El filpodrit
Iva arribar la setmana dels indults, en perfecta consonància amb la clatellada provinent d’Europa. Vist en perspectiva, la lògica dels fets sembla bastant òbvia: més que una sentida mesura de gràcia o un agosarat moviment polític per tal de desencallar el conflicte català per part del president Sánchez, hi ha pesat la necessitat d’avançar-se a l’estirada europea d’orelles i mitigar una mica el ridícul.
Corre, corre, amb els indults, que ens la fotran ben forta i ha de semblar que estàvem al cas de la irregularitat. La resolució de Consell d’Europa és tan contundent i ha estat, tanmateix, tan rebregada en forma de comentaris per part de totes les faccions interessades, que ja no hi caldria res més a dir.
Però insistir en el que és conegut no resulta sobrer, així ens estalvien que quedi algun despistat: es demana que s’alliberi els presos independentistes, que es retirin les euroordres emeses contra Puigdemont i la resta d’exiliats, que Espanya es posi a la feina de reformar els ignominiosos delictes de rebel·lió i sedició; per acabar-ho d’adobar, s’hi fan subtils i sucosos paral·lelismes amb la situació política de Turquia. Encara que no ho vulguin reconèixer, aquesta resolució del Consell adopta la forma del pitjor malson per a un Estat espanyol que s’ha volgut mostrar sempre, a la palestra europea i mundial, com un exemple de democràcia i justícia.
Les xarxes socials també n’han anat plenes, i l’entorn tuitaire en particular ha ofert puntuals mostres d’un enginy mordaç, com les piulades en què es mostrava un mapa polític d’Europa amb dos estats acolorits i designats, respectivament, com «Turquia Oriental» (el que coneixem com l’actual Turquia) i «Turquia Occidental (el que coneixem com a Espanya, a l’altre extrem del mapa).
El meu tuit preferit, però, és el que apareix com a resposta a la reacció d’Exteriors espanyol, que assegurava veure «incoherents diverses recomanacions del Consell d’Europa que qüestionen la llibertat d’expressió dels polítics a Espanya»; el tuit en qüestió replicava reproduint i comparant-hi hipotètiques declaracions justificadores del vàndal que entra a l’autopista i se sorprèn que tots els cotxes circulin en direcció contrària.Gran part de la història d’Espanya s’explica d’aquesta manera. El món s’equivoca i ells tenen raó.
Si el món no se n’adona, és per efecte de la diabòlica conxorxa dels catalans. La veritat va per una altra banda: un fil podrit, però insidiós i resistent, cus l’Estat actual amb el seu passat franquista.
Vegeu cognoms de jutges, vegeu cognoms de polítics, observeu atentament les bescantades (a Europa) lleis de sedició i rebel·lió. Fins que Espanya no es decideixi a trencar-lo, aquest fil, i faci net esmenant totes les concessions i els silencis de la Transició, retornarem una vegada i una altra al mateix cul-de-sac. I no hi haurà solució ni per a Catalunya ni per a Espanya.
