Un altre estiu

Miro les fotografies que m’arriben per vies internàutiques de les meves filles gaudint de les colònies a muntanya, i no puc sinó projectar-me jo mateix a la pròpia infància i adolescència, quan l’estiu se m’obria com un ventall miraculós d’expectatives i llibertat, en contacte directe i nu amb el temps d’ociositat, amb la natura, amb l’embat de sol d’una tarda inacabable i la perspectiva d’una nit avinent i llarga. Es tracta justament d’això: quan ho has deixat enrere, mires de compensar-ho projectant-te. Ni pot ser ni et toca repetir aquell paradís, et correspon justament ser un altre, però et ve de gust de tant en tant un tast d’aquell vell sabor, una injecció de vitalisme retrospectiu, i hi dones forma facilitant-ho i recreant-ho en aquells que més t’estimes i són en l’edat de protagonitzar-ho; més ben dit, que es mereixen que els ho donis. Una altra de les incomptables formes per a la transmissió de l’amor.

Sortir al carrer a vagarejar al vespre, quan el sol es retira, és un altre record dels vells estius. Travessat el llindar d’aquella hora curta, en què el món circumdant sembla haver-se aturat com contenint la respiració davant una màgia desconeguda, i ingressar en la nit clara. Recordo una de les novel·les que més em van agradar en la meva joventut, El diable als turons de Cesare Pavese, que comença amb tres amics joves, potser fins i tot més joves que jo quan la llegia, que voltaven de nit a l’estiu pels carrers de Torí i que arriben a aventurar-se per les muntanyes piemonteses mercès a alguna casual i estranya coneixença. Volten sense un determini concret, esperant tantes coses que ni ells mateixos saben definir; engrapant el sentit del món, aquell que després se’ls escaparà, en converses desinhibides i superficials que omplen les hores nocturnes. I el més important: entomant-ho, no reflexionant-ho ni interpretant-ho. No ho escriuen ni s’ho representen. Ho viuen. Com la felicitat traspuada en el rostre d’una nena al prat de vora una casa de colònies. Com els meus propis passos en la nit d’estiu acompanyant uns altres passos cap enlloc. És ara que m’ho represento i ho escric, és ara que em projecto. M’agrada el somriure de les meves filles perquè en sé el motiu i sé que és el motiu més preuat possible. Em va agradar el llibre de Pavese perquè sé de què parlava sense possibilitat que ho pugui explicar raonadament. És bonic pensar que ni tan sols es tracta de màgia perduda, sinó només de màgia. He vist un cop més el vespre d’estiu, l’hora curta que us deia, en què les cases i les places semblen contenir un sospir violaci davant el secret, i avui puc sortir a caminar el vespre i la nit amb tu, i respirar plegats el paradís efímer que ens endurem de record i com a eina de resistència.