Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

El cine no és el que era

  • EDUARD ROURE
Actualitzada 19/02/2018 a les 14:44
Eduard Roure

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Eduard Roure

Esplendor i decadència de la intel·lectualitat pseudoprogre en la suposada esquerra espanyola. Digues-li cantants, artistes, assagistes, filòsofs a sou. La trajectòria descendent i claudicant troba el seu correlat perfecte en la gala dels premis Goya i el seu ínclit sector de la cosa cinematogràfica.

Recordo fa una pila llarga d’anys, quan els més insignes representants de l’art patri de les pel·lícules (actors i actrius, directors, guionistes, productors) clamaven el no a la guerra i treien de polleguera el govern Aznar. A casa, els pobres mortals aplaudíem amb les orelles i fins i tot captàvem en els ulls dels parents algunes llàgrimes furtives d’emoció; els artistes eren amb nosaltres, hi ficaven el coll, es comprometien amb el projecte d’un món millor. Molts anys i unes quantes andanades d’involució democràtica després, amb persones arbitràriament empresonades per les seves idees polítiques, assistim perplexos a una gala morta, mesella i callada, desproveïda de l’enginy incisiu que al món artístic se li pressuposa. Sembla com si el seu silenci còmplice, la seva apatia cívica, els hagués contaminat fins i tot la creativitat.

Algú es devia pensar que el sentit del compromís social se salvava amb la reivindicació de caràcter feminista, però els intents per aquesta banda encara van contribuir a embrutir més la vetllada: el recurs als ridículs ventalls rojos, les referències presumptament iròniques i els parlaments de vergonya aliena van convertir una reivindicació necessària i urgent en una paròdia indigesta, que insultava sobretot el mateix feminisme per la seva nul·la gràcia. Si hi afegim detalls com la falta de voluntat de la veu en off per pronunciar amb un mínim de decència Estiu de 1993, i l’alarmant dèficit d’inspiració de la parella humorística conformada per Reyes i Sevilla (altrament brillants quan se cenyeixen a les exigències minoritàries i no els emmerden en aquests sagramentals), tenim el quadre complet del gran despropòsit.

Què n’ha quedat, doncs, d’aquella mítica vetllada antibel·licista? Potser no en queda res perquè justament, en el seu dia, no hi va haver res. Resultava fàcil la impostura d’indignar-se per una guerra llunyana en la qual la pèrfida dreta s’havia involucrat, res que comprometés seriosament la petita parcel·la dels teus interessos, la menjadora de la teva vanitat. Però quan el compromís adquireix les arestes difícils de la proximitat, quan és dins el teu propi país que es coarten els drets de les persones, concretament les d’aquests catalans díscols tan entestats a voler un referèndum... Ah company, millor fes-hi córrer una cortina de silenci i planta’t a la butaca a estrafer un somriure forçat mentre t’engalten les brometes sense nervi d’un col·lectiu a la deriva, antany conegut com a artístic, valent, de pel·lícula.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre