x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Marc Artigau: “Arbeca forma part del meu imaginari infantil i, en l'escriptura, sovint hi vaig”

Actualitzada 20/05/2019 a les 11:39
Marc Artigau (Barcelona, 1984) és llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. És autor de diverses obres teatrals, però també es mou com el peix a l’aigua en la poesia i en la narrativa. De fet, la seva última novel·la, La vigília (Destino), va merèixer el Premi Josep Pla 2019. A més, escriu un microrelat cada dia a RAC1, i anys abans ho havia fet a Catalunya Ràdio. Un ampli univers literari en què té molt present Arbeca, on va passar molts estius de nen jugant amb els seus avis, i on encara torna quan en té ocasió o les seves obligacions laborals li permeten
Marc Artigau: “Arbeca forma part del meu imaginari infantil i, en l’escriptura, sovint hi vaig”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Marc Artigau: “Arbeca forma part del meu imaginari infantil i, en l'escriptura, sovint hi vaig”

SEGRE
Marc Artigau: “Arbeca forma part del meu imaginari infantil i, en l’escriptura, sovint hi vaig”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Marc Artigau: “Arbeca forma part del meu imaginari infantil i, en l'escriptura, sovint hi vaig”

SEGRE

Com a autor ha estrenat Alba (o el jardí de les delícies), Caïm i AbelCaixes i Un mosquit petit, per les quals ha rebut premis i estan publicades a Teatre reunit 2009-2018. Com a dramaturg ha treballat a El petit príncepMolt soroll per no res L’ànec salvatge, Al nostre gust o Moby Dick, entre altres. Ha publicat les novel·les juvenils Els perseguidors de paraules i La cova dels dies, i amb el periodista Jordi Basté, les novel·les a quatre mans Un home cau Els coloms de la Boqueria. En poesia, és autor de Vermella Desterrats. La darrera novel·la, La vigília, premi Josep Pla, està protagonitzada per en Raimon, que escriu contes per a la ràdio [com ell] i viu amb el seu germà Blai, trastocat per un accident en un bosc quan era petit. Una història sobre la identitat, la memòria i el poder de l’amor.

Quins aspectes li interessava tractar a La vigília sobre la identitat i la memòria?
La novel·la parteix d’una anècdota argumental que és que una senyora encarrega a en Raimon que li escrigui una biografia, però no segons l’ús, sinó que li millori la realitat. Crec que la manera com estructurem els nostres records té molt a veure amb la nostra identitat. Així que un dels plantejaments que hi havia al darrere era quina és la nostra capacitat real per refer els records. Segurament en un acte de supervivència, tots intentem pensar que hem estat millors germans, amics o pares del que hem estat. De manera potser inconscient, tots reescrivim els nostres records.

Com els reescrivim?
Quan reconeixem que alguna cosa no l’hem fet prou bé, sempre trobem grans arguments per no haver estat un bon amic o no haver ajudat a no sé què... perquè, clar, teníem un problema tan gros en aquell moment, que no podíem dedicar-nos a l’altre. Per exemple, quan una parella d’amics trenca una relació de parella i cadascú explica la separació, de cop i volta, sembla que no visquessin en la mateixa relació. Un explica una història, i l’altre, una altra. Aquí surt el punt de vista, una altra de les coses que m’interessava explicar a La vigília.

A què fa referència aquest títol?
Hi ha dues idees. Per una banda, la novel·la comença just la vigília que hi hagi un fet catastròfic per a un dels personatges: en Blai es perd al bosc i quan el tornen a trobar és un nen que ja no és el mateix. Mai més ho tornarà a ser. I la vigília que passi això és el moment més feliç de tota la novel·la. D’altra banda, fa referència a una de les reflexions sobre felicitat d’Eduard Punset: ell diu que la felicitat és just el que passa abans de la felicitat. Per exemple, per mi és molt més important la vigília de Reis que el dia de Reis en si mateix. El dia abans. A més, semànticament també funciona amb el sentit de vigilar, estar alerta. A la novel·la, el personatge fa molts cops referència al fet que tot i estar molt atent, li van passar coses per davant que ell no va saber veure.

Vostè és dramaturg, poeta, novel·lista, també ha escrit novel·la juvenil... Tot i que no és un cas excepcional, a casa nostra bona part dels literats prefereixen centrar-se en un gènere.
Ho visc d’una manera molt natural. És la pulsió que tinc. Penso que Samuel Beckett va escriure novel·la i teatre. És cert que aquí casa nostra en tenim menys exemples, però Santiago Rusiñol va ser pintor, escriptor, dramaturg...; Josep Maria de Sagarra fou poeta, novel·lista, dramaturg, traductor... En el meu cas, a vegades la pulsió em porta a escriure poesia, altres, una obra de teatre. En el cas de La vigília, quan vaig tenir la idea, veia clarament que era un relat, una novel·la. En algun moment, algú em va preguntar si l’adaptaria al teatre i, en principi no, tot i que mai se sap. No em genera cap problema, penso que la poesia, el teatre, la narrativa... són vasos molt comunicats.

Què li fa decidir que aquella idea, aquella pulsió, és per a teatre, narrativa o per a poesia?
Potser sonarà una mica estrany o cursi, però al principi no ho saps, és una cosa superintuïtiva. Diria que és com mirar a través d’una finestra i veure-ho d’una determinada manera. No ho saps veure de cap altra.

Ha canviat alguna vegada la decisió a mig escriure?
Et pot passar que a vegades treballes quelcom i no te’n surts, per molt que t’hi posis. Explicava Mario Benedetti que havia escrit una novel·la titulada El verdugo. Quan ja estava acabada, li havia donat voltes i l’havia passat a l’editora i als amics, tots van coincidir a dir-li que allò era teatre. Així que va agafar l’argument i el va reconvertir en l’obra teatral Pedro i el capitán, molt representada a l’Amèrica Llatina. A mi encara no m’ha passat. El que sí que m’ha passat és que a Els perseguidors de paraules, mentre acabava la novel·la, va sortir l’oportunitat d’adaptar-la al teatre. I vaig començar a treballar en les dues coses. No havia acabat la novel·la i amb el final de l’obra de teatre vaig poder trobar el final de la novel·la.

Vostè ha guanyat el Josep Pla. Quin paper atorga a aquest escriptor en la història de la literatura catalana?
És qui millor utilitza l’adjectiu de tota la literatura catalana, qui sap col·locar-lo de forma més precisa. Era la seva obsessió. En moltes entrevistes explicava que aquesta és la feina de l’escriptor i que si ho aconsegueixes, ja te’n pots anar a casa a sopar una truita i no hauràs d’envejar res a ningú. És el millor escriptor de no-ficció, tot i que crec que a El carrer ample sí que n’hi ha, de ficció. Per a mi és un autor de referència. També crec que a vegades hem de saber separar l’obra de l’autor, sobretot ideològicament. En el meu cas, llegeixo molts autors que m’encanten, però ideològicament no estan a prop meu. En aquest sentit, penso que l’art i la literatura van d’entendre els motius de l’altre, de comprendre a través d’una altra mirada.

La ideologia de Pla ha comportat que certs sectors no el reivindiquin prou?
Sempre se li ha subratllat una part de col·laboracionista franquista, d’esquerp, i els amics diuen que era molt garrepa. No ho sé. Per mi és un gegant i crec que està bastant reivindicat. També és cert que el fet que no escrivís ficció sembla un condicionant perquè sigui més inaccessible per al gran públic. Sempre va dir que odiava la ficció.

Existeix una anècdota sobre La plaça del Diamant i Rodoreda.
Era al jurat del premi Sant Jordi i va arribar-hi una novel·la titulada La Colometa. La va trobar molt cursi, fluixa i que no havia de guanyar. L’autora, Mercè Rodoreda, anys més tard, quan li va canviar el títol, va explicar que no havia guanyat per molts motius, però un d’ells era que Pla era al jurat.

Els premis ajuden a difondre els llibres?
En el meu cas, molt. M’ha donat una visibilitat, que és el que crec que tot escriptor vol. I és molt important el treball amb l’editor. En aquest cas, tinc una editora amb qui m’entenc molt bé perquè a mi m’agrada que s’ho llegeixin, o m’ho lluitin i m’argumentin perquè ho troben bé o no. Suposo que el fet de venir del teatre, que es treballa molt en comunitat i tothom sap que el text que portes el primer dia no serà el que sortirà a l’escenari, hi ajuda.

Vostè és de Barcelona, però té arrels a Arbeca. Això es veu reflectit a la seva literatura?
I tant! La meitat de la meva sang és d’Arbeca. Els avis materns ho són. Jo sóc de cal Miquel de la Marina i hi he passat molts estius. És part del meu imaginari infantil. És un lloc on en l’escriptura vaig sovint, perquè estic content d’haver-hi passat aquells temps. Era molt feliç amb els avis i vaig veure i viure coses de poble, rurals, que no hauria viscut a ciutat. Hi ha un personatge, que va sortir a l’obra de teatre Caïm i Abel, i si faig una novel·la segurament tornarà a sortir, el Jaume el Cuca.

Qui era?
El boig del poble, recordo que li tiràvem pedres..., ens feia por i a la vegada ens fascinava. Era aquella por a l’estrany. Un dia, la meva àvia va veure que ens en rèiem. Ens va agafar per banda i ens va explicar que en Jaume era el noi més guapo del poble fins que se’n va anar a la guerra. Quan va tornar, ja va tornar boig. Això per a mi va ser un impacte molt gran. Arbeca per a mi té un imaginari molt potent que algun dia tindrà una sortida en la literatura.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre