x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Francesc Serés: “Una novel·la aguanta l'egoisme, però no el narcisisme”

  • A.SÀEZ
Actualitzada 19/01/2021 a les 12:56

Francesc Serés (Saidí, 1972) ha guanyat la segona edició del premi Proa de novel·la amb 'La casa de foc', un llibre de 600 pàgines que ha estat el seu refugi els darrers sis anys. Un període d’aparent silenci literari després de la publicació de 'La pell de la frontera' (2014) però de gran intensitat professional, en què va fundar la Residència Faber d’Olot, que dirigeix, i ha estat nomenat director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull. Serés no tan sols ha convençut el jurat del Proa. Públic i crítica han acollit amb entusiasme aquesta novel·la, que transcorre a la vall del Ser.

Francesc Serés: “Una novel·la aguanta l’egoisme, però no el narcisisme”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Serés: “Una novel·la aguanta l'egoisme, però no el narcisisme”

SEGRE
Francesc Serés: “Una novel·la aguanta l’egoisme, però no el narcisisme”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Serés: “Una novel·la aguanta l'egoisme, però no el narcisisme”

SEGRE

 

No és autoficció. El narrador de La casa de foc s’assembla al Francesc Serés que va instal·lar-se a la vall del Ser, a la Garrotxa, fa uns quants anys, en una antiga masia, però no és ell. “La novel·la aguanta l’egoisme, però no el narcisisme”, adverteix. És un professor desubicat. Un home en crisi enmig d’una altra gran crisi, l’econòmica. La mirada d’aquest personatge ens obre les portes d’un món feréstec, gairebé salvatge, on hi ha la veïna masia de Can Sol, habitada per un saurí, la seva filla i la seva neta adolescent, la Mar.

Sis anys de silenci literari i apareix amb una novel·la de 600 pàgines sota el braç, que ha guanyat el premi Proa i ha convençut el públic i la crítica en un temps rècord.
Quan escrius una novel·la com aquesta sempre hi ha un punt d’inseguretat, però de seguida que es va publicar vaig rebre correus molt bonics, alguns de gent del món de l’edició, és a dir, amb un criteri ben format. Han estat sis anys molt intensos. Després de La pell de la frontera sentia que havia tancat una etapa. Havien passat moltes coses. Des d’un punt de vista personal, però també col·lectiu, perquè hem viscut un procés polític molt dur, que m’ha afectat molt perquè estava fent articulisme. I, finalment, els dos projectes: la residència Faber, que requeria tot el temps del món i més, i després la incorporació a l’Institut Ramon Llull. Tot això ha estat molt complicat de gestionar a l’hora d’escriure. També és veritat que la novel·la es va convertir en un petit refugi amb què compensava tota aquesta crònica política, tota aquesta part de gestió cultural més àrida, per dir-ho d’alguna manera. El llibre es va convertir en un espai en el qual estava sol, i hi estava bé.

El paisatge, la terra, sempre ha estat més que una ambientació en la seva obra. I a La casa de foc hi ha un gran canvi. Deixa enrere Saidí, el Baix Cinca, per escriure sobre la vall del Ser, a la Garrotxa..
Un gran canvi, cert! A La pell de la frontera partíem de la Catalunya més nova, que seria Alcarràs/Saidí. I ara me n’he anat a la més vella, Santa Pau. També és una realitat que jo havia viscut i que no sabia molt bé com tancar. Durant set anys vaig viure en una masia i volia fer una mena de càpsula de temps per recordar aquesta etapa d’aquí uns anys. Penso que això, encara que potser no em pertoca a mi de dir-ho, ja ho vaig aconseguir amb La pell de la frontera, que és un llibre que es llegeix permanentment. Quan ara fa poc hi va haver el desastre de Badalona [l’incendi d’una nau abandonada on malvivien un grup d’immigrants on van morir tres persones] algú recordava que jo això ja ho havia explicat des del al Baix Cinca i el Baix Segre. He canviat de lloc, però també de circumstàncies. D’aquí a no res faig 48 anys. Tot canvia. L’edat et canvia. Jo ja no vull tornar a escriure de segons què. Cada vegada tinc més ganes de ficció, de novel·la.

No és realisme màgic, però al llibre, de fet, hi ha elements gairebé sobrenaturals.
La literatura a mi em passa a dos o tres metres, molt a prop. No tinc necessitat d’imaginar mons impossibles, amb tot el respecte per a la gent que ho fa. Qui ha llegit La pell de la fronteraLa matèria primeraLa força de la gravetat… són tots molt arrelats, toquen molt de peus a terra. En aquest sentit, quan tota aquesta realitat l’extrapoles, la canvies, la modifiques i la poses en conjunt amb una persona com és un saurí, que és el que fa màgia (entre cometes, perquè no és màgia, simplement té el do de saber trobar aigua), això canvia la perspectiva de moltes coses.

Comença fort: “És el mort més gran que hem tingut. No m’hi cabrà, en una missa, haurem de fer dos enterraments!”
Fins que no acabes la novel·la no entens el primer capítol. Hi ha molta història. Quan no et cap un mort en un taüt és que hi ha molta història.

Hitchcock no era partidari de treballar amb nens ni amb animals, però vostè s’atreveix amb un personatge com la Mar...
Els adolescents són uns personatges molt esquius, complicats. Però també per això et donen molt de joc. No saps mai si són homes o són nens; si dones o nenes. I aquesta ambigüitat fa que tu també t’hagis de posicionar en diferents moments de la novel·la. Quina relació té el narrador amb la nena? Quan la mare de la nena li diu que està enamorada d’ell, li respon que ja li passarà. La Mar és una nena que diuen que es perdrà. I aquesta expressió... Aquell moment en què els teus pares t’han de resituar en el món. T’han d’ensenyar un altre mapa, mostrar-te els perills.

És la seva novel·la més adulta?
Potser sí, però potser en part perquè jo també soc més adult. M’estimo molt el meu primer llibre, però seria estúpid dir que no hi ha una evolució. La manera de tractar un adolescent amb 48 anys la veus més clara.

És una anècdota en el llibre, però sobta. Hi apareix Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d’Olot.
[Fa cara de mandra] És veritat, és real, per això ho explico, però són tres ratlles i tothom me’n pregunta. Jo era a la masia i em sortien escorpins. Em feia patir que no em piquessin i en cas que ho fessin havia de saber què fer, però ningú m’ho sabia dir. Vaig anar a la seva farmàcia perquè era la que em quedava més a prop. Hi passo cada dia, per allà. Primer li vaig preguntar a la dependenta, que la conec molt, i no em va saber donar una solució, però em va dir que hi tornés l’endemà, que hi hauria la Maria Àngels. Amb tota naturalitat em va dir que quan ella era tancada els cremava amb un encenedor. A mi se’m va passar tot. Què fas queixant-te? Em vaig col·locar un frontal, vaig agafar ciment i vaig tapar tots els forats.

El narrador s’assembla a vostè, encara que no ho sigui.
La novel·la pot aguantar molt egoisme, però no aguanta el narcisisme. Si t’intentes deixar bé en una novel·la no funciona perquè la literatura no es deixa utilitzar. Escrius sobre coses que formen part de tu, però no has de ser tu. El protagonista ha de ser el lector: tu ets l’antiheroi. El narrador a qui tothom li diu que no se’n sortirà, que no trobaria aigua al mar. Li surten escorpins, serps, passa fred, s’acaba de divorciar. No és un gos apallissat de l’autoficció típica. És un paio que ha arribat a un altre univers.

Aquest altre univers és un paisatge del qual no escriu fins que no se n’allunya.
Necessites perspectiva. Tanques etapes i no vols tornar enrere. El manierisme sobre un mateix, allò de “jo això ja ho sé fer i ara us ho tornaré a explicar”, cal? No. Avança! És, com deia abans, una càpsula de temps que he intentat llançar al futur. Tanco una etapa de la meva vida i intento fer-ne una explicació plausible i ho llanço a veure on arriba, amb tota la humilitat, però també amb tota la supèrbia.

Fa uns anys, en un acte a la Biblioteca de Lleida, deia que no entenia per què ningú estava fent literatura del procés independentista.
Vaig ser molt agosarat, perquè hi ha perspectiva per començar a construir narrativa sobre això, però no prou. Potser si haguéssim escrit una novel·la aleshores seria molt diferent a la que escriuríem ara. Ens faltava informació. Aleshores potser hagués sortit un llibre molt il·lusionat i ara en sortiria una crònica molt desencisada.

Pregunta obligada als escriptors de la Franja. Els xiquets del Saidí d’avui viuen en català, com va viure vostè?
Quan jo era petit el català era una cosa molt viva, gairebé sanguínea. No sabíem que el parlàvem i el parlàvem tots. I ara, com que ja sabem que el parlem, tenen molt clar que no s’ha de parlar tant. Patirem. Jo no vull deixar de ser optimista, però… La immigració, si tu no tens poder, s’integra en castellà. Hi ha una realitat canviada.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre