x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Joan Margarit: “Un dels drames del poeta és que mai no saps del cert si allò que escrius està bé”

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Actualitzada 10/12/2018 a les 16:52
Sovint es parla de Joan Margarit com el poeta de Sanaüja, una manera de citar-lo que provoca la idea que va néixer i créixer en el paisatge lent i estopenc de la Segarra. El que hom descobreix al llegir ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ (Proa) és que si alguna cosa va marcar els primers anys de Margarit no va ser pas una postguerra aïllada en un petit poble de la Catalunya central, ans al contrari. En aquest llibre de prosa, que el mateix autor es nega a titllar de memòries, descobrim una infantesa forçosament solitària marcada per una vida itinerant.
Joan Margarit: “Un dels drames del poeta és que mai no saps del cert si allò que escrius està bé”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Joan Margarit: “Un dels drames del poeta és que mai no saps del cert si allò que escrius està bé”

SEGRE
Joan Margarit: “Un dels drames del poeta és que mai no saps del cert si allò que escrius està bé”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Joan Margarit: “Un dels drames del poeta és que mai no saps del cert si allò que escrius està bé”

SEGRE

El llibre no és un repàs de la seua vida sinó una recerca vital. Un dia va preguntar-se perquè havia escrit el què ha escrit i no una altra cosa. Necessitava saber-ho, i l’any que en celebra vuitanta presenta el resultat: un llibre de narrativa en el qual explica, entre moltes altres coses, la relació que ell mateix ha establert al llarg de la seua vida entre la poesia i l’arquitectura.

Per què es va decidir escriure un llibre que, si no ho puntalitza més d’un lector, es planteja com unes memòries?
Però no ho són, això que quedi clar. Jo mateix vaig dir una vegada que les persones no han d’escriure memòries tret que a través d’aquestes es pugui aprofundir en temes d’ordre general. Les de Churchill són interessants perquè aporten dades sobre la Segona Guerra Mundial, per exemple. Són útils perquè ens ajuden a entendre millor la història. La memòria, que ve a ser una explicació del que has fet o t’ha passat al llarg de la vida, no té cap utilitat. L’escriptura, en general, si no tens una idea clara del que s’està buscant és inútil.

I què buscava quan es va plantejar escriure aquest llibre?
Respondre una sola pregunta. Al llarg de la meua vida he escrit potser mil poemes. D’aquests mil, n’he salvat i publicat uns set-cents. Per què aquests són els que són i no uns altres? Per què no he escrit com Foix, Verdaguer o Céline? Per què he escrit d’aquesta manera i no d’una altra? Dels meus records no m’interessa el que vaig fer tal any o tal altre, sinó allò que pugui respondre aquests interrogants.

Ha trobat les respostes o pel camí ha recollit més preguntes?
Les dues coses, és clar. Hi ha respostes que ja no et donarà ningú, com aquelles que només podrien donar-te els pares, que ja són morts. Després hi ha preguntes que reben contestació perquè hi penses durant els quatre anys que trigues a escriure el llibre. Per això no són unes memòries. He estat quatre anys per fer un llibre que un prosista habitual potser faria en un estiu.

Durant els deu primers anys de la meua vida la mare pràcticament no va ser a casa i jo vaig viure amb l’àvia. Tota la vida vaig pensar que ella tenia dificultats per a les relacions personals, primer pensava que no m’estimava. Pel que fos, per la guerra o pel que sigui. Va ser una dona que ens va tirar tots endavant. El meu pare, els avis i l’oncle... sense ella potser la família no se n’hauria sortit, estàvem tots escampats i ella estava al centre. No és una queixa, però jo podia pensar això.

He arribat a la conclusió que m’estimava molt. El que no sabia era expressar-ho. Hi ha molta gent que estima i no sap expressar-ho.

El que explica al llibre és una infantesa pràcticament itinerant.
Durant la guerra el meu pare estava destinat a una companyia de sapadors de Torà. Quan es perd l’Ebre i cau Lleida han de fugir. Ell marxa i jo em quedo a Sanaüja, amb els avis. A partir d’aquí comença una vida dispersa que passa per Barcelona, Rubí, altra volta Sanaüja, Figueres, Girona i Barcelona. El pare vivia lluny i la mare era absent perquè treballava. En algunes d’aquestes poblacions vam arribar a viure en tres domicilis diferents en un any. Finalment marxem a Tenerife, on descobreixo el paradís. Gent amable i fantàstica en un lloc meravellós. Estic parlant d’un Tenerife que ja no existeix. La ciutat era petita i preciosa, veies el port des de tot arreu. En ple franquisme tenien més relació amb els anglesos que amb la península. Era port franc i estava en la ruta comercial amb Amèrica.

Què implica realment una infantesa nòmada com aquesta?
Soledat. En deu anys només vaig anar a l’escola dos o tres anys. No tenia companys i tampoc no tenia la mare. Això no és dolent. No és una infància desgraciada perquè a un nen, si li dones de menjar i no el pegues, tampoc no sap si és feliç, ni s’ho pregunta. No tenia amb qui comparar-me, ni tan sols sabia que els nens normalment vivien amb la seua mare. Recordo a Girona sentir que un nen parlava de la seua mare i em va encuriosir la idea que tenia una mare a casa. Les coses importants s’aprenen sol.

Escriure és un acte molt solitari. Com sap quan el que ha escrit és prou bo per compartir-lo?
No ho sé, aquest és el miracle de l’artista: el saber trobar aquella cosa que és interessant se’n diu inspiració. Un dels drames del poeta, tret que siguis ximple, és que mai no saps del cert si allò que escrius està bé; és una de les tragèdies del creador. Aquest, sigui poeta o músic o pintor, ha de mirar a dins d’un mateix i, de tota la merda que hi ha, saber dir: aquesta és la que vull compartir. Quina peculiaritat té? Què és universal i que també es troba dins dels altres. I d’aquestes n’hi ha molt poques. Si trobes allò important ja tens la primera feina feta. Després els poetes ho hem de muntar amb paraules perquè finalment s’ho llegeixi algú que està a l’altra punta del món i no coneixes de res. Quan se’l llegeix i tot això funciona, es queda corprès i s’hi reconeix. Això és un miracle. L’emoció més important és veure’ns a nosaltres mateixos en un poema, no veure-hi el poeta.

Alguna vegada ha dit que “un bon poema és aquell al qual no es pot treure cap paraula”.
Un poema de cinquanta paraules és d’una complexitat de tal magnitud que només faltaria que se’n pogués treure una.

Ha fet mai l’exercici de mirar trenta anys enrere i revisar tota la seua obra?
És el que vull fer abans de morir-me, una antologia.

Abans de morir també ha donat tot el seu arxiu a la Biblioteca Nacional d’Espanya. Hi havia més pretendents?
La Universitat de Boston. Quan vaig guanyar el Premio Nacional de Poesia [2008] són els dos únics que em van trucar per interessar-se pel meu arxiu. Vaig dubtar, però finalment vaig pensar que si mai necessitava consultar cap paper em queia més a prop Madrid.

De Catalunya no va trucar-lo ningú, quin futur ens queda si deixem escapar la memòria?
No ho sé i als vuitanta anys ja m’importa un pito. No atabalis un home de la meua edat parlant del futur perquè no en tinc.

Si ningú l’hi hagués demanat, què hagués passat amb l’arxiu?
L’hauria deixat als meus fills i que s’espavilin. No és un tema important per a mi, jo vull acabar en pau amb mi mateix, no amb la societat. Al final estem sols: naixem sols i morim sols.

Quan parlem de l’arxiu de Joan Margarit, això també implica tot el que ha generat com arquitecte?
Tot, allà també hi ha els plànols de la reforma que vam fer amb el meu estudi de l’estadi de Montjuïc, per exemple.

Què hauria passat si en la ‘pugna’ per aconseguir el seu llegat l’haguessin trucat de Barcelona o Catalunya?
Que s’hauria quedat aquí.

Temes relacionats
Comenta el contingut

Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre