x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Pigmy: “M'encanta recuperar fragments i cançons antigues que tenia oblidades”

  • JAVIER DE CASTRO
Actualitzada 06/07/2021 a les 16:02

Després d’una trajectòria més que notable com a frontman de la banda psicodèlica Carrots i un bon grapat de cançons en anglès i de concerts nacionals i a l’estranger, arribà Pigmy, el nou alter ego de Vicente Masiá. La seva aportació com a cantautor modern i en castellà es concreta en Miniaturas (2007), Hamsterdam (2014) i Manifestación (2020), tan sols tres àlbums en 13 anys. La seva presència per actuar al MUD 2021 ens ha permès xerrar una bona estona amb aquest creador majúscul i sorprenent.

Pigmy: “M’encanta recuperar fragments i cançons antigues que tenia oblidades”

Pigmy: “M’encanta recuperar fragments i cançons antigues que tenia oblidades”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Pigmy: “M'encanta recuperar fragments i cançons antigues que tenia oblidades”

SEGRE
Pigmy: “M’encanta recuperar fragments i cançons antigues que tenia oblidades”

Pigmy: “M’encanta recuperar fragments i cançons antigues que tenia oblidades”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Pigmy: “M'encanta recuperar fragments i cançons antigues que tenia oblidades”

SEGRE

El festival Músiques Disperses, que organitza anualment Toni Gorgues, és sempre una bona ocasió per escoltar músics poc habituals als nostres escenaries. Vicente Masiá, Pigmy, és un d’ells. Tot un luxe per als sentits.

Es pren el seu treball musical amb certa calma o és que busca la perfecció fins a les darreres conseqüències?
Són diversos factors els que fan que trigui tant a treure un disc. El primer és que si no tinc res a dir que no sigui sincer i real, no forço la situació. Perquè això succeeixi es necessita temps, reflexió i recolliment; almenys en el meu cas. Les bones cançons venen d’un lloc que no està del tot sota el control del músic. Un lloc màgic i subtil. Aquesta connexió, aquest punt on sintonitzes l’interior amb l’exterior, porta el seu temps. Es poden fer cançons de manera immediata, despreocupada, tirar d’ofici i buscar deliberadament un hit, des de la ràbia, perquè la gent balli o per saltar en un festival. Totes aquestes fórmules són vàlides; alguns dels meus temes es podrien incloure dins d’aquesta llista, bé, menys en la de fregar-se. Però últimament busco sobretot l’atemporalitat de la bellesa, l’instant poètic on tot s’atura. També he de confessar que de vegades em sorprèn que sigui capaç de fer música o fins i tot que sàpiga tocar algun instrument ja que aquest perfeccionisme amb el qual se m’associa de vegades està amanit amb unes gotetes de mandra i procrastinació. Però com he dit abans, va bé parar i prendre distància d’un mateix, cal allunyar-se del mentider que conviu dins nostre. Després d’aquesta raó entren en joc altres més prosaiques i terrenals. Les discogràfiques ja no paguen els discos, amb la qual cosa t’has de buscar la vida per poder seguir endavant i aconseguir els diners. Toco, gravo pràcticament tots els instruments i produeixo els meus discos, a més no m’agraden les presses i admeto que gaudeixo molt el procés de gravació i provar coses noves. Sense oblidar que no em caracteritzo per fer discos senzills. Els meus estan carregats de detalls i arranjaments.

Tot i que es detecten punts comuns en cadascun d’aquests discos, no hi ha dubte que l’aparent senzillesa temàtica del primer o del barroquisme i major complexitat del segon, també s’ha impregnat en aquesta tercera entrega discogràfica seva. Pot comentar similituds o diferències que hi pugui haver?
Miniaturas és un disc al qual tinc molt d’afecte. El més pop dels tres sens dubte. Molt honest i visceral i recordo que els temes els vaig anar creant amb molta facilitat i naturalitat. Vaig trobar la meva pròpia veu a l’hora d’escriure les lletres i en la forma de cantar. És una perfecta carta de presentació i molta gent segueix pensant que és el meu millor disc per cançons com Lantana, Nen Polaroid o Menteixo menys. Hamsterdam va ser un projecte molt ambiciós que per moments em va superar. Va ser dur i em vaig trobar molt sol en massa moments. Vaig passar un parell d’anys molt dolents per un mal viatge d’àcid i això va fer que hagués de parar el projecte durant força temps. Musicalment és complex i molt variat. Molt ric instrumentalment i amb una producció molt barroca. L’entrada en el projecte d’Óscar San Martín per il·lustrar la portada i l’interior del disc va ser clau perquè pogués finalitzar-lo. Les llargues converses que vam tenir sobre el concepte, la mística i la imatgeria hermètica, van acabar de donar forma a aquest petit univers d’animals existencialistes. Manifestación tinc la sensació que es mou entre aquests dos conceptes: la immediatesa i la puresa del primer i la complexitat musical de Hamsterdam amb l’afegit de la música antiga/medieval.

Tota la seva trajectòria grupal amb Carrots, anterior a aquesta etapa com a creador solitari més introspectiva i onírica, a més d’interpretada en castellà, va estar caracteritzada per un treball compositiu molt pop encara que amb aroma psicodèlic i cantat majoritàriament en anglès. Qualsevol que compari les dues, pensarà que es va cansar de tanta lisèrgia sonora i va voler cercar nous refugis creatius aprofundint en un pop de cantautor més personal i reposat. Ho veu així?
No del tot. Per a mi, Pigmy és una evolució de Carrots. Algunes de les cançons de Miniaturas podrien haver estat en el quart disc del grup, almenys hauria estat la meva aportació en aquell moment. Hi ha una connexió entre tot el que he fet fins ara. Es pot veure que el primer disc de Carrots és molt “Pigmy”, Tom (Tomàs), per exemple, ja va aparèixer a la cançó Saving Chocolate Coins i, pel que fa al so, mai he abandonat la psicodèlia, només que li vaig donant matisos mes acústics. Però conservo la mateixa manera d’entendre les cançons. Tracto de construir decorats sonors, les parts de les meves cançons les entenc com canvis d’escena i de vestidures.

No obstant tot el que s’ha dit, sembla que els seus herois i influències segueixen sent els mateixos des de sempre. La psicodèlia de Pink Floyd, Donovan o Soft Machine; les harmonies vocals dels Beatles, Simon & Grafunkel o Cat Stevens; la grandiositat i el barroquisme pop de la segona meitat dels seixanta dels Aphrodite’s Child o The BeeGees; el rock progressiu dels 70 amb el so Canterbury al capdavant; o el folk-rock i folk-pop britànics de Fairport Convention, Pentagle, Amazing Blondel, Steeleye Span i The Incredible String Band; o l’hispà de Vainica Doble, Solera i de Rodrigo, Cánovas, Adolfo i Guzmán. Hi ha res més que no es percebi, a banda de la música medieval, a primera vista i oïda?
En aquesta llista falten dues de les meves grans influències: Caravan i Kevin Ayers. Als Solera els vaig descobrir perquè comparaven moltes vegades el meu Miniaturas amb l’únic àlbum seu, i la veritat és que veig la connexió, i les Vainica Doble també m’encanten. Vaig acabar comprant tots aquests discos, CRAG, Nuevos Horizontes, José y Manuel... Adoro les produccions de Rafael Trabuchelli i el so Hispavox. Serà un honor poder fer properament alguna cosa al costat d’en José María Guzmán de CRAG amb qui he fet bona connexió aquests dies a Lleida. Per altra banda, em van regalar un llaüt renaixentista pel meu quaranta aniversari i em vaig marcar com a objectiu gravar un disc on aquest instrument fos protagonista principal. En un parell d’anys vaig aprendre a tocar-lo prou per començar a compondre amb ell i de seguida vaig veure que aquest estil de música era l’acompanyant perfecte per a aquesta alquímia sonora que és Manifestación, un disc ple de misticisme. La música medieval és molt evocadora i et posa en situació per entrar de ple en el missatge de les lletres.

Entrant ja en aquest recent Manifestación, què creu que aporta de nou, si és que hi ha alguna cosa nova, al seu bagatge?
Tanca una trilogia que va començar amb Miniaturas. És una conclusió del meu viatge espiritual, aquest “perdre’m, per fi trobar-me”. Aquest disc conté Mi canción, aquesta tonada que buscava sense èxit Tomás a Hamsterdam, la seva melodia vital. M’emociona i reconforta escoltar aquest tema, sento realment que he connectat amb el més subtil i profund de mi mateix. I musicalment la introspecció dels temes m’ha portat a cantar amb un to de veu una mica més baix que de costum i sonen amb molta més molla.

Acostuma a recuperar coses treballades anys enrere i que, a posteriori, han recobrat valor?
De Pigmy s’aprofita tot. Sóc un com un porquet musical [riu]. Tot és deliciós. Aquest nom artístic, encara que es refereix al meu cromosoma pigmeu, conté fins i tot la paraula en anglès... De debò, m’encanta recuperar fragments i cançons antigues que tenia oblidades; és com un regal quan les escoltes, i un diàleg amb una part de tu que havies oblidat. De fet ara mateix estic en aquest moment, revisant tots els fragments que he anat gravant durant aquests últims tres anys. 

Li agrada exercir de multiinstrumentista. Familiaritzi’ns amb aquells instruments que hagi utilitzat en aquesta ocasió, per primera vegada.
El llaüt és un dels protagonistes i, sens dubte, els altres serien les flautes de bec d’en Moisès Maroto i les flautes de canya homemade del genial Xavi Lozano. Ha estat una gran sort poder comptar amb ells. La cirereta del pastís.

No aconsegueixo entendre per què la seva música passa, en general, tan injustament desapercebuda no només per al gran públic sinó també per a una gran part de la crítica i el periodisme musical.
En el passat ha arribat fins i tot a frustrar-se una mica. Una part de mi que, vista des d’ara, detesto: aquest victimisme pueril, la típica enrabiada infantil. Ara porto millor la meva falta d’ èxit. Aquestes coses poden canviar d’un dia per l’altre i realment sento que l’èxit és seguir amb la mateixa il·lusió i ganes que quan vaig començar, i tenir la sort de poder seguir traient discos.

Per cert, cada àlbum seu ha aparegut en una discogràfica diferent. Aquest últim al segell lleidatà Guerssen Records. Com ha anat l’experiència amb els lleidatans?
Després de treure el senzill de nadales amb Grabaciones en el Mar, Pedro Vizcaíno va llançar-me un salvavides i em va dir que, en cas que no trobés res millor, ell publicaria Manifestación al seu segell. Finalment, tots dos vam coincidir que Guerssen Records seria una millor opció per al nou disc i va parlar amb Toni Gorgues per proposar-l’hi. Li va entusiasmar la idea de fer-ho, tot i tenint en compte que estem parlant d’un segell que no publica (gairebé mai) nous grups. L’Antoni sempre ha estat un fidel seguidor de Pigmy i ell i el seu equip s’han il·lusionat molt amb el nou disc. També ha estat culpa seva tornar a programar-me al MUD.

Temes relacionats
Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre