x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Elogi de la temprança

Actualitzada 25/11/2019 a les 16:06
Xavi Menós

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Xavi Menós

M’agrada passejar per un aeroport amb uns auriculars que m’aïllin del soroll extern. Escolto Bach mentre observo les múltiples coreografies que es representen davant meu: la perfecta sincronització d’avions que s’enlairen i aterren talment ocells metal·litzats; les corredisses de les maletes i de viatgers que, passaport en mà, projecten una cara d’avorriment o d’excitació primerenca davant el plaer de viatjar. Camino per un no-espai, un edifici dedicat al trànsit, com si fos un flâneur digital. Aquest caminant sense destí que va idear Baudelaire i que un dels meus filòsofs preferits, Walter Benjamin, va abraçar en el seu projecte inacabat dedicat als bulevards coberts de París. Dia a dia, a cada primera plana de diari més preocupant, he començat a tancar-me i a buscar espais de serenitat i tranquil·litat. Em refugio en l’art i en la lectura; en l’esport i en la música; en les mirades còmplices dels meus amics i a desconnectar de tot el soroll que m’allunyi de la pau interior. L’impeachment de Trump, el Brexit, Bolívia, Xile, les eleccions del 10-N i els seus efectes secundaris, la desmesurada sentència del Tribunal Suprem als líders independentistes presos, la demagògia irresponsable d’uns tsunamis que no tenen res de democràtics m’estaborneixen i em neguitegen de tal manera que em forcen a tancar-me en una habitació pròpia com defensava l’escriptora britànica Virginia Woolf.

Penso en la situació actual, en les lluites incendiàries de Twitter, en l’excés de política en les pantalles que ens envolten i en les innecessàries tertúlies radiofòniques i televisives que han omplert les graelles d’un star system barat i buit amb opinadors de poca volada que només parlen a la seva parròquia. El tertulià és un pas més en l’evolució humana: és un ésser humà que està programat per tenir una opinió instantània sobre qualsevol tema i que embolica les seves afirmacions amb una espantosa sensació de falsa seguretat. “Jo només sé que no sé res.” De cada vegada em reservo el dret a no tenir opinió. A pensar abans de parlar i d’anar molt amb compte a l’hora de fer una afirmació categòrica. Miro l’actualitat del 2019 i penso amb Michelle de Montaigne. El gran humanista de mitjans del segle XVI que tant agradava a Josep Pla i al qual sempre citava tot dient allò de “la vida és ondulant”. Penso en Montaigne i en un llibre de l’escriptora Sarah Bakewell en què, partint dels textos del francès, ens dóna petites píndoles sobre com viure millor. Montaigne va escriure rodejat de guerres d’odi i plenes de dogmatisme religiós. Es va refugiar en una torre i des d’allí no va parar de preguntar-se “què sé jo?” mentre aprenia a gaudir dels petits plaers de la vida. En un món que es mou a ritme de tuit on la informació s’ha convertit en una arma política de primer nivell, preguntar-se “què sé jo” és un acte d’una gran rebel·lia contemporània.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre