ofendre i això no pot ser. Ara bé, confio que aquesta castració i retrocés sigui passatger i, com en tot, passi aquest cicle.

Què vindrà després?
El moment més punky ever. Tot el contrari del que vivim ara i elevat al quadrat. 

Ha patit les conseqüències de la retallada de llibertat d’expressió actual?
Sí, i tant! Els capítols de 21 días i de Conexión Samanta i de s’aprofiten i tenen reemisions en altres canals de Mediaset. Doncs bé, hi ha episodis sobre sexe, per exemple, que no es poden emetre. Per tant, fa 10 anys jo feia reportatges de sexe que avui dia no es podrien fer i ni tan sols es poden passar a la multidifusió.

Què és el que és tan greu dels programes que va fer fa 10 anys que no permeten la seva multidifusió?
Per posar un exemple, paraules com “porno”. No es pot dir de cap manera. El pitjor de tot no és prohibir; és per què ho prohibeixes. Aquestes directrius vénen determinades pel ministeri espanyol, no és cosa de la tele. Doncs, com et deia, el que és realment preocupant és que la gent que ho prohibeix ho faci convençuts que és pel teu bé. La gent que pensa que fa el bé, generalment és qui més mal fa.

Fa 10 anys, tractava temes als reportatges que avui
dia seria impensable per la falta de llibertat d’expressió que patim

Viu a Barcelona i treballa molt a Madrid. Com viu el procés català?
Des del respecte a les dues bandes però sense compartir el que diu una ni l’altra. Crec que falta un canal polític que doni sortida al sentiment independentista, es mereix una negociació política, però no trobo arguments quan es diu que hi ha una llei que s’ha de respectar. S’hauria de trobar una altra via que no fos ni saltar-se la llei ni l’immobilisme de no negociar.

Les lleis es fan.
Per això, modifiquem-la per no saltar-se-la. Hi ha una irresponsabilitat política en totes dues bandes. Sóc equidistant perquè veig que els dos fan les coses malament. Em faré una samarreta que digui “sóc equidistant”.

Es vendria.
Més de la meitat de Catalunya no és independentista. Però no tots estan en la equidistància. Hi ha tot un tacticisme, més enllà de l’independentisme. El que veig és que tots els moviments són tàctics i estratègics electoralment, per això desconnecto.

Obrim i tanquem amb polèmiques. Saltem a finals del 2017, fins al Chester de Risto Mejide. Les seves declaracions sobre la maternitat van incendiar les xarxes i van provocar-li una pluja de crítiques. Si tornés enrere, faria la mateixa entrevista?
Sí, però matisant una frase que dic allí. Ell em pregunta si hauria sigut mare si m’haguessin parlat de com era la maternitat, i diria que sí. M’agraden molt els nens i sóc molt feliç amb els meus fills.

No la van entendre?
Potser ni això. És que jo parlava de mi, no jutjava l’opció de maternitat o de criança de ningú, sinó que parlava de les coses que a mi em costaven de la maternitat i que ningú m’havia explicat abans.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre