x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Confinats

Actualitzada 30/03/2020 a les 13:35
Xavi Menós

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Xavi Menós

En moments d’incertesa, m’agrada tancar els ulls i viatjar a la meva infantesa. M’agrada sentir com abraço el meu padrí Francisco damunt d’una motocicleta color vi metal·litzat mentre creuem els camps florits de Sudanell. Escolto la seva veu mentre m’ensenya a comptar “un, dos, tres, quatre...” Des del pont elevat d’una autopista m’assenyales els cotxes multicolors que es dirigeixen a un lloc màgic anomenat Barcelona on el mar –un canal de Seròs infinit ple de vaixells de pescadors– que, com m’explicaves, era tan blau com els meus ulls. Si em concentro puc escoltar la ràdio del meu avi Antón al Soleràs i sentir l’olor, només obrir la porta d’un Renault 5, de l’olivada de la Cooperativa. També puc veure la meva àvia Maria asseguda en una butaca al costat de la finestra. Des de la meva memòria l’espio mentre espera fent ganxet que arribi un cotxe blanc que ha passat de l’exuberància dels camps de regadiu a la bellesa serena dels camps d’olivers i ametllers. Em nego a posar-me trist o a caure en la desesperació mentre llegeixo les últimes novetats de la crisi del coronavirus. El present m’espanta i el refugi del passat es converteix en una llar de foc imaginària on l’escalfor de les memòries em fan sobreviure el present. Ja sense tancar els ulls, només amb l’estímul generat pel tecleig de l’escriptura d’aquest article, puc veure la finestra plena de flors que amb tanta precisió cuidava l’àvia Ramona. Era massa petit per valorar la seva bellesa però sempre que veig un quadre de Monet, amb l’efervescència multicolor de la natura, no puc deixar de pensar en els geranis, les petúnies i els pensaments que en plena primavera convertien un balcó a peu de carrer en un calidoscopi vegetal. Trenta-vuit anys més tard em refugio amb la memòria i amb la lectura. Llegeixo La història del silenci d’Alain Corbin i no paro de subratllar frases que oblidaré passats uns dies. “Només el silenci permet escoltar l’altre”, va escriure Pascal Quignard i el silenci del meu pis de Barcelona em permet escoltar els fantasmes del passat. Veus llunyanes i frases que he sentit als meus pares i padrins i que m’han quedat tatuades a la memòria amb molta més permanència que els pigments de plata que fan possible les imatges familiars guardades en un àlbum de fotos que vaig decidir personalitzar quan era petit afegint cites i comentaris amb una cal·ligrafia maldestre emprant un bolígraf de color blau. Ionesco va escriure que “la paraula impedeix parlar al silenci”. Una de les conseqüències d’aquest confinament que tot just he començat avui serà la idea de conviure amb un nou company de pis: el silenci. Un silenci que ens parla i ens espanta a parts iguals. Un silenci que ens obre la porta a recordar i a pensar. Un silenci que fa que ens confrontem amb el nostre passat, present i futur. Un silenci forçat per un virus que ens fa recordar el silenci de la nostra mortalitat.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre