SEGRE
Eduard Roure

Inventari de mancances

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

No he sabut mai dibuixar. Els gargots amb què de petit a l’escola mirava de perfilar qualsevol objecte, persona o animal no han evolucionat significativament amb l’edat adulta. La meva mà no té el tremp, la destresa ni tan sols la intuïció de reproduir amb una mínima gràcia una sola figura de la realitat perceptible.

Tampoc he estat capaç de tocar amb solvència cap instrument musical. M’he de limitar a gaudir com a oient d’una de les arts humanes que més aprecio; ni la condició d’humil i diletant intèrpret m’ha estat concedida, malgrat els esforços instructors d’aficionats propers o mestres titulats.

La meva germana excel·leix com a fotògrafa, però no se me n’ha encomanat res. Dubto sistemàticament de l’enquadrament que ha de tenir una foto, la faci amb telèfon mòbil o càmera; no m’avanço mai a quina en seria la composició adequada, i per efecte de la transmissió de totes aquestes vacil·lacions quan faig el clic, la imatge acaba sortint moguda o desenfocada. Dibuixar, tocar un instrument, fer fotos, depenen en gran mesura de la destresa amb les mans. Jo dec tenir mans potineres, o un circuit poc ensinistrat de connexions entre mans i cervell. Reconec la possibilitat de no haver-me aplicat prou a corregir-ho, i el mal fat de no haver topat potser amb el guiatge pertinent. En qualsevol cas, hi ha persones que troben una certa facilitat en alguna, una sola, d’aquestes pràctiques. A mi no se m’és concedit.Llegir molt amb cert profit i escriure mitjanament bé són els únics mèrits que podria atribuir-me, al capdavall poc remarcables; vaig omplir carretades d’hores de la meva infància i adolescència amb els llibres perquè em venia de gust perdre’m en històries, com tothom, i a còpia de llegir tant vaig aprendre, d’intuïció i hàbit, a escriure. Una disciplina que no era tal perquè no me la imposava, i que en la seva execució es presentava clara i lineal: seu, agafa un llibre, obre’l, ves lligant les paraules i les frases que t’expliquen coses. Per a les mans és fàcil sostenir un llibre i passar-ne les pàgines; no els cal, a les mans, acordar-se amb el cervell per dur a terme cap rara filigrana.

Ni tan sols estic segur que no hagi d’acotar encara més tristament les habilitats d’aquest àmbit lingüístic. L’eloqüència i la dialèctica no m’han beneït; només me’n surto de parlar en públic si, dalt de l’estrada, no he de dirimir res amb ningú. Això proporciona un avantatge, que és evitar l’envaniment. L’excel·lència dialèctica de tants tertulians no hauria d’ocultar que són pretensiosos, que no poden saber-ho tot —com els que volen fer-te creure, sense dir-ho, que s’han llegit tots els llibres. Si alguna cosa reporta el gran forat negre que està descobrint aquesta lúcida vergonya, és la humilitat. I la certesa que els savis i campions, els envanits olímpics, no són menys risibles que jo.

tracking