Llibres amb múscul
El sedentarisme inevitable que comporta tantes hores reclosos a casa obliga a exercitar el cos. Cal estirar músculs, reduir greix, resguardar-se de la malaltia. Hi ha una tirada generalitzada als vídeos d’exercitació física, amb monitor inclòs. Com que la majoria de cases no disposen dels recursos d’un gimnàs, apareixen substituïdors peculiars: una cadira de menjador per pujar i baixar cames, una garrafa d’aigua de cinc litres a tall de pesa russa, dos llibres gruixuts per fer d’halters i eixamplar bíceps i pectorals. En aquest sentit, tinc llibres voluminosos, molt aptes per a la feina del múscul.
M’agrada bastant el volum blanc i verd, en tapa dura, d’una Saviesa grega arcaica, a cura de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau, editat per Adesiara, que em vaig comprar fa cosa de deu anys, obsedit com em trobava a compensar el meu dèficit filosòfic resseguint des del principi el més significatiu de la història del pensament. Quan m’he d’exercitar, m’atreu el tacte ferm de les tapes i la tènue però persistent olor de nou per a una densitat de cosa vella. Incomoden una mica les cantonades punxants, sobretot per la possibilitat de ferir alguna de les persones que es mouen al meu costat quan desplego braços. A la portada hi surt una escultura del frontó del temple d’Atena, d’una rudesa atàvica i seductora. Tonificar músculs amb la Saviesa grega arcaica implica servir-se d’un suport granític però agradable, d’obscuritat arcana al mateix temps que lluminosa. L’esforç i la calma.
Potser no resulta tan pràctic el clàssic patracol del Tirant lo Blanc editat per Ariel i a cura de l’inevitable Martí de Riquer. Les tapes són rústiques, amb el consegüent perill que el gruix de pàgines acabi cedint pel cosit central i es desllorigui. De moment aguanta, i el seu tacte carregat de provisionalitat alhora que de gruix, em suggereix un exercici de lleugeresa reconfortant, barrejat amb una noció de gravidesa pròpia només de les empreses importants. Em permet moure’m sense conflicte entre l’alegria i la constància.
És impossible, finalment, que no pensi molt en Joan Sales, perquè els meus dos altres llibres preferits per a la gimnàstica són Incerta glòria i la traducció que ell mateix va fer d’ Els germans Karamàzov de Dostoievski a partir de la versió francesa. Tot i les últimes reedicions a Club Editor, jo uso les més velles i mítiques –la d’ Incerta glòria del 1969, i el Dostoievski del 1961–. De la primera en conservo la sobreportada de paper, però dels Karamàzov el meu tacte només en coneix la portada nua, grisa, rugosa. Aquesta rugositat antiga, indici de tempestuositat profunda de les que ja no s’estilen, em recorre els palmells. Amb les dues obres he de vigilar el cosit i el pegament precaris, tan desgastats pels anys. Hauria de pensar a buscar-los alternatives, però la seva presència basta i greu amara d’encant la meva gimnàstica.
