x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Joan Garcia del Muro: "La por i el fàstic són emocions que dificulten el debat racional"

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Actualitzada 22/10/2018 a les 13:21
Conscient que la filosofia en català no és un gènere editorialment rendible, Joan Garcia del Muro va decidir que una bona via per compartir els seus dubtes i reflexions era presentant-se a premis. Amb aquest sistema n’ha guanyat vuit i s’ha convertit en el filòsof més guardonat en llengua catalana. A ‘Goodbye, veritat’ (Pagès Editors), el llibre amb el qual va endur-se el Josep Vallverdú del 2017, Garcia del Muro ens alerta de l’amenaça que suposa, per a la democràcia, la comoditat del pensament postmodern combinat amb els algoritmes de les xarxes socials. En la societat de la informació la veritat és relativa i a internet tendim a buscar aquelles sentències que ens fan sentir còmodes, encara que no sempre siguin certes.
Joan Garcia del Muro: “La por i el fàstic són emocions que dificulten el debat racional”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Joan Garcia del Muro: “La por i el fàstic són emocions que dificulten el debat racional”

SEGRE

Va poc a Lleida i no ha estat fàcil trobar el dia per veure’ns. Finalment hem quadrat les agendes i la seua germana ens deixa la petita i acollidora terrassa de casa seua per conversar. D’aparença tímida, li costa mirar-te a la cara quan enraona i abans de respondre mesura fins a on vol arribar: és de conversa fàcil i amable. Amb un parell de cerveses i la brisa justa per no passar calor, ens endisem a les entranyes de Goodbye, veritat, l’evolució lògica d’altres llibres premiats amb el Joan Fuster o el Mancomunitat de la Ribera Alta, com El pensament ferit Com ens enganyem, editats ambdós per Bromera.

A mesura que vas llegint el llibre és fàcil traslladar algunes reflexions al context polític català. L’ha defugit i ha optat per exemples com Trump o Putin per no posar-se en problemes, o per poder trobar referents més internacionals?
Suposo que una mica de tot, però el motiu principal, i ho he fet en tots els altres llibres, és que si vull suscitar un problema he de buscar referents que no interpel·lin emocionalment els alumnes. He comprovat que si faig les reflexions començant amb temes que els afecten, la seua reacció no és tan analítica i de seguida es posen a la defensiva o em donen la raó de forma acrítica. En canvi, si veuen el que vull dir-los amb exemples tan tòpics com les mentides de Trump, després ja són ells els qui l’han d’adaptar al seu entorn.

Aquesta és una de les teories del llibre: com les emocions ens condicionen la capacitat de raonar i veure les pròpies contradiccions.
Si començo parlant del Procés tinc més risc de fracassar, i el que vull és que la gent sigui capaç d’aplicar les reflexions i preguntes a la seua realitat. Si la filosofia es queda en la pura teoria no serveix de res. Has de pensar i després actuar en consonància.

Parla de la veritat com una anàlisi dels fets que no sempre ens agradarà, encara que sigui necessària per construir una societat més justa i democràtica. Però la gent vol saber la veritat?
Al llibre hi ha alguns experiments de neurociència en els quals ja no és tan important la veritat com la felicitat. El que ens importa és sentir-nos recolzats pel grup. Això fa que hagin triomfat més aquestes dinàmiques. Una de les assessores de Hillary Clinton confessava recentment en una entrevista que no s’esperava la victòria de Trump, que aquell dia estava reunida a Nova York amb els seus amics per celebrar la de Clinton. Em sembla increïble que una persona en la seua situació, que remena informació de primera mà i que, teòricament, ha d’estar al cas del que passa al més alt nivell, fos incapaç de preveure-ho. Potser sí que veritat és allò que jo vull que ho sigui i inconscientment em nego a percebre senyals que em portin la contrària.

Per a la pròpia felicitat és bo escapar d’allò que m’incomoda i al final t’evadeixes de la realitat.
Si més no, sempre és més fàcil creure en allò que m’agrada. Avui en dia la veritat sembla que s’ha convertit en una mercaderia i la gent compra només els discursos que vol, selecciona els canals i s’assegura que només li arriba allò que la recomforta. Això segurament és un mecanisme inconscient d’autodefensa, el problema avui en dia encara més greu: ja no som nosaltres els qui escollim els canals, els algoritmes de les xarxes socials escullen per nosaltres segons les nostres propies recerques i interaccions prèvies.

Google ja no és estàndard: ofereix resultats ‘personalitzats’. Això ja no em deixa escollir qui vull que em menteixi i reforça l’endogàmia a les xarxes.
Ens mostren el que ells calculen que a tu t’interessa i que et tindrà més temps connectat.

Un dels perills més greus amb el qual ens enfrontem és que la complexitat amb què es creen discursos a mida: la gent compra relats fins i tot quan aquests són contradictoris amb la pròpia experiència personal.
És l’essència mateixa del problema, una vegada ja no defineixes la veritat com l’adequació entre el que dic i els fets, has tallat el cordó que uneix la realitat del relat: quin criteri tinc per distingir-la? Contrastar-la amb els fets és un mètode antic i poc pràctic, el més còmode és escollir l’explicació que em convingui. El mite de la caverna, considerat el text fundacional de la filosofia moderna, ja és això: vius en una caverna i no saps que estàs enganyat. La teua realitat és la que et mostren, desconeixes la teua condició i que vius en una caverna. Un dels grans mites de la modernitat és que ens hem alliberat de creences com la religió per ser més autònoms, i a l’hora de la veritat és una mentida que ens fa més vulnerables.

Quan mires programes de salsa rosa o debats polítics en cadenes com Telecinco, Antena3 o 13tv sempre penso que una persona culta, que raona i busca arguments sensats per contruir relats coherents, no hi sobreviuria, que el ridiculitzarien des de la ignorància més palmària.
Segurament. Principalment perquè els arguments i la raó no caben en aquests programes. Són més emocionals. Un dels moments més tristos que he passat com a professor va ser en un institut de l’extraradi de Barcelona. Vam quedar amb els alumnes que faríem un debat a classe, el vam preparar i va anar raonablement bé. Al cap de dos dies un alumne em va preguntar pel debat promès i jo li vaig respondre que ja l’havíem fet. Ell em va dir que no podia ser perquè no ens havíem cridat ni insultat, que allò no era un debat ni res.

Esperava sang.
El drama és que no podia concebre un altre model de debat. Si els grans canals de televisió els haguessin dissenyat amb la idea explícita d’idiotitzar la gent, no ho haurien fet tan bé.

Això és el que mira la majoria, quanta gent compra els seus llibres de filosofia?
Està clar que no hi puc competir.

Joan Garcia del Muro: “La por i el fàstic són emocions que dificulten el debat racional”
 

Els anglesos tenen aquella frase d’Ignorance is blizz, la ignorància és la felicitat.
Si més no, és més còmoda. Si sempre llegeixes i mires el que et reafirma també és una mica insà. A vegades posar-se en dubte és bo. A mi m’agrada llegir autors amb els quals no estic d’acord.

Per exemple?
Nietzsche és molt estimulant, amb algunes de les seues conclusions no hi estic d’acord, però això és interessant. Quan estàs d’acord amb tot el que diu l’altre és molt avorrit. Quan trobes textos amb els quals et baralles intel·lectualment és molt bo. Estar sempre d’acord és molt conservador.

Una societat polaritzada que es mou en circuits tancats com les xarxes socials no convida a l’optimisme.
La manera de rebre la informació a la xarxes accentua aquest procés. És molt important anar discriminant les fonts i saber quines són fiables: no pots posar al mateix nivell la informació que t’arriba per un mitjà de comunicació tradicional amb una llarga trajectòria i un rumor de Whatsapp. Els mitjans, tot i les mancances i contradiccions, teòricament tenen mecanismes per contractar la informació.

Té perfil a les xarxes?
A Twitter.

El fa servir per difondre preguntes o fer sentències?
Generalment, per compartir articles que em semblen interessants.

Fins i tot aquells amb els quals no està d’acord?
Em costen més. Alguns d’aquests els passo per privat en lloc de compartir-los.

Abans comentàvem que les emocions condicionen el nostre raonament. Quines pensa que són les més poderoses i ens influencien més?
Potser el fàstic i la por són les que més ennuvolen la capacitat de raonar. Quan en lloc de criticar els qui pensen diferent els etiquetem com a éssers o idees fastigoses, estem posant les bases perquè allò no sigui analitzat de manera raonable. La por és un altre motor perillós que tendeix a dificultar el debat racional. Es transmeten molt fàcilment i es converteixen en odi. No sé si són els més efectius però són els més perillosos. El nazisme o el feixisme es basen molt en aquestes dinàmiques.

Ara també són insults comuns.
S’han convertit en un qualificatiu per a qui no pensa com jo.

Si sempre dubta de tot, al final en què creu?
Aquesta és una qüestió molt profunda. Es tracta de trobar un equilibri: creure massa és perillós i la història ens demostra que un superhàbit de creences ens ha dut a cometre barbaritats. Avui en dia, paradoxalment, l’amenaça ja no és tan això com el contrari. Si no creus en res i no tens cap valor moral o principi ets capaç de qualsevol cosa, com es pot veure en alguns polítics.

Temes relacionats
Comenta el contingut

Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre