x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

José Manuel Grandela: “Armstrong salvà la missió al desconnectar l'ordinador i agafar el control”

Actualitzada 22/07/2019 a les 12:06
Tenia només 23 anys quan Neil Armstrong va trepitjar la Lluna, però aquest exenginyer controlador de naus espacials de la NASA era allí, al seu costat, a només 400.000 quilòmetres de distància, escoltant com bategava el cor dels astronautes. José Manuel Grandela va ser un dels controladors de Fresnedillas de la Oliva, no gaire lluny de Madrid, que formava part de l’Estació Espacial de Robledo de Chavela. No van respirar tranquils fins que van sentir la mítica frase “Aquí Base de la Tranquil·litat. L’àguila ha allunat.” Ara, 50 anys després, ho recorda com si fos ahir
José Manuel Grandela: “Armstrong salvà la missió al desconnectar l’ordinador i agafar el control”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© José Manuel Grandela: “Armstrong salvà la missió al desconnectar l'ordinador i agafar el control”

SEGRE
José Manuel Grandela: “Armstrong salvà la missió al desconnectar l’ordinador i agafar el control”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© José Manuel Grandela: “Armstrong salvà la missió al desconnectar l'ordinador i agafar el control”

SEGRE

Amb una gran admiració cap als astronautes, José Manuel Grandela (Madrid, 1945) diu que si en el moment que Neil Arsmtrong, Edwin E. Buzz Aldrin i Michael Collins eren a l’espai, algú hagués posat els encefalogrames i electrocardiogrames que controlaven les constants dels tripulants als tècnics que en tenien cura des de la Terra, segurament s’haurien batut rècords. Sap bé del que parla. Ell era un d’aquests controladors. Grandela tenia aleshores només 23 anys, però és conscient que va viure el que considera que ha estat la fita col·lectiva més gran de la humanitat. Fa poques setmanes, va impartir a la UdL la conferència El primer home a la Lluna, convidat per la Societat Astronòmica de Lleida. Aquest enginyer controlador de satèl·lits i naus espacials, membre de l’equip tècnic de comunicacions amb l’Apollo XI, encara ho té fresc a la memòria. Només han passat 50 anys. I això que després també va participar en la majoria dels programes espacials tripulats de la NASA, com el laboratori espacial Skylab o en les missions dels transbordadors espacials Space Shutle (Columbia, Challenger, entre d’altres) a més d’intervenir en un gran nombre de programes interplanetaris, tant de la NASA com d’altres agències.

Com va viure aquella nit del 20 al 21 de juliol?
Van ser unes hores realment intenses. Tots els que estàvem a l’estació de Fresnedillas ens havíem preparat per aquella feina. Sabíem exactament el mateix que els astronautes, amb la diferència que ells eren allà dalt i era la seva vida la que estava en risc, i nosaltres a baix suant perquè tot anés bé. Per tant, no ens podíem despistar. Ho vaig viure amb mota emoció i tensió, perquè als que estàvem a Fresnedillas ens va tocar ser els responsables absoluts del control de la nau mentre aquesta descendia cap a la Lluna en el que seria el primer allunatge de la història. A mesura que s’hi anaven apropant, es van anar produint diferents incidents que estressaven encara més el moment.

Quins incidents?
Allà dalt, qualsevol problema és molt gran. Res és petit. Un cop l’Apollo es va separar en dos naus i Michael Collins es va quedar a dalt la Columbia i Armstrong i Aldrin intentaven allunar amb l’Àguila, s’havien de dirigir a un punt concret. Portaven un miniordinador de només 370 k. Qualsevol mòbil actual té més memòria que el que duien ells. Nosaltres els anàvem enviant informació, però de cop i volta van començar a sonar alarmes, es van encendre llums... Ens vam espantar molt. Fins que algú es va adonar que l’únic que passava era que l’ordinador acumulava massa informació. Per exemple, si li donàvem avís que havia de fer un gir, l’ordinador ho transmetia uns segons més tard perquè tenia massa informació acumulada. Això era un avís. I així successivament. Fins que no ens en vam adonar, vam patir molt. Però Armstrong era un home molt sen cer i va continuar endavant.

En un moment determinat, Armstrong va decidir agafar el control, obviant la navegació automàtica, oi?
Sí! El problema gran va ser quan van arribar al punt que se suposava que havien d’aterrar. No s’assemblava en absolut a les imatges que una nau havia pres al maig, tres mesos abans. I això no era cap broma. L’ordinador els conduïa cap a una mena de roqueral i ells havien d’aterrar en una superfície plana per no incórrer en perill. Per acabar-ho d’adobar, es va sentir una veu de Houston que els advertia que només els quedaven 60 segons de combustible. Això era clau perquè era el mateix que necessitaven després per enlairar-se i tornar a la Terra. El màxim que podien esperar era fins a 18 segons. Si no, haurien d’avortar la missió. Aleshores, Armstrong va decidir que l’home estava per damunt de la màquina. Va desconnectar l’ordinador, va agafar un joystick i va començar a pilotar la nau com si estigués planant la Terra. Va tornar la veu tenebrosa: 30 segons. A baix no podíem ni respirar. I de cop i volta es van encendre les llums que indicaven que les potes de la nau havien tocat terra. I la frase: “Houston, aquí Base de la Tranquil·litat. L’Àguila ha aterrat.” Aquí la decisió humana va salvar la missió sense cap mena de dubte. Nosaltres, a baix, estàvem tan tensos que en lloc de grans abraçades només teníem forces per donar-nos copets a l’esquena (riu).

Vist en perspectiva, quina importància històrica ha tingut?
Ha estat la fita col·lectiva més gran de la història de la humanitat. Pensa que en les diferents fases hi van participar unes 400.000 persones. Al moment de decisiu i als controls, érem menys, evidentment, però en total, 400.000 persones.

Des del 1972, l’home no ha tornat a la Lluna. Per què?
Per què en aquell moment es va plantejar com una lluita entre la URSS i els EUA. Van guanyar els EUA. No hi havia lloc per als segons, no eren uns Jocs Olímpics. A més a més, quan Kennedy va dir a inicis del 60 que faria que l’home arribés a la Lluna abans d’acabar la dècada, hi havia una situació econòmica determinada i s’hi van abocar tots els diners que fessin falta, sense miraments. Després aquesta situació va canviar i la gent ja pensava que s’hi destinaven massa diners. El projecte preveia enviar 21 Apollos a la Lluna i acabar amb una base lunar. Es va acabar amb 17. Això sí, els tres darrers van dur vehicles que permetien explorar més terreny.

El repte actual seria Mart?
En la meva opinió, Mart continua essent una mica futurista. Està bé que sigui al programa, però com un projecte de futur. Actualment a Mart hi ha força sondes, en moltes de les quals he treballat, que van descobrint coses del Planeta Vermell. Ara bé, abans de decidir que algú hi vagi s’ha de pensar molt bé. Pensa que, per exemple, la comunicació amb la Lluna és gairebé instantània. Amb Mart, en canvi, es triguen 15 o 20 minuts. Si hi ha algun problema, això és una eternitat. Per exemple, si hi ha algun petit foc, quan algú ho diu, l’avís triga aquests 15 minuts a arribar. Entre que algú doni l’ordre d’agafar un extintor i arriba als astronautes, ja s’ha cremat tot. A més, el viatge a la Lluna són tres dies, a Mart, entre sis i nou mesos perquè l’ésser humà i arribi i després cal esperar que la Terra i Mart estiguin alineats per tornar. Si no fas un càlcul astronòmic adequat, pots trigar anys.

S’hi podrà viure?
N’hem de saber més coses, que amb l’ajuda de les sondes, les sabrem segur. Quan de veritat es trobi aigua, com sembla que pot haver-hi a les zones subfreàtiques, potser es podrà estudiar. Ara no s’hi pot viure a l’aire lliure. S’haurien de buscar coves o fabricar-les i crear horts i aliments per ajudar a la supervivència. A més a més, si s’engendrés una vida humana, no podria venir a la Terra, hauria d’estar sempre allí, perquè s’hauria conformat en aquella ingravidesa, els seus óssos s’hi acostumarien. És una qüestió física. Amb els coneixements que tenim actualment, un bebè que nasqués a l’espai estaria obligat a romandre-hi sempre.

En la cursa espacial, la dona ha estat la gran discriminada?
Sens dubte. Com que era una competició, els russos van enviar Valentina Vladímirovna Tereixkova a l’espai exterior el 1963, però els americans encara van trigar 21 anys a enviar-ne. No tenien cap pressa. De fet, em consta i tinc documentació que els van fer la vida impossible en les diferents acadèmies militars.

Com?
L’única manera d’accedir a la NASA era a través de les acadèmies militars. Tot i tenir millors puntuacions que els seus companys homes, sempre els buscaven les pessigolles. De fet, hi va haver un grup de 13 dones, amb tots els requisits i fins i tot algunes amb puntuacions millors, i els van buscar martingales legals, dient que la maquinària no estava preparada per elles, etc.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre