x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Florida

Actualitzada 29/10/2018 a les 16:51
Xavi Menós

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Xavi Menós

Arribo dissabte al matí a Washington DC per marxar diumenge al matí. Dia a dia els quilòmetres es converteixen en memòries passatgeres que es van esborrant talment els núvols que veig des de l’avió. Arribo a l’aeroport Dulles, dissenyat per Eero Saarinen, i la terminal sense columnes, que s’enlaira talment un ocell de ciment, m’emociona. Em fixo en els elements tipogràfics i aquests em transporten als anys cinquanta, quan volar no equivalia a passar per innumerables controls de seguretat o estar enclaustrat en una llauna de sardines insonoritzada. Arribo a Orlando i la humitat al sortir de l’aeroport em colpeja per sorpresa. Quilòmetres i quilòmetres d’autopistes, d’urbanitzacions, de cotxes i més cotxes, d’embussos en autopistes enmig del no-res em fan perdre l’esperança en el món que deixarem als nostres fills: quan has de pujar a un cotxe per anar a beure a un Starbucks és un signe inequívoc que hi ha quelcom que no estem fent bé. Només entrar al recinte de Disneyworld, ple d’hotels, de centres comercials i d’experiències dissenyades per buidar targetes de crèdit, penso amb el llibre Learning from Las Vegas escrit per l’arquitecte Robert Venturi (que moriria una setmana més tard) i la seva esposa (i grandíssima arquitecta i pensadora) Denise Scott Brown.

Passo dos dies a Orlando tancat en un resort i no puc deixar de sentir-me reclòs en una gàbia daurada. Tot és massa perfecte. Tot és massa buit. L’únic que em salva és l’esport, el ioga i la lectura: les cartes de Van Gogh al seu germà Theo. Arribo a la ciutat de Miami a les sis del matí. El barri de Brickell, amb els seus gratacels blancs d’una arquitectura soporífera, em deixen indiferent. Decideixo fer un uber-share i visitar South Beach.

L’esclat de colors, els detalls art-déco dels edificis que rodegen un mar pla i blau, em desperten uns ulls que s’havien acostumat a una arquitectura plana i sense vida. Camino a la platja i decideixo prendre el sol. Al meu davant veig com un grup de noies dormen. Al seu costat: cinc botelles de vi buides resten mig enterrades i sense cap missatge a l’interior. A poc a poc observo com el sol va tenyint de totes les tonalitats de l’ocre un cel que sembla més infinit que l’habitual. Decideixo tornar a l’hotel però m’aturo en veure com tothom es fa fotos en unes escales. És la casa on vivia Gianni Versace (i on va ser assassinat). Un grup de dones brasileres em pregunten si els puc fer una foto (abans seleccionen el filtre d’Instagram adequat). És la mansió Versace, ara convertida en un hotel i restaurant, el que em fa pensar sobre el turisme de la morbositat, ara incrementat arran de l’èxit de la sèrie sobre Versace, en la qual Penélope Cruz interpreta la germana d’un dels grans dissenyadors del segle XX, ara transformat en el nom d’un restaurant “de moda”.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre