x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Magda Gregori: “A través de tretze històries de dones sanitàries he fet un recorregut per la vida”

  • GINA DOMINGO
Actualitzada 08/03/2021 a les 18:11

És vital, xerraire, mou les mans quan parla en un llenguatge ple de convenciment. Li agrada explicar històries, històries reals, viscudes pels personatges als quals ha dedicat els seus darrers dos llibres i també els dos darrers anys: és Magda Gregori, periodista, escriptora i politòloga, nascuda a Vilamajor (Noguera) i que ha fet seva l’experiència de tretze dones del món sanitari amb ‘Salut! La vida amb elles’, que es pot trobar a les llibreries des del mes de gener, just un any després de publicar ‘Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic’, que torna a estar d’actualitat per la possibilitat que sigui el proper president. Gregori afirma que és un home molt ordenat, prudent, especialment conciliador i que es preocupa per tot el que passa al seu entorn.

Magda Gregori: “A través de tretze històries de dones sanitàries he fet un recorregut per la vida”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Magda Gregori: “A través de tretze històries de dones sanitàries he fet un recorregut per la vida”

SEGRE
Magda Gregori: “A través de tretze històries de dones sanitàries he fet un recorregut per la vida”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Magda Gregori: “S'ha de valorar el sistema públic de salut que tenim. Penso que estem en molt bones mans”

SEGRE

Treure al carrer dos llibres en dos anys no és fàcil, i més encara quan són projectes reals, on la ficció no té cabuda. No hi ha inventiva possible i, per tant, s’ha de fer un seguiment acurat de cada història. Un treball periodístic de primer ordre on les realitats diverses que es mostren estan plenes a la vegada de vida, sentiments i pensaments dels protagonistes.

 

Dos llibres en dos anys, és vostè molt prolífica?

Bé, els dos llibres s’han acabat publicant en poc espai en el temps, però realment el de Pere Aragonès, per exemple, es publica el 2020 i es va estar treballant durant tot el 2019. El de Salut! La vida amb elles també es treballa durant aquest any i s’ha publicat ara. Són dos projectes diferents. El de Pere Aragonès va ser un treball molt polític, molt de dia a dia, seguint-lo durant quasi un any, i la veritat és que el vaig fer més des del meu vessant de politòloga. L’altre va ser més un projecte a llarg termini i té un altre objectiu, que és el de donar visibilitat a aquelles malalties que afecten principalment les dones.

Tenen alguna cosa en comú, els dos llibres?

Sí, i és potser una dèria meva. El que fa el llibre de Salut! és explicar la feina científica de tretze dones dins el món sanitari, però, a la vegada, també mostra com viuen la professió; les seves sensacions més íntimes, les contradiccions, els dubtes i les pors més enllà de les seves fortaleses. I en el cas del llibre del vicepresident, també és això, perquè evidentment es parla de la seva vida política, de la seva trajectòria, d’ideologia, però també he intentat mostrar facetes molt més personals. Aragonès està construint la seva vida política, però també la seva personal. Són llibres molt diferents, però que mantenen certes similituds.

El llibre ‘Salut! La vida amb elles’ pot semblar una mica oportunista, donat que vivim en plena pandèmia...

Vaig començar a fer les trobades per aquest llibre a finals de l’any 2019 i la pandèmia encara era inimaginable. De fet, la darrera entrevista que faig abans de la crisi és el 25 de febrer de 2020, dia en què es detecta el primer cas de la Covid a Catalunya. Llavors jo estava fent una entrevista a l’hospital de Terrassa. I aquí el llibre queda aturat. No va ser fins a finals d'agost que el vaig poder reprendre. És un llibre que estava pensat molt abans de la crisi.

Per què només parla d’elles? I ells?

És que les protagonistes del llibre són elles. Perquè l’objectiu era donar visibilitat a les dones dins del col·lectiu sanitari. Estem molts acostumats a la infermera que fa les cures, per exemple, però hi ha altres dones dins la sanitat. Hi ha moltes metgesses, cada vegada més, fisioterapeutes... Al final, tot i que les tretze protagonistes són dones, tothom s’hi pot sentir identificat. De fet, aquest llibre és un recorregut per la vida, perquè comença amb una llevadora i acaba amb una infermera de cures pal·liatives.

De les tretze històries del llibre quina és la que més l’ha impactat?

N’hi ha dues. La Georgina Morón és pediatra a l’hospital de Sant Pau i treballa amb malalts oncològics, però també està a cures pal·liatives. Entrar a un hospital i veure nens malalts és una situació que incomoda moltíssim. Ella explica que els nens moren en els hospitals i que passa cada dia, i aquesta és una realitat que no veiem, perquè no segueix el cicle normal de la vida. Parlar tan obertament d’això genera incomoditats. La Georgina Morón fa una reflexió, i diu que tenim un nom per anomenar, per exemple, la dona que perd el seu marit, li direm vídua, però realment no tenim cap paraula per anomenar uns pares que perden el seu fill. L’altra història és la d’una infermera de cures pal·liatives de l’hospital de Vic. Aquesta va ser la primera persona que em va parlar més obertament de la mort, tot amb una serenitat envejable. He de dir que va ser una entrevista que em va tocar fort, vaig necessitar dies per recuperar-me.

No ens agrada parlar de la mort...

Estem a acostumats que ens parlin de la mort en moments molt puntuals, a veure-la com una cosa molt llunyana, fins i tot com si no formés part de la vida. En un moment donat de la conversa, aquesta infermera em va preguntar: “Tu has pensat en la teva mort?”. I clar, això et deixa molt descol·locada. Al final, el que deixa clar és que la mort és molt més fotuda pel qui es queda que pel que se’n va. I que al final, fins i tot esperant, la mort pot arribar a somriure.

Vostè s’ha recorregut tot Catalunya per fer aquest llibre?

Sí, perquè l’objectiu era mostrar diferents perfils professionals, però també des de diversos punts del territori. Jo sóc molt poc centralista. M’agrada donar veu al territori.

I l’atenció sanitària, com l’ha vist?

Totes les entrevistades creuen que hi ha una manca de recursos important, i que allò que es va perdre amb la crisi de 2008 no s’ha recuperat. També he de dir que quan coneixes aquestes professionals realment penses que estem en molt bones mans! Sort en tenim, que ens acompanyin en moments delicats! I això, que potser no ho valorem fins que ens manca, sí que s’ha de valorar del sistema públic.

Canviem radicalment de tema, vostè va publicar el 2020 ‘Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic’. Com és el futur president Aragonès?

És un home molt ordenat. En aquest sentit és molt cartesià, jo crec que això el diferencia del seu líder, en Junqueras que és molt més barroc i més intuïtiu. Aragonès és prudent, tot i que a ell no li agrada aquest adjectiu; davant dels focus és fins i tot reservat. Però de portes endins, quan el coneixes, és una persona propera, xerraire i amb molt sentit de l’humor. A veure [rialles], aquest sentit de l’humor te l’has de guanyar... És un gran imitador, fins i tot dels seus rivals. Es preocupa molt pel seu entorn, sigui a escala política com personal.

L’adjectiu de pragmàtic no quadra gaire amb la imatge que dóna...

Bé, pragmàtic és com en general crec jo que afronta la vida, més enllà de la política. L’independentisme pragmàtic és perquè, al cap i a la fi, ell creu que l’1 d’Octubre l’independentisme arriba a una posició a la qual no havia arribat mai. Però, al final, també s’adona que no és suficient, i que qualsevol pas que es vulgui fer endavant en el camí cap a la independència ha de partir d’aquesta posició. És a dir, si tu fas un pas endavant has de poder resistir en aquest nou embat per a després no haver de fer marxa enrere.

Com afronta les crítiques, els embats polítics?

Intenta establir molta distància i que l’afecti el menys possible. Un dia em comenta; “M’he tret el Twitter del mòbil”. I jo em quedo parada perquè, al final, vols saber sempre el que està succeint, però Aragonès em va explicar que necessita establir una certa distància amb el que passa. De fet, el que volia és allunyar-se del soroll o xivarri d’algunes xarxes i centrar-se en allò que passa realment. Jo crec que en el món que vivim és important saber establir unes distàncies en la gran selva que són les xarxes. Al final, fins i tot, és una forma d’autoprotegir-te. Has de pensar en la teva feina i Aragonès, que és tan ordenat, vol tenir molt clar en cada moment el que ha de defensar.

Creu que Aragonès pot ser un president que aporti una certa serenitat a la política catalana?

Aquesta pregunta me l’han fet fins i tot abans que se sabés el resultat de les eleccions i la veritat, no ho sé. Jo el que he fet és un treball periodístic en el qual he intentat mostrar les seves facetes polítiques, però també aquelles personals. Del que Aragonès farà com a president no en tinc ni idea. Ara, també he de dir que, per la manera com ha treballat fins ara, és molt poc amant dels focs d’artifici i, per tant, crec que potser sí que pot portar certa serenitat a la política catalana o capacitat per intentar fer d’interlocutor entre diferents actors.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre