x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Itziar Fernández: "Fer un dol és acceptar que hem perdut alguna cosa de manera irreversible"

  • JBC
Actualitzada 17/09/2018 a les 16:11
Després de fer una segona tirada en català, Pagès Editors ha traduït al castellà ‘Joan ha mort’, de la psicòloga lleidatana Itziar Fernández. A través d’un conte i els materials adjunts per a la reflexió i el debat, Fernández ofereix una eina molt versàtil i enriquidora per parlar de la mort amb els infants. L’èxit del llibre rau en la seua capacitat per endinsar-se en les pors i els prejudicis que la nostra societat ha construït al voltant de la mort, evitant una presa de consciència sincera per superar qualsevol dol. Els infants, davant d’aquesta realitat, sempre són els més vulnerables.
Itziar Fernández: “Fer un dol és acceptar que hem perdut alguna cosa de manera irreversible”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Itziar Fernández: “Fer un dol és acceptar que hem perdut alguna cosa de manera irreversible”

SEGRE
Itziar Fernández: “Fer un dol és acceptar que hem perdut alguna cosa de manera irreversible”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Itziar Fernández: “Fer un dol és acceptar que hem perdut alguna cosa de manera irreversible”

SEGRE

Ens trobem en un despatx lluminós de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Lleida, a tocar del Parc de l’Aigua, en el qual treballa de psicòloga infantil. Des del primer moment que hi vam contactar, la Itziar va mostrar certs dubtes: sortir als mitjans li fa respecte i prefereix mantenir-se en la discreció professional. D’altra banda, poder parlar obertament de la mort i compartir les seues reflexions sobre com enfrontar-la i tractar-la amb els més petits és un tema prou potent com per aparcar les reticències i acceptar el repte. A través d’experiències personals i professionals va adonar-se que la mort és un tabú, que “la societat tendeix a fer-la asèptica i evita enfrontar-s’hi amb la sinceritat i la franquesa que requereix”.

Aquestes reflexions van dur-la a escriure ‘Joan ha mort’, un conte que alhora és una guia per tractar-la amb els més petits.
Els infants solen ser el col·lectiu més vulnerable i quan una família pateix una pèrdua s’acostumen a obviar. Es parteix de la idea que no s’adonen de res i per això sovint se’ls obvia. El llibre ens dóna eines a diferents nivells. Per una banda, ens ofereix la possibilitat de començar a parlar de la mort sense que ens trobem davant d’un cas immediat, per poder-ho fer amb calma. Després també és una guia per resoldre dubtes quan ens trobem enmig d’una situació dramàtica i no sabem com reaccionar. En la majoria dels casos, quan una criatura està de dol és perquè també ho està tota la família. Generalment és per algú proper al nucli i el patiment és col·lectiu. En aquest context els més petits són els més vulnerables.

La sensació és que fa només dues generacions es convivia amb la mort i s’acceptava amb més naturalitat que ara.
A banda que moria més gent i més jove, sovint es feia a casa i es vetllava. Es vivia de prop el procés de la malaltia. Avui en dia la societat tendeix a amagar-la. La posem en un tanatori i darrere d’un vidre, allunyant-la de la realitat. S’amaga per no veure-la, una actitud que d’altra banda és bastant infantil.

Encara que tothom, excepte Eduard Punset, sap que es morirà irremeiablement.
Però quants de nosaltres ens preparem per morir i en parlem amb els fills? Preparem exàmens, entrevistes de feina i vacances, però de la mort, no en parlem. No es tracta de fer-ne un drama i quedar-nos paralitzats i horroritzats davant aquest futur inevitable, només prendre’n consciència per connectar amb nosaltres mateixos i la realitat d’una manera més intensa.

Molta gent, si surt el tema, diu que vol morir de vell i sense patir.
Però la majoria no serà així i són molt pocs els que en parlen i preparen el fills per assumir aquesta realitat. D’altra banda, ells ho pregunten, quan són una mica conscients del que significa expressen obertament la voluntat que els seus éssers estimats no morin. La resposta sovint és dir-los que això no passarà, que els pares sempre seran allà per cuidar-los. Això és el més habitual i desitjable, però no sempre tenim aquesta sort. Hi ha gent que té accidents inesperats o contrau malalties irreversibles i es mor. Si cada dia fóssim conscients i tinguéssim la mort present ens prendríem la vida d’una altra manera.

Paradoxalment, el tabú respecte a la mort real contrasta amb una exhibició constant de la violència, sigui real o ficcionada a través dels mitjans, el cinema o les xarxes socials.
Avui en dia un adolescent ja ha vist milers de morts a través de la pantalla, però després no deixem que vagi a veure l’avi que s’està morint a l’hospital perquè el trobarà en unes condicions físiques que no són fàcils d’assumir.

Quines són les conseqüències?
Que es banalitza, que es veu com una cosa allunyada que no ens afecta, creixem sense eines per afrontar-ho quan sigui el moment, que és inevitable. Els petits ho capten tot i noten l’ambient enrarit, saben que passa alguna cosa i si ningú no els fa partícips de la situació després s’adonen que s’han sentit molt sols, que no els van explicar el que estava passant. Amb la intenció d’evitar-li el patiment fins i tot li amaguen la veritat, i això a la llarga té conseqüències negatives en la persona.

Com es comença a treballar la possibilitat d’una pèrdua futura?
Fer un dol és acceptar que hem perdut alguna cosa de manera irreversible, i tota la informació que donarem als petits serà en funció de la seua capacitat per entendre-la. Els hem d’escoltar, i segons el que ens demanin els podrem atendre. Si tenim un animal de companyia que ja és gran, per exemple, li podem explicar que és vellet i que potser algun dia es morirà i ja no el veurem mai més. Aleshores es farà preguntes sobre què vol dir morir i què vol dir exactament mai més. Podem posar-ne exemples a través de la natura, d’ocells que marxen i ja no tornarem a veure. El que no és una bona idea és, quan es mor l’animal, llençar el cadàver i explicar-li que ha anat a viure a una altra casa on estarà millor.

El mal costum és amagar el problema i tirar la pilota endavant.
Aquest tipus d’explicacions descol·loquen molt l’infant, i només ajornem una situació que algun dia serà inevitable perquè la mort forma part de la vida.

També hi ha una crisi de fe. La religió ofereix una explicació que molta gent rebutja o posa en dubte sense una alternativa clara.
La religió és una eina. Si una persona és creient i ho té clar, podrà donar una explicació als seus fills del perquè passa i què passa amb l’avi o el tiet o la mare morta a partir d’ara. Quan els pares es perden en explicacions sobre que el difunt s’ha convertit en un angelet que ha pujat al cel i no aconsegueix ser prou convincent, les criatures més espavilades començaran a fer preguntes incòmodes i a imaginar-se situacions estrambòtiques i absurdes, mirant el cel per veure el padrí volant entre les estrelles. Això tampoc no ajuda gaire a assumir la realitat.

I aquesta quina és?
Que tal persona s’ha mort i que ja no la veurem mai més. El més important en aquestes circumstàncies és respectar els tempos de la criatura, donar-li la informació amb comptagotes segons la demani, explicar-li què farem per acomiadar la persona estimada que s’ha mort i oferir-li la possibilita d’anar-hi. Ja sigui al tanatori o al funeral. No es tracta d’agafar la criatura i confrontar-la directament als detalls més escabrosos de la mort i obligar-lo a veure-la perquè “la vida és dura”. No té res a veure amb això, s’ha de respectar si no hi vol anar i proposar-li formes alternatives d’acomiadar-se.

Omplir el buit que queda en la gent que perd persones estimades de manera sobtada.
Absolutament. Un funeral no és res més que una forma col·lectiva d’homenatjar la persona i acomiadar-nos-en. Per això és important que els infants tinguin aquesta possibilitat. Si la persona s’està morint per una malaltia, explicar-l’hi i anar-la a veure perquè vagi assumint la realitat i no el sobti d’un dia per l’altre. Si és per una mort inesperada, amb un escrit o dibuix i fer-los entendre que allò que diuen i expressen arribarà, segur, al seu destinatar-hi. Hem de posar les eines perquè pugui fer el dol i superar-lo.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre