x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Jésica Terrón: "Ens hem de responsabilitzar. La culpa del que sentim no sempre és de la nostra parella"

  • LORENA METAUTE
Actualitzada 24/09/2018 a les 16:06
Som la mitjana de les cinc persones amb les quals ens relacionem i la nostra parella forma part d’aquest grup. Hi ha molt de nosaltres en la persona amb qui compartim la vida però segons el nostre nivell d’autoconeixement veurem l’altre com el culpable dels nostres mals o el punt de partida cap a la nostra felicitat. Una felicitat que potser no és al seu costat. Establir la comunicació de parella des de la culpa porta a una mala comunicació, infelicitat i ruptures innecessàries. La Jésica Terrón és ‘coach’ de parelles i ens dóna eines per aprofitar la vida en parella per créixer.
Jésica Terrón: “Ens hem de responsabilitzar. La culpa del que sentim no sempre és de la nostra parella”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Jésica Terrón: “Ens hem de responsabilitzar. La culpa del que sentim no sempre és de la nostra parella”

SEGRE
Jésica Terrón: “Ens hem de responsabilitzar. La culpa del que sentim no sempre és de la nostra parella”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Jésica Terrón: “Ens hem de responsabilitzar. La culpa del que sentim no sempre és de la nostra parella”

SEGRE

Parejas Extraordinarias, aquest és el nom de la comunitat que impulsa la Jésica Terrón des del web que porta el mateix nom. És coach de parelles, que es diferencia d’una psicòloga pel fet que treballa la comunicació i el creixement personal en parella enfocant al futur, marcant-se objectius. “Si hi ha temes d’infidelitat no resolts, problemes d’addiccions o qualsevol altra cosa que obligui a mirar qualsevol fet del passat, els derivo a un psicòleg”, explica. Ella volia haver fet Psicologia però es va decidir per Empresarials, carrera que l’ha portat a viure a Lleida. Quedem amb ella per saber més sobre el que fa i ens sorprèn donant-nos les instruccions per ser feliç en parella. Avancem que no són fàcils de seguir i que requereixen una gran predisposició a desapendre i renunciar als rols adquirits.

Quin és el paper fonamental d’un coach de parelles?
Donar eines perquè tinguin consciència d’allò que els passa. Dibuixar la situació actual i projectar el futur marcant objectius.

I com es fa?
En el meu cas, la PNL (Programació Neurolingüística) és la base fonamental de la comunicació sana a la parella. Per arribar a tenir una bona comunicació, el que cal primer és que cadascú es responsabilitzi d’ell mateix. Estem acostumats a culpabilitzar la nostra parella de tot, que si ens posa nerviosa, que si no ens entén, que si ens decep... S’ha de canviar el focus i mirar per què ens sentim així, què hi ha de nosaltres en la reacció que tenim amb alguna cosa que fa la nostra parella.

Això va en la línia d’allò que diuen que la nostra parella és el nostre mirall.
Totes les persones amb les quals ens relacionem ho són. Per això, viure en parella és una oportunitat per créixer personalment, per responsabilitzar-nos del que hem de millorar. Hi ha eines que ens ajuden, per exemple et sona allò de “mira’m que t’estic parlant”?

Sí, és una frase que haurem pronunciat el 99% de les dones a casa.
Exacte. Les dones som molt visuals. En la PNL s’utilitza el sistema VAC (visual, auditiu i sinestèsic) per facilitar-nos la vida en la relació amb les persones que ens envolten. El mètode divideix la gent en tres grups, la que és més visual, l’auditiva i la sinestèsica. Jo sóc del primer grup i això implica, entre d’altres coses, que necessito tenir contacte visual per sentir que m’escolten. Això no treu que no ho hagi d’exigir, perquè si la meva parella és més auditiva, com acostumen a ser els homes, sé que encara que no em miri, m’escolta. Per tant, posant-hi consciència evitem discussions. Ser visual també pot implicar preferència per l’ordre. Aleshores, a mi em pot desestabilitzar que l’altre deixi la roba a terra, però l’altre no ho fa per molestar-me, sinó perquè no és important per a ell.

Planteja que tot ens ho hem de treballar cadascú. Però l’altre, en aquest cas, també pot evitar deixar la roba al terra si ens estima i sap que ens desestabilitza.
Exacte. Cal parlar-ho des de la calma i l’amor. I sempre que tinguem una queixa cal plantejar-la des del que sentim, des de nosaltres, no pas des de la culpa cap a l’altre. Hem de ser específics en el que ens ha molestat i explicar com ens ha fet sentir. Allò de “és que mai endreces” és una generalització fatal i l’altre s’ho agafa com un atac. No hi ha comunicació des de l’atac.

S’atreviria a donar una fórmula de l‘èxit en l’amor?
Responsabilitzar-se del que un sent, posar-hi consciència i treballar un enfocament positiu de les situacions; conèixer-se i conèixer l’altre i acceptar-se un mateix i la parella. Fer equip i no competir. Entomar les discussions com una oportunitat per créixer junts tot establint els objectius comuns.

Sembla fàcil però ningú ens parla d’aquest concepte de parella.
El concepte d’amor està distorsionat. L’amor no és enamorament. Hi ha discussions i n’hi ha d’haver. Però no com un reclam d’amor, sinó com un encontre madur.

Si seguim el que diu no ens divorciarem?
No. La idea és prendre la decisió amb tranquil·litat després de comprovar que no hi ha un projecte en comú. No pas per manca de comunicació o per rols adquirits, fins i tot en el sistema familiar.

Els rols adquirits poden tenir a veure amb topar-se sempre amb parelles tòxiques?
Sí, per exemple. Atraiem el que coneixem. Generalment busquem el tipus de parella que hem viscut a casa, el model dels nostres pares. És dur dir-ho així, però hi hem de prendre consciència. Si no ho fem pot passar que ens passem la vida reproduint patrons i, si aquests són dolents i perjudicials, doncs patirem.

Quin és el rol amb què més es troba a les seves assessories?
Entre d’altres, el rol de mare que assumeix la dona en una relació de parella. Una cosa és que la dona sigui més cuidadora i l’altra és que faci de mare. S’han d’establir relacions madures basades en la independència i l’autoconeixement personal.

Parla per experiència. De fet, una relació i ruptura turmentosa la va portar al camí que ha acabat desenvolupant en el seu projecte Parejas Extraordinarias. Com va ser?
Davant d’una ruptura, com deies, problemàtica, en comptes de centrar-me en mi potser per treballar tot el que portava dintre, vaig optar per marxar a un viatge solidari per bolcar-me en els altres. Vaig marxar per això, per ajudar els altres i em vaig acabar trobant a mi. Resulta que jo no sabia estar sola, com tanta gent. Després de viure un temps apartada del meu entorn vaig poder posar distància entre el que creia que era, el que feia i descobrir qui era i què sentia. Així va ser com vaig reprendre el que sempre havia volgut fer, estudiar qui som i com podem estar millor, viure feliços. I vaig començar a estudiar coaching i PNL. Segueixo formant-me.

No sabem estar sols?
No. Nosaltres som amb qui més temps passem al llarg de la nostra vida i en canvi ningú ens ensenya que hi ha tot un treball i que ens hem d’esforçar per mirar-nos, reflexionar, conèixer-nos i prendre decisions. Molta part del treball que faig amb les parelles passa per l’autoconeixement i creixement personal. Hauria de ser una assignatura obligatòria a l’escola i a l’institut.

Quin és el client tipus que té?
Vénen més les dones. Generalment som les que busquem eines per resoldre problemàtiques, però després treballem en parella.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre