x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

San Antonio, Texas

  • Xavi Menós
Actualitzada 16/10/2018 a les 15:05
Xavi Menós

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Xavi Menós

Johny Guitar; Centauros del Desierto; El Bueno, El Feo y el Malo; Río Bravo;... Encara avui puc recordar a la perfecció les cintes VHS que el meu pare guardava a casa i que amb la seva cal·ligrafia inequívoca marcava amb un retolador de tinta vermella. El meu pare era un gran amant dels westerns i jo, un nen bastant tossut, de tant en tant els esborrava per gravar en una cinta magnètica alguns dels meus programes preferits com Tres Pics i Repicó Les Teresines. Aquestes pel·lícules, de títols grandiloqüents i de paisatges infinits, em van marcar de manera inconscient. Anys més tard l’escena inicial, l’obertura d’una porta a Centauros del Desierto, em va estabornir de tal manera que ha fet d’aquesta producció de John Ford encapçali la llista de les meves pel·lícules preferides.

Arribo a San Antonio (Texas) i només obrir la porta de l’autobús la calor seca em transporta als estius del meu poble, Sudanell. No hi ha temps per perdre. Pujo a l’habitació, em dutxo i decideixo caminar cap a El Álamo. No vaig sol, m’acompanya la música de Dimitri Tiomkin per a la producció que va dirigir John Wayne mentre no paro de pensar que qui realment hauria d’estar visitant aquesta missió espanyola, escenari d’una de les batalles més cruentes de la Revolució de Texas, és el meu pare. Visito l’església, els estables, els jardins secs i llegeixo la història explicada en plafons informatius d’un dels moments fundacionals del mite americà que es va saldar amb més de quatre-cents morts.

Par anar d’El Álamo al Museu d’Art de San Antonio Google Maps m’ofereix dues rutes: una, la més curta, equival a caminar per un carrer sense arbres i traçat en línia recta i la segona, més llarga, m’invita a passejar pel costat d’un riu ple de cafès i restaurants. Trenta-cinc minuts després d’una passejada deliciosa, amb parada per a cafè i croissant inclosa, arribo a la pinacoteca de la ciutat que tot aquest estiu acull una exposició temporal que vol celebrar els tres-cents anys de la fundació de la ciutat.

A ‘Espanya: 500 anys de pintura espanyola dels museus de Madrid’ em trobo amb uns noms que no paren d’acompanyar-me en els últims anys i que cada vegada em fascinen més. M’atreuen els detalls del retrat de la Infanta Isabel Clara Eugènia pintat per Alonso Sánchez Coello, la Santa Isabel de Portugal de Zurbaran, el Sant Jeroni de Rivera, el retrat de Godoy fet per Goya, l’efervescència vegetal d’una muralla pintada per Russiñol però un quadre, que ja havia vist en una mostra temporal al Museu Metropolità de Nova York em treu l’alè. El geni i la sensibilitat de Casas exploten davant meu en la pintura Interior a l’aire lliure, 1892 on observo l’ús magistral de la llum i tots els tons del color blanc que aconsegueix plasmar Ramon Casas en un llenç de grans dimensions. L’observo detingudament durant trenta minuts. Surto al carrer i ja no fa calor a San Antonio. La brisa mediterrània de Casas m’acompanya fins a l’hotel. És la frescor de la redescoberta.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre