Els nostres favorits
Quan surti publicada aquesta columna ja es coneixerà el nou campió mundial de futbol; ja em perdonareu la incertesa. Començo avisant que mai he tingut una flaca especial pel futbol, però un esdeveniment del calibre del Mundial, que a més té la sensatesa de celebrar-se en saludables i higiènics intervals de quatre anys, coincidint amb l’arribada de la lluminositat de l’estiu, sempre ha suposat una alternativa lleugera d’entreteniment i curiositat per diletants com jo, que se senten atrets per l’acolorida varietat de seleccions i el context inusual en què s’emmarquen algunes de les figures més conegudes, altrament associades tot l’any a un club i una Lliga.
La simpatia procures concedir-la a algun equip no favorit, tingui jugadors destacats o no, de país petit. Alliberat de la tensió que genera la possibilitat que guanyi Espanya i ens hàgim d’empassar l’eufòria patriòtica ibèrica, pots mirar-te amb bons ulls, i sense una complicitat excessiva que et neguitegi, les evolucions d’alguna selecció que t’hagi caigut en gràcia.
Enguany m’ha passat amb Bèlgica, i no sé si ha estat per la influència dels darrers esdeveniments de caire polític, amb la salvaguarda jurídica al president Puigdemont, o per la configuració territorial més o menys afortunada que es tenen empescada els belgues per tal de deixar que valons i flamencs gestionin la pròpia llengua i la pròpia cultura com millor els sembli (model, d’altra banda, en el qual farien bé d’inspirar-se estats com l’espanyol).
Tampoc és el país perfecte: la mateixa coexistència de les dues cultures no se salva de retrets i conflictes, i els mateixos flamencs arrosseguen la memòria d’algunes estranyes amistats durant els anys de la Segona Guerra Mundial. I també conserven al capdavant de l’estat la institució política més anacrònica i injusta que resisteix puntualment a Occident: una monarquia.
En qualsevol cas, intueixo que van un pas endavant respecte al meu, d’Estat. Aquesta simpatia discreta, ociosa i intranscendent es va acréixer amb l’eliminació a què van sotmetre contra pronòstic tot un Brasil, als quarts de final. Davant el favoritisme que s’exerceix per costum cap al dèbil, hi ha una actitud que simpatitza amb els països més desfavorits que, almenys, tenen una selecció potent i donen una alegria als pobres oprimits.
Lluny d’abonar semblant despropòsit, cal que dipositem les nostres esperances en equips com Bèlgica, o Suècia, o Dinamarca, socialment avançats, que entomaran l’alegria de guanyar un Mundial amb l’eufòria d’un agradable afegit, sense escarafalls fora de lloc, i estalviaran el subministrament de l’opi del poble a altres països com Brasil o Argentina o Colòmbia, que prou falta els fa la incidència en els problemes reals, sense intercessió de Mundials ni bagatel·les que els volen acrítics i paralitzats. Una mica el problema d’Espanya, vaja. Força Bèlgica.
