L'escàndol del 'youtuber'
En l’última edició del Festival de Cinema de Sitges es va anunciar que el youtuber conegut com a Wismichu hi estrenaria una suposada pel·lícula. Els organitzadors del festival, gent experta en cinema, amarada del rigor i la credibilitat que es requereix, van declarar haver-ho fet moguts pel desig de “deixar entrar nous aires al festival”, i una bona manera semblava que era donar cabuda a les creacions dels influencers. El Rubius ja hi havia estat pocs dies abans, ni més ni menys, presentant la seva sèrie d’animació. Es va projectar la pel·lícula de Wismichu i va resultar ser una presa de pèl en tota regla: una sola escena de cinc minuts repetida en bucle durant una hora i mitja. Les mostres d’indignació, òbviament, es van succeir; els espectadors van reclamar la devolució dels diners; les xarxes es van inflamar amb insults a la direcció del festival, i els mitjans hi van trobar el bon filó que només proporcionen els escàndols dins l’àmbit artístic i cultural. El director va haver de sortir a donar explicacions amb aire de contricció, perquè efectivament semblava que els havien colat un gol.
Algun il·luminat postmodern ha assegurat que la broma és un espectacle a l’estil d’El show de Truman, una performance de denúncia de les mentides i exabruptes virals amb què ens sedueix Internet, i l’ha equiparat (apa aquí) a l’escàndol d’Orson Welles amb la seva mítica retransmissió radiofònica de la falsa invasió alienígena. Tot un geni, vaja, el tal Wimichu, perquè es veu que, a més, ara sí que muntarà un producte audiovisual amb el que va gravar arran de la desaprovació general, començant pels xiulets i crits de la sala de projecció. El dubte neix a l’hora de considerar el veritable objectiu. Què pretenia? Demostrar que rucs són els seus propis seguidors, que es van empassar l’ham de la pel·lícula? Que les bones intencions del festival havien esdevingut una flagrant ingenuïtat? Quin és el mèrit, la veritable càrrega de fons?
D’entrada, al costat dels il·lustres referents invocats, empal·lideix i degenera en pur buit, en bluf insubstancial. La clau podria ser que ens l’hagués proporcionat el mateix Wismichu, quan va defensar que avui dia marquen la pauta els que tenen més seguidors i no els que ofereixen més qualitat, i que un capítol de Black Mirror ja ho exemplificava. El que potser no ha volgut entendre el nostre ínclit influencer, si vaig saber copsar l’esperit d’aquesta fenomenal sèrie britànica de Netflix, és que justament no s’intuïa complaença en la idea i sí més aviat una denúncia contra mentalitats com la de Wismichu. De la mateixa manera que El show de Truman ja ens avisava també del perill, per obra i gràcia d’un director magnífic, Peter Weir, que precisament va ser convidat enguany a Sitges, i la saviesa escampada del qual ha quedat enterrada, com una premonició, sota les tones de frivolitat de l’escàndol del youtuber.
