x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Francesc Puigpelat: "Tot va canviar quan vaig assumir que era un escriptor fracassat"

Actualitzada 04/04/2019 a les 12:00
En una competició dels escriptors més premiats en llengua catalana, el balaguerí Francesc Puigpelat lluitaria per fer podi. Amb una trajectòria prolífica de més de quaranta llibres, fa cinc anys va quedar-se a l’atur i va decidir professionalitzar-se com a escriptor. El seu objectiu són els premis, i val a dir que se’n surt molt bé. Només els darrers mesos ha guanyat el Ciutat de Palma amb l’‘Amant de rebis’ i el Carlemany amb ‘La nedadora’. Acaba de publicar ‘Història d’una dona en un SEAT 600’ amb Pagès Editors, finalista del premi andorrà Manuel Cerqueda de novel·la curta.
Francesc Puigpelat: “Tot va canviar quan vaig assumir que era un escriptor fracassat”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Puigpelat: “Tot va canviar quan vaig assumir que era un escriptor fracassat”

SEGRE
Francesc Puigpelat: “Tot va canviar quan vaig assumir que era un escriptor fracassat”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Puigpelat: “Tot va canviar quan vaig assumir que era un escriptor fracassat”

SEGRE

Aprofitem una de les poques visites que fa a Lleida per trobar-nos a la seu de Pagès. De verb lleuger i poques manies, Puigpelat reparteix sense miraments. Amb més de quaranta títols publicats, a través dels quals ha viatjat per pràcticament tots els gèneres literaris i l’assaig, confessa que en té alguns al calaix esperant el seu moment.

Alguna vegada ha dit que fa literatura alimentària
Aquesta és una etiqueta objectiva, no és arbitrària. A mi em van fer fora fa cinc anys de la feina i aleshores em vaig plantejar la possibilitat de professionalitzar-me. Em vaig arriscar i me n’he sortit. Els meus ingressos des d’aleshores provenen de la literatura. No és cap cosa absurda, dir que és alimentari: és absolutament real.

Quan diu de la literatura vol dir dels premis?
Bàsicament. El que es paga dels drets que provenen de les vendes és molt poc, és pràcticament impossible viure’n. Suposo que n’hi ha que ho aconsegueixen, els pocs que han aconseguit mantenir un flux relativament continu de vendes, que han aconseguit traduccions en llengües importants. Qui són? Jo no ho sé. Per dir-ne un: el Quim Monzó no viu de la literatura, o el Sergi Pàmies. Viuen de La Vanguardia i els mitjans. Jaume Cabré potser sí, no ho sé. Suposo que també depèn del que consideres ingressos suficients, jo amb una quantitat modesta em conformo perquè no necessito gaires diners per viure. Un amic meu també viu de la infantil i juvenil, ha aconseguit bones traduccions i s’hi sap moure. Aquest és un gènere que si t’ho saps muntar va bé.

Vostè també l’ha temptejat amb èxit.
Ho vaig provar quan vaig decidir professionalitzar-me.

És complicat connectar amb el públic jove si no ho has fet mai?
No, perquè quan vaig començar a fer-ho els meus fills eren adolescents. Potser estaven ja una mica per sobre de l’edat, però havia vist les lectures obligatòries de l’escola, que normalment eren abominables, i vaig pensar que no seria gaire complicat fer-ho millor. Semblaven triades per gent que volia que els nens no llegissin. Especialment les catalanes hauria dit que les triava gent de Ciutadans amb l’objectiu que els estudiants odiessin el català la resta de la seua vida.

Quines eren?
No et diré noms, tampoc tinc ganes d’entrar en una guerra.

Escriu els llibres pensant en els premis?
No. Tinc una novel·la que guanyaria el Pla perquè està molt ben feta i hi faig sortir el Pla, però no la puc presentar perquè ja l’he guanyat i les bases no permeten repetir. Quan la vaig escriure ja ho sabia, que no la podria presentar. Jo guanyo premis perquè em presento a molts. La novel·la amb la qual vaig guanyar a Palma abans l’havia presentat a quatre convocatòries i en tres havia arribat a finalista.

És envejable la seua capacitat productiva
Tinc dues virtuts: una és la rapidesa, que s’aprèn a l’escola del periodisme. Hi ha escriptors molt lents, però en general els que han treballat en diaris van molt per feina. L’altra cosa és que no sóc perfeccionista. Hi ha gent que té moltes neures i es miren i remiren les pàgines i retoquen paraules aquí i allà. Jo vaig per feina, sé el que vull i queda com queda. No m’hi capfico.

No ha sigut mai perfeccionista o no s’ho pot permetre ara?
Mai. He intentat ser-ho, però la veritat és que no he corregit mai unes galerades, no he tocat mai ni una coma. Al principi em sentia culpable per no fer-ho, ara quan les editorials me les envien les torno intactes al cap de cinc minuts i els dic que tot està perfecte.

Es considera un ‘outsider’ del món literari català?
I del món en general. Aquest any la literatura catalana està convidada a Buenos Aires i el Llull hi porta escriptors. A mi no m’hi convidaran i tampoc no tinc cap interès a anar-hi. Per aquest tipus de llocs hi ha uns quants escriptors que coneixen gent, fan vida social, estan en contacte amb els crítics, es critiquen els uns als altres. Això és molt evident en la poesia, un món molt endogàmic. Els crítics, els autors, els editors i els jurats dels premis i són tots els mateixos i es van canviant els papers. En la narrativa no és tan bèstia però funciona més o menys igual. Si et relaciones amb la gent que remena les cireres figuraràs als llocs, a mi m’és absolutament igual, m’importa una merda, sigui la fira argentina o una altra.

Ha reconegut públicament haver fracassat com a escriptor pel que fa a la venda de llibres. Aquesta actitud l’ha pogut perjudicar?
No, la gent tampoc no compra els llibres que li diu l’establishment. El sistema de la crítica catalana, fins on jo vaig veure mentre la llegia, no era capaç d’influir en les vendes. Olor de colònia de Sílvia Alcàntara va vendre 45.000 exemplars d’una novel·la que no comptava amb cap promoció. Quan Sánchez Piñol va treure La pell freda la crítica la va ignorar completament. Aquella història no la van ni considerar i després va triomfar. El mercat va per lliure i ningú el pot preveure. Seria molt fàcil fer-me la víctima i dir que venc pocs llibres perquè tot l’establishment em té mania i em boicoteja. Però és mentida, no ho diré mai. No m’he fet ric ni famós per motius que desconec. No venc llibres i no sé per què. Els editors em diuen que hauria de fer més promoció, però aquesta no és la meua feina. Jo faig una novel·la i si a l’editor li interessa i ens posem d’acord, doncs endavant. No sóc promotor, sóc escriptor.

En algun moment va preocupar-lo no vendre llibres?
Tot va canviar quan vaig assumir que era un fracassat. Saps quants exemplars vaig vendre d’un dels més importants que he guanyat? Cent vuitanta-un. Què vols que et digui? No em pots acusar d’escriure malament, allà hi havia un jurat que va dir que aquest era el millor de tot el munt llibres que s’havien presentat, que era bo. Per a mi és un enigma.

En canvi, els jurats el valoren. Publica mai sense premi?
Poc, es paga molt malament, és millor guanyar un premi. Si volgués trauria el triple de títols, però em fan unes ofertes per publicar que no passen dels dos mil euros, tres si negocio. Després em diuen que no em preocupi perquè em faran molta promoció i es vendrà molt bé i guanyaré molts diners en drets d’autor. Tinc cinquanta-nou anys i en fa trenta que m’ho diuen i no ha passat mai. Un premi com el de Palma són vint-i-sis mil euros, fes números tu mateix.

Si no reescriu les galerades tampoc deu retocar els llibres entre premi i premi
No, com a molt el títol.

Hi ha un desajustament entre el món dels premis i el mercat?
Indiscutiblement. No hi ha cap relació entre els imports dels premis i el seu valor real. Si la quantitat fos realista jo no m’hi hauria de presentar. Si en un premi em paguen el valor que m’ofereix un editor multiplicat per vuit és que està sobredimensionat. Tot es redueix al mateix problema; la massa de lectors en català és molt petita perquè hi hagi gaires escriptors que puguin viure de les vendes. És una realitat numèrica, no es pot canviar. Els premis desvirtuen el mercat, dopen la literatura catalana.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre