Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

La corona

  • EDUARD ROURE
Actualitzada 23/01/2018 a les 15:58
Eduard Roure

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Eduard Roure

No m’esperava haver de dir, a mi que a aquestes alçades ja em sobren motius i espants per declarar-me perdudament republicà, que la sèrie televisiva que ara mateix em satisfà més, enmig de l’innumerable i inabastable repertori de ficcions de qualitat que omplen les plataformes, sigui justament The crown (La corona, a Netflix), sobre el regnat d’Elisabet II, la reina que encara avui seu al tron del Regne Unit i perllonga una mica més aquesta institució caduca anomenada monarquia. Com a obra de creació completa atresora moltes virtuts, però podria justificar la meva preferència a partir només de dues: d’una banda, el repàs didàctic, sense esdevenir superficial, d’alguns dels esdeveniments internacionals més rellevants del seu regnat (amb totes les llicències que convingui per afavorir l’efecte dramàtic); de l’altra, el magnífic sentit narratiu, que permet parir capítols perfectament acabats amb subtilesa, sense efectismes barats, i enquadrats en un cert estil academicista que no avorreix i sedueix a poc a poc. Les interpretacions i el dibuix dels personatges hi contribueixen en gran part, és clar. Si les conviccions republicanes se’n ressenten, d’aquesta inesperada dèria meva per les coses de la reialesa, aplico a la ficció una perspectiva que potser no és del tot desencaminada, i que té a veure amb el fet que la sèrie aborda precisament l’anacronisme de les monarquies.

Penso sobretot en el cinquè capítol de la segona temporada, titulat Marionettes, quan un lord de segona que es dedica al periodisme fa notar a Elisabet la vacuïtat dels seus discursos; malgrat la ironia, el lord qüestiona la manera de procedir reial perquè creu en la monarquia i vol salvaguardar-la. El capítol no s’està de recordar que, ja a finals dels cinquanta, aquest sistema és una excepció dins un món eminentment republicà; també delata les tristes inèrcies d’uns aristòcrates que, per pura desídia, desaprenen d’embastar una sola frase digna de connectar amb la realitat de la gent. En qualsevol cas, si els meus escrúpols no en tenen prou amb aquestes subtils besllums de crítica, em dic que la força de la ficció ja ho compensa, d’una forma similar (i salvant totes les distàncies!) a com ho feien les excelses recreacions del drama humà en les obres sobre reis de Shakespeare. Els temes eterns de la culpa i el perdó estan brillantment tractats al capítol Vergangenheit, sobre l’escàndol del passat nazi del duc de Windsor; la vanitat i l’efecte dels egos es reflecteixen molt bé a Dear Mrs. Kennedy, amb l’antològica irrupció del matrimoni Kennedy a Buckingham; en fi, el titulat Paterfamilias és un emotiu i punyent tractament del vell tema de la paternitat i els dolorosos equívocs que suposa. Si podeu mireu-la: si més no, com a ficció us compensarà del tràngol de l’autèntica monarquia que els catalans estem suportant.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre