Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Perquè quedi clar

  • EDUARD ROURE
Actualitzada 30/10/2017 a les 16:29
Eduard Roure

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Eduard Roure

Jo ja no sóc espanyol: fa temps que he deixat de ser-ho. Desconnexió. Desafecció. Però abans que els garants sardònics de la pàtria espanyola alcin les mans al cel, aprofitaré per explicar-los en quina situació sí que ho hauria pogut ser.

Jo m’hauria sentit espanyol sense reserves si un país anomenat Espanya (provinent de l’eufònica Hispania romana, referència geogràfica per a tota la península Ibèrica) s’hagués articulat al voltant de quatre o cinc nacions en pla d’igualtat i respecte, de forma federada o confederada, gestionada cada una amb les seves pròpies lleis i institucions i a partir de la seva pròpia riquesa. Un país de nacions en què una, probablement Catalunya per la seva tendència emprenedora, en seria el principal motor econòmic i que destinaria una quota de solidaritat, justa, raonable i pactada, a les nacions espanyoles germanes que ho requerissin.

Jo m’hauria sentit espanyol si cadascuna d’aquestes nacions peninsulars usés de forma normalitzada la seva pròpia llengua en el seu propi territori, com a vehicular i prioritària, i fomentés de forma supraterritorial el respecte, l’estima i l’aprenentatge de les altres llengües i cultures espanyoles. El castellà, el català, el gallec i el basc (fins i tot el portuguès si ens atenem al vell somni fraternal ibèric) serien llengües espanyoles amb els mateixos drets, prestigi i rellevància, sense que cap d’elles, ni cap de les cultures que vehiculen, pogués imposar-se a les altres. Un madrileny s’interessaria, per necessitats empresarials, en unes nocions bàsiques de català; un andalús potser se submergiria, per neguit intel·lectual, en els rudiments ancestrals i apassionants del basc; etcètera.

Jo m’hauria sentit espanyol en cas que anhels prou raonables com aquest s’haguessin materialitzat i no els hagués escombrat, convertint-los en inassumibles, una dictadura feixista que després es va retirar discretament per deixar pas als seus oligarques hereus disfressats de demòcrates i a una oposició còmplice i ensinistrada a la qual deixen governar a temporades, imbuïts tots dels mateixos prejudicis, odis i intolerància que apuntalen la seva reaccionària i supremacista idea de pàtria, que branden una bandera com a coartada per anul·lar el principi democràtic bàsic de la divisió de poders i per embutxacar-se els diners i els privilegis que puguin arreplegar pel camí.

Jo m’hauria sentit espanyol si, anant pel món, la gent instruïda i culta, en sentir-ho, m’haguessin preguntat “de quina de les nacions?” o “de quina llengua?” i jo els hagués contestat: “de la catalana, al nord-est mediterrani”. Han fet tard. Ho han potinejat prou vilment perquè avui dia ser espanyol només pugui significar una trista cosa. La seva trista idea. I jo ja ni ho sóc ni ho voldré ser mai més.

Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre