Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Eduardo Noriega: “M'agrada pensar que estic començant i que el millor encara ha d'arribar”

  • JBC
Actualitzada 22/05/2018 a les 17:15
És un mite eròtic del cinema espanyol per a tota una generació que va ser adolescent als noranta. Fa vint-i-cinc anys que va començar protagonitzant curtmetratges d’Alejandro Amenábar, que també va confiar-li un dels papers principals de ‘Tesis’ el 1996. Des d’aleshores el càntabre Eduardo Noriega no ha deixat mai de treballar, traient-se del damunt l’etiqueta de jove promesa per convertir-se en un dels noms més sòlids del panorama actual. A la darrera edició de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida li van concedir el Premi d’Honor. Una bona excusa per mirar el passat i repensar el futur.
Eduardo Noriega: “M’agrada pensar que estic començant i que el millor encara ha d’arribar”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Eduardo Noriega: “M'agrada pensar que estic començant i que el millor encara ha d'arribar”

SEGRE

Una vegada acabada la roda de premsa amb les periodistes de ràdio, totes li demanen poder-ser fer una foto de record. Noriega no ha explotat la seua bellesa de forma gratuïta en comèdies romàntiques, potser per això mateix hi ha tota una generació que ha crescut i el continua considerant un dels actors més sexis del cinema espanyol.

Els premis honorífics conviden a fer balanç. Si mirem el futur, falta res a la seua carrera?
Tinc una filla de quatre anys i sovint li recordo que no ha de pensar en allò que li falta sinó gaudir del que ja té. A vegades els actors ens perdem en aquest sentit: volem treballar més, que se’ns reconegui amb premis i fer pel·lícules amb els millors directors. No valorem que tenim una feina que ens agrada i que hem fet i fem moltes coses de les quals podem estar satisfets. És una professió molt complicada i arribar-hi no és fàcil. A mi encara m’agrada pensar que estic començant i que el millor encara ha d’arribar. Quan estudiava no em podia imaginar que treballaria al cinema.

Per què va estudiar art dramàtic si no era per intentar viure de la interpretació?
Quan estava acabant els estudis em vaig donar un o dos anys per intentar guanyar-me la vida d’actor, si no sortia res tornaria a Santander. Si estàs fora d’aquest món realment ho veus impossible, tens la sensació que totes les portes estan tancades i que només hi entren els que tenen contactes. Ningú no et truca i no saps realment com es fa per entrar-hi. Potser també era un mecanisme de defensa, d’anticipar-me al fracàs, el normal era que no me’n sortís. És cert que alguna cosa dins teu et porta a viatjar fins a Madrid i estudiar art dramàtic. Esperes aconseguir un paper petit en una obra, poder demostrar el que vals i que això et porti a un paper amb més pes. Quan em proposaven participar en el càsting d’un curtmetratge em sentia molt afortunat. Potser era aquesta poca ambició el que em feia viure amb molta passió tot el que aconseguia.

Fa molts anys que té un nom, també ha de fer aquells càstings que surten a les pel·lícules?
Et saltes la cua, et citen a una hora determinada i procuren que no et vegin la resta i potser t’ofereixen cafè. Però en la majoria dels casos has de passar una prova i demostrar que ets el millor candidat. També depèn de quina lliga jugues: els americans no t’enviaven el guió. Fa deu anys es preocupaven per tu, et coneixien i fins i tot et posaven un avió per anar a Los Angeles. Ara et demanen un tape, una gravació que els envies per correu, així poden aconseguir 400 tapes de tot el món.

Aleshores potser ha de competir amb desenes d’Eduardos Noriegas de tot el món?
Et donen quatre indicacions i ja està. Una vegada vaig gravar una tape horrible per a un director top de Hollywood, me l’havien demanat d’avui per demà, estava enmig d’un rodatge i ho vaig fer a l’habitació d’hotel de matinada. No complia les condicions que em demanaven però el director em va voler conèixer personalment. No em va agafar, però em va quedar la sensació que no saps realment què volen ni que busquen, per això tampoc cal estressar-se.

Eduardo Noriega: “M’agrada pensar que estic començant i que el millor encara ha d’arribar”

Perfectos desconocidos ha treballat amb Álex de la Iglesia. En alguna entrevista ha confessat que és menys dur del que es pensava. Quina fama creu que té vostè entre els directors?
Espero tenir-la bona, que em preocupo i em treballo els personatges. Potser sempre vull fer noves preses per intentar-ho fer millor, i no sé si em puc fer pesat. Tinc la sensació que mai no s’acaba de fer bé del tot. Qui mana és el director, és qui decideix que el quadre està acabat i que és hora d’assecar-lo i vendre’l. Ja sé que no podem estar tres dies per a una escena, però jo sóc dels que dubten i sempre en faria una altra per si de cas. Sense fer-me pesat, espero. Penso que a mi no em molestaria treballar amb un actor així, però no estic segur si tothom ho viu igual.

En general hi ha dos tipus d’actors, els que viuen el personatge fins al punt que se l’enduen a casa i els que el consideren que és un màscara que es posen i es treuen sense que els afecti en res.
A vegades m’agradaria ser dels segons i d’altres no arribo a viure’l amb tota la intensitat que desitjaria. Ara vinc de rodar una pel·lícula molt íntima a la República Dominicana interpretant un personatge molt intens, que es guarda moltes coses, un personatge molt fosc. Un dia vaig conèixer una noia holandesa i quan me’n vaig adonar estava parlant del personatge. Em vaig posar a plorar de l’emoció. Com que portava quatre setmanes amb el personatge a sobre les vint-i-quatre hores del dia em vaig emocionar. Va ser molt bonic, però tampoc cal patir perquè és una feina i hem de saber distingir la ficció de la realitat.

El fet que no sabés qui era li va permetre parlar-hi amb més naturalitat? És difícil relacionar-se amb desconeguts quan s’és una persona famosa?
Sí, coneixes algú de manera fortuïta i al cap d’una estona et confessa que coneix tota la teua carrera. Aleshores comences a sospitar que res no ha estat casual, que hi ha un interès i potser et poses a la defensiva. Amb la noia holandesa tenia la sensació que podia ser més sincer. Si després de començar a parlar m’hagués confessat que era fan meua jo hauria tingut una actitud més freda i distant, no m’hauria emocionat com ho vaig fer.

A la seua edat, en té 44, moltes actrius consideren que comença l’edat invisible. Passa el mateix amb els homes?
Lamentablement la indústria del cine discrimina com també ho fa la societat: les dones envelleixen i els homes maduren. Si jo començo a sentir que m’estic fent gran per al cinema espanyol, imagina’t com ho deuen viure elles. Ja no tinc la tirada que demanen les productores: nois i noies joves de vint-i-cinc anys.

Per arribar a un públic que no va al cinema?
El cinema comercial a Espanya està en mans de les dues grans cadenes de televisió, Atresmedia i Telecinco, les quals veuen les pel·lícules com una extensió de la seua graella televisiva i pensen en el públic potencial jove de la petita pantalla. Aquí necessitem més productors, més exhibidors i més públic disposat a anar al cinema i veure propostes diferents. Arriscar.

El cinema obliga a passar moltes nits lluny de casa. La lectura és un bon aliat en la soledat?
Totalment, per venir a Lleida he portat Swing Time, de Zadie Smith.

Ha llegit mai res que, mentre passa les pàgines, desitja que algú la porti al cinema per actuar-hi?
Em va passar amb El palacio azul de los ingenieros belgas, de Fulgencio Argüelles. La vaig trobar molt cinematogràfica.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre