Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Míriam Hatibi: "Donar per fet que un immigrant no entén el català també és racisme"

Actualitzada 07/05/2018 a les 16:09
Arran dels atemptats terroristes que utilitzen l’Islam com a excusa, els mitjans de comunicació catalans vam buscar veus en la comunitat musulmana per entendre què passava. La jove Míriam Hatibi, membre de l’associació Ibn Batuta, va assumir aquest repte i es va convertir en una de les cares més visibles d’una realitat que sovint ens passa desapercebuda. Va néixer a Barcelona però va créixer a Bellpuig, on va viure fins que va arribar el moment d’anar a la Universitat. Acaba de publicar ‘Mira’m als ulls’ (Rosa dels Vents), on reflexiona sobre la identitat i la diversitat, el respecte la convivència.
Míriam Hatibi: “Donar per fet que un immigrant no entén el català també és racisme”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Míriam Hatibi: “Donar per fet que un immigrant no entén el català també és racisme”

SEGRE
Míriam Hatibi: “Donar per fet que un immigrant no entén el català també és racisme”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Míriam Hatibi: “Donar per fet que un immigrant no entén el català també és racisme”

SEGRE

Ens citem a l’Escola Vedruna de Bellpuig un divendres a la tarda: després de la xerrada amb els alumnes de l’escola on ella va estudiar tota la primària. 

Està acostumada a fer actes amb adults i a fer entrevistes. Amb què la sorprèn la canalla quan fa xerrades a les escoles?
No han tingut temps de construir-se una idea tancada del món. Tenen les seues percepcions de la realitat, però estan més predisposats a posar-les en dubte. Un nen em va dir que es pensava que el vel era perquè no se’ns escapessin les idees, per exemple. No donen res per fet i estan oberts a escoltar les teues respostes sense prejudicis, així és més difícil que construeixin estereotips estancs.

Va créixer a Bellpuig, en un entorn que al llibre confessa que és segur i acollidor. Hauria estat igual la seua percepció de la realitat si hagués crescut en un barri de l’extraradi de Barcelona?
No, en el meu cas s’han donat un seguit de circumstàncies que m’han permès veure les coses des d’una perspectiva molt positiva. Realment, hi ha molts temes que no me’ls vaig començar a qüestionar fins que no vaig anar a Barcelona, on la immigració es viu d’una altra manera. Aquí [Bellpuig] no havia tingut mai cap problema pel fet de ser filla d’immigrants marroquins. El català és la llengua amb la qual vaig créixer al carrer i a l’escola, no és fins que arribes a Barcelona i la gent et comenta que el parles molt bé que no t’adones que passa alguna cosa. A Bellpuig ningú no ho qüestiona ni ho troba estrany.

Sempre ha tret bones notes, ha fet una carrera universitària brillant i treballa en una consultoria en la qual se la valora professionalment. És positiva perquè ha arribat fins aquí o és aquesta actitud el que l’hi ha portat?
La meua experiència és el que em permet ser positiva. No tot ha estat fàcil, però quan ho comparo amb altres noies catalanes filles d’immigrants de la meua edat que han hagut de batallar amb entorns més hostils m’adono que he estat molt afortunada. Companyes que els han dit que s’havien de treure el vel per treballar o que els donarien la feina si se’l treien, noies que han patit discriminacions fins i tot als instituts. Com que no he topat amb uns nivells de discriminació que desgasten i frustren, he pogut dedicar les energies a qüestions on potser altres noies ja han tirat la tovallola.

El llibre avança a partir de petites anècdotes que han marcant punts d’inflexió en la seua vida, situacions o comentaris que l’han fet dubtar i buscar respostes a preguntes noves. Què ha après en el procés d’escriure’l?
A tenir paciència, a dedicar el temps que convingui a respondre preguntes, per molt absurdes que em semblin a mi. Escrivint el llibre he recordat situacions en les quals potser no vaig ser prou pacient per explicar-me. M’ha servit molt per pensar com capgirar situacions que d’entrada són adverses. Puc percebre alguns comentaris que em fan com una mera agressió i posar-me a la defensiva, o plantejar-me per què aquella persona arriba a certes conclusions i com m’afecta realment el que pensa de mi. També em plantejo com puc transformar una situació negativa en alguna cosa positiva.

El feminisme està posant sobre la taula els micromasclismes, dels quals no s’escapen ni els homes que volen evitar-los. Existeix el microracisme?
Ningú no se salva de tenir certes construccions mentals plenes de prejudicis inconscients, ni jo mateixa. Prendre’n consciència és el primer pas per començar-ho a canviar. El més habitual és la construcció del nosaltres-vosaltres. Jo sóc moltes coses a banda de noia, filla d’immigrants marroquins i musulmana. Si només veus això, fàcilment caus en estereotips perillosos.

I encara no hem interioritzat i normalitzat la idea que hi ha catalans musulmans.
Molta gent de seguida dóna per fet que sóc de fora i aleshores em pregunten pel meu país. Jo he nascut aquí, la idea que una persona musulmana no és catalana o no és espanyola pel fet de respondre als estàndards del seu esquema és racisme. També hi ha la reacció, davant d’una persona que té tota l’aparença de ser de fora, de considerar-la inferior. Però no en sabem res, donar per fet que és una persona ignorant només perquè és pobra i de pell negra és una visió que ja predisposa la gent a mirar amb una certa superioritat. Parlar en castellà a una persona que et sembla que és immigrant, perquè suposes que no t’entendrà en català, també es racisme. En lloc de posar el llistó alt, al que percebem com a diferent tendim a prejutjar-lo baix.

Com la condiciona el fet de ser musulmana a l’hora de relacionar-se amb els seus companys de facultat?
La religió és una elecció personal. Jo no puc ser lliure si les meues decisions afecten els altres.

Míriam Hatibi: “Donar per fet que un immigrant no entén el català també és racisme”

Ha tingut curiositat per beure en una festa, per exemple?

No, senzillament t’adaptes a les circumstàncies i si una nit concreta em trobo en un espai on tothom va molt begut doncs potser marxo. No passa res, no em condiciona les amistats en cap sentit.

Pel que fa al sexe, la religió musulmana també és tan restrictiva com la catòlica?
No. Deixa molt clar que prohibeix el sexe fora del matrimoni, però no diu res d’abans o després. Molts musulmans també tenen la idea errònia que s’ha d’arribar verge al matrimoni, com en el catolicisme, i no és cert. L’islam contempla el divorci, per això pots arribar al segon matrimoni sense ser verge per exemple. El mateix profeta tenia dones que venien d’altres matrimonis. I aquest precepte és per a homes i dones. Això sí, mentre estiguis casat has de ser fidel.

Al llibre explica el camí per anar conformant la pròpia identitat a partir de moltes identitats.
Les que més xoquen són les nacionals, que sembla que s’hagin d’excloure entre elles. No puc entendre la vida sense la meua identitat marroquina o catalana.

Té la sensació que, en beure de tantes identitats, en cada moment aflora aquella que és diferent en l’entorn en què està?
Totalment. Etiqueten més en la diferència que en allò que comparteixes. Això ens passa a molts immigrants i fills d’immigrants.

I tothom aprèn a conviure amb aquesta pluralitat i l’accepta?
No. És habitual que molts joves tendeixin a ocultar la seua identitat marroquina o que l’exagerin i intentin esborrar la catalana. Tant una cosa com l’altra en el fons és impossible perquè formen part de tu. Aquesta necessitat de construir una identitat monolítica passa sobretot a l’adolescència. Però intentar invisibilitzar una part de tu és molt difícil. Ho vius durant molts anys: a l’escola vius una realitat i a casa una altra.

Quan hi ha atemptats terroristes que utilitzen l’Islam per matar se sent més observada?
Sobretot els dies posteriors. Quan hi ha un atemptat la gent es posa nerviosa. Uns recelosos cap als musulmans i, aquests, paranoics perquè es pensen que els miren malament. Quan et miren fixament dubtes si et troben atractiva o t’odien. Si t’hi obsessiones no construeixes res de bo.

Què hem de fer com a societat per llimar els prejudicis?
Mirar-nos als ulls de tu a tu i prendre consciència que tothom té els mateixos drets i que ningú és més que ningú. Jo tinc molt clar que la religió és una decisió personal que només m’afecta a mi, que no pot passar per sobre del fet col·lectiu. Això ho tinc molt clar, però molta gent es pensa que la meua intenció és que la societat s’adapti a mi i que el meu fet religiós ens condicioni. Quan s’adonen que no és així es trenquen els seus esquemes.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre