x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Ramon Prat: "Fa molts anys que vaig renunciar a imaginar-me què hi ha després de la mort"

  • JBC
Actualitzada 21/06/2018 a les 16:10
És un home pacient, hàbil amb la dialèctica i profundament religiós i respectuós. Ramon Prat és un capellà proper als afers pràctics de la seua parròquia i un teòleg de referència quan es tracta d’aprofundir en afers més abstractes de la fe. Es considera un anacoreta al cor de la ciutat, una persona que té les portes de casa seua obertes per parlar i, sobretot, escoltar. Va ser vicari general del bisbat de Lleida, un càrrec que del qual tampoc no fa gala perquè el seu motiu vital és la gent que l’envolta i la recerca de Déu.
Ramon Prat: “Fa molts anys que vaig renunciar a imaginar-me què hi ha després de la mort”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Ramon Prat: “Fa molts anys que vaig renunciar a imaginar-me què hi ha després de la mort”

SEGRE
Ramon Prat: “Fa molts anys que vaig renunciar a imaginar-me què hi ha després de la mort”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Ramon Prat: “Fa molts anys que vaig renunciar a imaginar-me què hi ha després de la mort”

SEGRE

Casa seua és el seu petit oasi, el refugi en el qual passa llargues hores llegint, estudiant, escrivint o conversant. Les prestatgeries i les parets estan curosament decorades amb detalls que li recorden viatges, trobades, experiències o gent; objectes que no té recança de pensar que el dia que ell es mori potser acaben tots a les escombraries. Només són objectes materials que tenen sentit mentre ell sigui viu. Ramon Prat és d’aquells personatges amb els quals sempre ve de gust parlar-hi, deixar-se endur per camins que ara trepitgen anècdotes mundanes i ara s’endinsen en reflexions d’una espiritualitat insondable. Va renunciar a fer carrera eclesiàstica per dedicar-se a la fe i a la gent. Fa vint-i-cinc anys va fundar l’Institut d’Estudis Religiosos de Lleida i enguany ha publicat el que considera el seu testament vital: Record de Déu, pelegrinatge a la recerca de l’infinit (Pagès Editors, 2018).

Es va ordenar capellà als anys seixanta. Quins records té del Maig del 68, del qual enguany se’n celebra el cinquantè aniversari?
Quan vaig fer l’opció de fe va ser en una època molt convulsa. Tenia sensació de ser al mig: entre el carrer que demanava canvis socials, la meua fe i una església insensible. Parlo de l’estructura, ja que al si de la comunitat cristiana hi havia col·lectius molt interessants i compromesos amb el moment, com els escoltes o les Joventuts Obreres Catòliques. El Maig del 68 el vaig viure a Roma, estudiava teologia a la Universitat Gregoriana. A Itàlia em vaig integrar a la vida de la ciutat, les assemblees d’estudiants i les vagues. Itàlia era un país en el qual es respirava una llibertat molt intensa en comparació amb l’Espanya franquista. La gent s’estava preguntant el perquè de la política, de l’economia, de la religió. Un jovent que vol sortir d’un estat de coses sabudes i viscudes a mitges, que senten manipulats i volen canviar el món.

Això no ho trobem en persones de cada generació?
Una cosa són els canvis generacionals i una altra és protagonitzar un canvi d’època. Els anys seixanta són un canvi d’època i el 68 n’és el símptoma. Fins aleshores hi havia joves, a partir d’aleshores apareix la joventut i una certa renúncia als valors religiosos heretats fins aleshores. A mi és el tema que llavors m’interessava era per què el jovent s’allunyava de Déu, estava emergint un gran pensament crític. Vaig fer la tesi amb els Jesuïtes de Sant Cugat perquè volia treballar amb Josep Maria Rovira Belloso, un dels majors pensadors d’aquest país.

Ramon Prat: “Fa molts anys que vaig renunciar a imaginar-me què hi ha després de la mort”
 

A quina conclusió va arribar?
A moltes, però una de les que més em va sorprendre és la visió que la gent tenia de Déu, que era molt diferent del que jo vivia i sentia. Sovint el veien com un home vell amb barba que et premiava o castigava segons si et portaves bé o malament en relació a una conducta moral molt repressiva.

No era la visió que havia imposat l’església oficial en connivència amb el nacionalcatolicisme?
Sí, però jo sempre havia viscut la fe des d’un altre punt de vista. Suposo que vaig tenir la sort de tenir uns pares que mai no me la van imposar, que sempre em van transmetre una visió de la religió molt oberta i franca. La veritat és que sempre he tingut la sensació de viure a la frontera, entre una església que no sempre ha fet les coses gaire bé i una societat que no sempre ha comprès Déu en el sentit que jo el visc.

Més humanista, més proper, més comprensiu?
El Déu de Jesús va optar per estimar i va fracassar totalment. Va morir sol. L’únic que dóna sentit a la vida és estimar, per això el Déu del qual parlo és amor. Jesús s’entenia amb els pobres, amb els forasters, amb els samaritans i els més desarrelats de la societat. Finalment mor assassinat pel poder, per les persones més cultes i influents. Després, malgrat les bestieses que han fet els cristians, no l’han pogut destruir perquè sempre hi ha gent autèntica que manté viva la seua fe. Mira un Francesc d’Asis, que va guanyar el cor de tothom.

Avui en dia qui encarna aquest esperit del que parla?
Hi ha gent molt intensa i interessant, com Teresa de Calcuta, encara que a mi m’agrada recordar la gent que no es veu, les senyores Maria, que m’agrada dir. Gent que no surt mai a la foto, que no fan soroll i que només t’adones que de la seua vàlua quan ja no hi són.

La por a la mort acosta la gent a la fe?
Hi ha qui s’hi acosta i també qui se n’allunya. La por és un mecanisme psicològic. Ho toca i pot influir-ho tot. Una vegada un amic agnòstic em va preguntar si no tenia por que no hi hagués res. Ningú està segur que no hi hagi res després de la mort. De fet, fa molts anys que vaig renunciar a imaginar-me què hi ha després de la mort. En tot cas, la meua resposta va ser que la sorpresa se l’enduria ell si al final hi ha alguna cosa. Després de pensar-hi una estona va dir que els creients teníem sort de tenir aquesta llum que ens il·lumina, cosa que jo vaig respondre que tampoc era conscient dels maldecaps que ens generava poder-la transmetre a gent com ell. La fe no és un privilegi, és una responsabilitat.

No és fàcil trobar algú amb tanta espiritualitat i que, al mateix temps, respecti les altres opcions de vida.
És que és una opció lliure i personal, no es pot imposar. Aquest és un dels pilars fonamentals. L’altre és tenir una bona informació, si et penses que Déu és un ésser pervers, malament. Quan vaig tenir càncer no em vaig enfadar amb ell perquè no hi tenia res a veure.

Però sovint és un argumentari que es fa servir als funerals, la idea que la vida està a les seues mans i ens la dóna i pren al seu lliure i indesxifrable albir.
Déu no es dedica a decidir aquestes coses, seria un miserable si fos així. Després d’estar ben informat, per comprendre Déu també s’ha de tenir una psicologia i un entorn social sa, que no t’amenaça. A vegades podem quedar atrapats en problemes personals que no ens permeten sortir i tenir perspectiva, no tenim la llibertat per decidir.

Si no administra la nostra sort i desgràcia, Déu a què es dedica?
Que no siguem objectes sinó subjectes de la història a l’estil de Jesús. Quan era adolescent vaig madurar tres idees que he mantingut fins ara: mai una persona pot ser moneda de canvi, una persona val més que tot l’or del món. Jo tampoc, per això no m’agenollo davant de ningú, només de Déu. Hem d’estimar la terra, no perquè sigui la millor, senzillament perquè és la que ens ha tocat. La tercera és Jesucrist. No l’he vist mai, però està més present que gent que veig cada dia.

Aquest és el record de Déu?
D’alguna manera és el meu testament vital. La gent pensa que record només és memòria, només allò que emmagatzemem a la ment a partir d’experiències que hem viscut. Però quan es tracta de Déu jo duc el concepte més enllà del cor, vaig fins al jo profund. Freud parla del conscient i el no-conscient, jo afegeixo el mateconscient. En certa manera purifico el concepte de record, allò que ha arribat al jo profund, al subconscient i als lligams d’aquest amb el misteri immens de la fe, que supera la lògica segons la qual només es pot creure en allò que hem vist. La fe és quelcom més, i no es pot expressar amb paraules.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre