x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Europa, 1

  • Xavier Menós
Actualitzada 25/06/2018 a les 15:02
Xavi Menós

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Xavi Menós

Comença l’aventura. Des de l’avió, els camps que rodegen la ciutat d’Hamburg semblen que hagin estat distribuïts amb una esquadra i un cartabó i pintats usant la paleta d’un pintor impressionista. La idiosincràsia d’un país es fa evident mirant el paisatge de dalt a baix. Travessar Espanya d’est a oest, de nord a sud, equival a trobar-se una diversitat de paisatges: de muntanyes i plans, de conreus de regadiu i de secà, de grans metròpolis i de pobles abandonats. Quan un es desplaça al nord d’Europa la monotonia, la uniformitat, esdevé la norma.

Enric Miralles és un dels grans creadors catalans del segle XX i un dels talents que ens van deixar massa d’hora. Amagat darrere un bosc, molt a prop de l’ambaixada americana s’aixeca una de les seves obres mestres: una escola de música singular. Fa uns anys, parlant amb la seva esposa i companya de firma arquitectònica, Benedetta Tagliabue, em va explicar que una de les coses que deien els professors i alumnes d’aquest centre educatiu és que aquest edifici els feia millors músics; que les aules incrementaven la seva creativitat. Tocant les parets angulars d’aquest edifici, meravellant-me en veure com el sol es colava entre les bigues d’un voladís vaig poder viure un moment màgic. Les notes d’un piano van començar a sortir d’una finestra barrejant-se amb el cant d’uns ocells provinents del bosc pròxim. Maurice Ravel i els sons de la natura m’envoltaven mentre el geni de Miralles apareixia davant meu més viu que mai.

Arribo a Colònia a les sis del matí i només sortir de l’autobús l’omnipotència de la catedral de la ciutat s’imposa davant meu. El riu Rin ens separa i un pont de ferro de línies ondulades ens connecta. Faig una becaina a les set del matí. Em desperto i creuo mig adormit aquest pont. Al costat de la catedral una tenda de souvenirs ven postals que mostren el paisatge després de la Segona Guerra Mundial on tot va quedar destruït excepte la catedral, la segona més gran del món després de Sant Pere de Roma. Just al seu costat hi ha el Museu Ludwig d’art contemporani que, sorpresa!, guarda una de les millors col·leccions d’art que he vist. De Picasso a Warhol, passant pel blau Klein, de Rothko a Tàpies, de les avantguardes russes a l’anomenat “art degenerat” pels nazis. Sala a sala, la sorpresa m’esperava. I la gran sorpresa va ser a la sala dedicada al corrent surrealista quan un gran quadre de Dalí, L’estació de Perpinyà, em va estabornir completament en comprovar com el pintor de la Costa Brava sap jugar amb la llum i les transparències. Més endavant, en la sala dedicada a l’art de la Bauhaus un quadre de Klee em va fer viatjar una setmana enrere. Klee és un artista amb una sensibilitat única. Els seus dibuixos poden semblar infantils però estan carregats d’humanitat i poesia. L’obra en qüestió semblava un retrat del paisatge alemany que vaig veure des de l’avió. Una simfonia de rectangles multicolors que em va fer recordar que és en la diversitat on s’amaga el futur d’una civilització.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre