x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Francesc Betriu: "El secret per dur una novel·la al cinema és no deixar-se condicionar pel llibre"

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
  • |LLEIDA
Actualitzada 25/11/2019 a les 17:05

El seu nom és indissociable del cinema. Als anys seixanta, Francesc Betriu va formar part de la generació de joves realitzadors que van sacsejar la indústria del cel·luloide i van obligar els censors del franquisme a fer hores extres amb els seus guions afilats. Pel·lícules com ‘Furia española’ o la sèrie ‘La plaça del diamant’ formen part d’una filmografia que ha deixat curtmetratges de recorregut internacional com ‘Bolero de Amor’ i personatges entranyables com la Mònica del Raval. Encara no té previst retirar-se, però Betriu sap que no és immortal i ha llegat tot el seu arxiu a la Universitat de Lleida.

Francesc Betriu: “El secret per dur una novel·la al cinema és no deixar-se condicionar pel llibre”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Betriu: “El secret per dur una novel·la al cinema és no deixar-se condicionar pel llibre”

SEGRE
Francesc Betriu: “El secret per dur una novel·la al cinema és no deixar-se condicionar pel llibre”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Betriu: “El secret per dur una novel·la al cinema és no deixar-se condicionar pel llibre”

SEGRE

He entrevistat molta gent i poca m’ha transmès tanta sensació d’humilitat i bonhomia com Francesc Betriu. De raons i arguments per treure pit no li’n falten. Diuen que la seua pel·lícula Furia española és de les poques que van fer alçar Franco del cinema privat que el Caudillo tenia al Pardo i que és probable que fos la darrera pel·lícula que va veure el dictador.

Una anècdota divertida en una trajectòria solvent que va començar amb un projecte fallit: la visita dels Beatles a Madrid.
Ara s’han recuperat moltes imatges d’arxiu que tothom pensava que estaven perdudes. Ho vaig fer amb el Pedro Costa per al NoDo, però quan ho anàvem a muntar va arribar una ordre directa de Fraga Iribarne que no es podia parlar bé dels Beatles. Van agafar el nostre material i el van muntar de manera que quedessin malament i ho van titular Los Beatles pasan sin pena ni gloria. Van utilitzar imatges de quan faltava tres hores per començar el concert per dir que no s’havia omplert Las Ventas.

La seua relació amb la censura franquista no es pot dir que fos precisament fàcil.
Una vegada estava feta Furia española va patir vint-i-dos talls de la censura en només onze minuts, i el guió vam aconseguir passar-lo perquè en vam presentar un de fals titulat Pasión blaugrana.

Des del punt de vista creatiu, com condiciona el fet de saber que hi ha una censura política? Aguditzava l’enginy?
Això és mentida, com a molt aguditzava les maneres d’intentar-la esquivar. La censura no era fàcil de passar, s’hi miraven molt i veien coses a les quals tu no havies prestat atenció. A Corazón solitario em van censurar una salutació d’“Arriba España” perquè es deia en un context que no era el que pertocava. Els censors eren molt malpensats, hi ha molts llibres que parlen d’aquells temps i expliquen anècdotes demencials. A l’arxiu que he cedit a la Universitat de Lleida hi ha cartes dels censors i guions originals passats per les seues mans.

També n’hi ha d’inèdits?
Bastants.

Quin seria el percentatge de projectes que ha aconseguit tirar endavant al llarg de la seua vida?
Jo diria que la meitat.

Sempre per problemes de finançament?
Els diners són el gran problema de la indústria cinematogràfica, tant de la catalana com de l’espanyola. A Madrid es fan més pel·lícules i tenen una mica de diners, però tampoc no han sigut capaços de consolidar una indústria. En general falten productes amb una visió a llarg termini, que no treballin d’un dia per l’altre. S’han recolzat sempre en aventures individuals i malauradament hi ha hagut molt poques productores amb continuïtat, amb gent al capdavant que tingués una bona visió del cinema com Atienza o Elías Querejeta, amb un estil de producció i amb una garantia de qualitat impecable.

En alguna entrevista recent ha explicat que un dels projectes que té aturats no han reeixit perquè el productor volia controlar el final cut, l’edició definitiva, i que vostè va negar-s’hi en rodó. 
Les pel·lícules són del director i és aquest qui ha de tenir l’última paraula. Va ser una situació incòmoda perquè no m’hi havia trobat mai abans. Ni a Vicente Gómez, que era un dels productors més forts que he vist mai, se li havia passat pel cap posar aquesta condició. És una història que havíem plantejat l’Azcona i jo i que ara he convertit en un projecte titulat Enlloc com a fora de casa.

[Francesc Betriu treu el mòbil i m’ensenya el teaser del projecte, gravat en una residència per a la tercera edat als afores de la ciutat de València]

És un estudi sobre el sexe a la tercera edat. Parla de dos amics que s’han de separar quan la família d’un d’ells decideix tancar-lo en una residència. L’altre, que l’enyora, quan aquest li explica que a la residència es folla molt fa veure que té Alzheimer perquè també l’ingressin. Aquest és el punt de partida.

Estèticament, amb aquest format d’entrevista, recorda Mònica del Raval, una pel·lícula que sempre ha dit que no és un documental.
És una ficció basada en la vida d’un personatge real. Algun dels que fan d’amics d’ella no són els seus amics de veritat. Els personatges existeixen, però prefereixo rodar les escenes amb actors. Utilitzo les eines del documental per fer pel·lícules de ficció. Vaig estar molts mesos quedant amb ella tres tardes per setmana. Com que era una prostituta, el temps que passava amb mi deixava de treballar, així que vam acordar que em cobraria les hores com si fossin serveis estàndards. Mònica del Raval va ser rècord d’audiència al 33 durant molts anys i s’ha projectat a diversos països.

No s’amaga que és probablement la pel·lícula de la qual està més orgullós.
És la que s’acosta més al cinema que sempre he volgut fer. Fa quaranta anys rodava sis setmanes amb vuitanta persones i aquí vaig poder treballar vuitanta setmanes amb un només sis persones. Jo no volia rodar cada dia, calia adaptar-nos a les necessitats de la Mònica i la resta d’actors.

En canvi renega de la versió curta per a cinema que es va fer de La plaça del diamant, la sèrie basada en la novel·la de Mercè Rodoreda.
És que no té res a veure amb la versió original. Per aquell projecte, que va produir l’Institut Català de Cinematografia a per a Televisió Espanyola, vam escriure els guions amb el Benet Rossell i vam rebre el vistiplau de l’autora. Els guions i les anotacions originals d’ella sobre el guió també formen part de l’arxiu que he cedit a la UdL.

Després va adaptar diverses novel·les a la pantalla, des de Réquiem por un campesino español de Sender fins a Un día volveré, de Marsé.
Jo no ho vaig buscar, són encàrrecs que van venir gràcies a l’èxit de La plaça del diamant.

Quin és el secret per fer una bona adaptació literària?
No deixar-se condicionar pel llibre. Marsé deia, i li dono la raó, que la clau era escriure una bona pel·lícula. Ser fidel a la novel·la no té cap mèrit, el que has de fer és escriure pensant en clau cinematogràfica. Réquiem por un campesino va funcionar molt bé, però a mi no m’acaba de convèncer perquè és massa fidel al llibre.

I si l’autor se sent traït?
És un risc. Marsé deia això i després no li agradaven les adaptacions que feia Vicente Aranda de les seues novel·les.

A l’arxiu hi ha cap guió d’una novel·la que hauria volgut portar al cinema i finalment no va ser possible?
La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza. Vaig estar treballant dos anys en el projecte i finalment me’n vaig desdir perquè em vaig adonar que no hi havia pressupost per fer-la bé. El projecte el va rodar Mario Camus. Per a mi és la major frustració de la meua carrera professional.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre