x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Noemí Busquets: “Tots som una suma, un constructe, dels nostres aprenentatges personals i experiències”

Actualitzada 19/08/2019 a les 10:23
Quan l’Esperanceta surt a la finestra de Casa Gassia a l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu, no només treu el cap la senyora Tureta, l’última hereva de la casa. Ho fa també la Noemí Busquets, l’actriu que l’hi dona vida. Això sí, tot el personatge és molt més que una inspiració, que no recreació, d’aquella dona que alguns veïns recorden encara murmurant. És el fruit de tot el que és la Noemí: una actriu, intèrpret de llengua de signes en l’àmbit de l’educació, terapeuta Gestalt i kinesiòloga emocional i holística... i molt més. Com diu ella mateixa, tots som una suma de les nostres experiències
Noemí Busquets: “Tots som una suma, un constructe, dels nostres aprenentatges personals i experiències”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Noemí Busquets: “Tots som una suma, un constructe, dels nostres aprenentatges personals i experiències”

SEGRE
Noemí Busquets: “Tots som una suma, un constructe, dels nostres aprenentatges personals i experiències”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Noemí Busquets: “Tots som una suma, un constructe, dels nostres aprenentatges personals i experiències”

SEGRE

La Noemí Busquets (Bràfim, 1984) no és una actriu a l’ús. És graduada en Art Dramàtic pel Col·legi de Teatre de Barcelona, però també és intèrpret de llengua de signes en l’àmbit educatiu, sector en el qual compta amb una llarga experiència. A més a més, és terapeuta Gestalt i kinesiòloga emocional i holística. Combina les tres professions, que actuen com a vasos comunicants entre si, i al mateix temps ho fa experimentant al voltant de la comunicació, el moviment i la improvisació en l’espai escènic i pedagògic. Per si això fos poc, s’ha format en disciplines tan eclèctiques com l’aikishintaisó, el clown, la dansa teatre, el katsuguen, el mètode Fedora Aberastury… amb professionals com Mercedes Boronat, Alain Vigneau, Katsumi Mamine, André Cognard, Betina Waisman o Francesc Marieges. Segurament, però, la coneixereu més com Esperanceta, el personatge de cabaret pagès que des de fa 13 anys treu el cap a la Casa Gassia de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu a Esterri d’Àneu. Ara, l’Esperanceta és gairebé una veïna més del poble. La Noemí en fa dos que s’hi ha tornat a instal·lar, després de venir-hi de nena.

Com arriba una nena de l’Alt Camp al Pallars?
Vam venir de Bràfim perquè la mare havia tingut metàstasi pulmonar. En sortir de l’hospital de Reus, li van recomanar un altre clima, un lloc més sec perquè allà s’ofegava. Ella ho coneixia d’estiuejar-hi de petita amb la seva família, així que ens vam establir a Esterri.

Li va costar integrar-se?
Una de les meves maneres d’integrar-me va ser canviant el dialecte, és a dir, adoptant el pallarès. Crec que això és clau a l’hora de formar part d’un territori, ja sigui perquè es parli una altra llengua o, com en aquest cas, un dialecte. Només tenia nou anys, així que no recordo si em va costar gaire, però he de reconèixer que tinc orella per als sons. A part, sempre m’ha agradat fer veus i canviar. Si vaig de vacances al sud, al cap d’un dia ja contesto en castellà gaditano i no és per fer broma, m’imbueixo de l’entorn. A més a més, també crec que és una manera de respectar la cultura i el llegat.

Com va néixer el personatge de l’Esperanceta?
Vaig anar a estudiar el Batxillerat a Tarragona, però als estius i alters vacances feia de guia turística de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Amb 17 o 18 anys vaig anar a estudiar teatre a Barcelona, i m’hi vaig quedar durant uns 15 anys. En aquest context, parlant amb el Jordi Abella, el director de l’Ecomuseu, un dia em va comentar que ja que començava a estudiar teatre estaria bé fer alguna activitat al respecte a l’Ecomuseu. La conversa va quedar aquí, però al cap de dos anys vaig començar a investigar una mica el què i el com de Casa Gassia, qui era l’última hereva o persona que va habitar Casa Gassia. Era la senyora Tureta.

Com es va informar?
Sobretot vaig recollir informació oral sobre el que sabien els veïns, que avui deuen tenir al voltant d’uns 60 anys. Recordaven que ells, de petits, veien una dona que estava sempre a la finestra, que vivia sola, estava sempre com murmurant... Tot plegat els feia una mica de por i passaven ràpid per sota de la finestra. Vaig investigar una mica i en va sortir l’Esperanceta que, òbviament, és una inspiració, en cap cas una reproducció ni molt menys un estudi etnogràfic del personatge ni res per l’estil.

Com ha anat evolucionant?
Després de 13 anys, les seves característiques s’han anat readaptant perquè l’Esperanceta és un personatge bufonesc, una bufona. Tant et pot posar el dit a l’ull com fer una carícia. Té les dues cares. Prima molt la cultura i la pedagogia, però sempre anant de la mà de l’humor, un humor treballat, amb contingut. Crec que bona part del personatge, i per això pot durar 13 anys, és la improvisació i el fet de jugar a l’atemporalitat. Hi ha elements actuals, però, que remeten a aspectes que es van repetint al llarg de la història. Em refereixo que l’Esperanceta molts cops compara fets que potser es donaven a finals del segle XVIII, XIX o principis del XX, però avui en dia mantenim unes praxis molt similars. Per a mi és molt important que la gent pugui entendre d’on venim o què ha passat per tal de veure on som i puguem decidir on volem anar. Si no, el que fem és repetir, comportar-nos com a màquines autòmates.

Què la porta a estudiar Art Dramàtic?
Que en aquell moment, quan vaig acabar Batxillerat, als meus 17 o 18 anys, tenia clar que aquell sistema educatiu no anava amb mi. M’agradava fer el que m’agradava fer, que tampoc era teatre, però vaig pensar que, com a mínim, amb el teatre em deixarien moure i parlar.

La seva formació és molt més completa.
Em vaig quedar durant 15 anys a Barcelona, fins que ara en fa dos em vaig instal·lar a Esterri. Allí, quan vaig acabar teatre em vaig formar com a intèrpret de llengua de signes i vaig començar a treballar en aquest camp en l’àmbit educatiu. Per això podia pujar els caps de setmana i les vacances a Esterri a fer d’Esperanceta. També m’he format com a terapeuta Gestalt i com a kinesiòloga. Durant més de vuit anys he estudiat dansa teatre que també he aplicat al món educatiu, però emmarcat en la comunicació.

Què és la teràpia Gestalt?
Una teràpia que porta a l’ara i a l’aquí el que estigui passant a nivell mental. És com reactualitzar problemàtiques més psicològiques que poden estar en un temps passat o futur. Hi ha gent que es preocupa per l’ahir i altra pel demà, però, clar, no se n’ocupa, se’n preocupa, i això genera bloquejos que se somatitzen de manera diferent. Algunes persones poden tenir contractures, altres malalties, depressions... El que fa la Gestalt és treballar amb aquestes persones per portar la problemàtica a un moment present i buscar elements d’acció per fer i treballar.

També està formada en disciplines potser poc conegudes pel gran públic com ara l’aikishintaisó o el katsuguen. Què són?
L’aikishintaisó és la gimnàstica energètica de l’aikido. Durant més de tres anys vaig anar de manera periòdica a formar-me a França. El katsuguen el vaig aprendre dins de la meva formació de dansa. Són cinc moviments vitals, bàsics en tot ésser viu: davant-darrere; dalt-baix; dreta-esquerra; obrir-tancar i espiral. Es repeteixen i tenen unes estructures que permeten la comunicació. Quan parlo de comunicació, per mi el treball del cos és vital, així com la manera com s’estableix la comunicació personal per després passar a una comunicació interpersonal.

Aquests coneixements tan variats, els pot aplicar en les seves diferents facetes professionals?
Els aplico. I encara n’hi ha més. Jo crec que les persones som una suma dels nostres aprenentatges personals i experiències, un constructe. L’Esperanceta no serviria “pa un roto y un descosío”, tal com diuen en castellà, si per la seva banda la Noemí no begués de tantes fonts diferents.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre