x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Arqueologia

Actualitzada 20/06/2019 a les 16:23
Llorenç Capdevila

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Llorenç Capdevila

A L’art de portar gavardina, el darrer recull de Sergi Pàmies, hi ha un relat titulat Nadala paternofilial que comença així: “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria”. En realitat, la memòria és sempre tendenciosa i, per tant, qualsevol recreació del passat a través del record té molta part de ficció. És en aquest terreny que se situa Atles de l’oblit (Pagès, 2019), de la Teresa Ibars. Es tracta d’un exercici autobiogràfic íntim, narratiu, amb una base creativa sòlidament literària i que, a través d’un excel·lent exercici d’arqueologia nostàlgica, recrea un món que, si bé no és inventat, ja fa temps que va deixar d’existir i, per tant, està filtrat per la memòria.

Atles de l’oblit és un viatge per combatre, justament, l’oblit. Un viatge al paisatge físic de la infantesa i la joventut de l’autora, el del Baix Segre (quan encara no rebia allaus de visitants per veure els presseguers florits) i, sobretot, d’Aitona, tot i que qualsevol dels pobles pagesos de la plana lleidatana que van viure la prosperitat de les plantacions de fruita als anys setanta s’hi pot sentir identificat. És un viatge, també, a un paisatge humà de famílies on convivien tres generacions, pagesos, estius sense vacances, sopes escaldades, dones com formigues, fotògrafs itinerants, sessions dobles de cinema i absències que deixen l’ànima buida. I, en definitiva, és un viatge, carregat d’emoció i sensibilitat, als racons d’un passat íntim (poques vegades idíl·lic) que ajuden a entendre el present. I d’aquest paisatge físic i humà del passat en forma part també el llenguatge, de manera que queda plenament justificat pel context narratiu l’ús de paraules que molts segurament recordem ben vives (xant, mandongo, brugolar...) o que hem hagut de consultar en el glossari que hi ha al final (crebassa, ensenderat, atarantar...). Ivars reconstrueix el passat –i no pas per idealitzar-lo– amb una sensibilitat admirable, a base de descripcions i històries que va desenterrant dels plecs de la memòria en aquest exercici personal d’arqueologia literària, tot farcint el text amb afirmacions que són pura prosa poètica: “Som tots els dolors que ens arriben sense rostre, però intactes i covats. Som producte d’uns fets incrustats en el centre del nostre vocabulari íntim i mai expressat”. I és aquí, en el moll de l’os literari d’aquest Atles de l’oblit, que trobem el missatge universal que fa d’aquest llibre alguna cosa que transcendeix l’anècdota i el retrat més o menys local d’un temps i d’un paisatge, per recordar que tots, al capdavall, vivim furgant i interpretant, amb més o menys nostàlgia, els vestigis del nostre atles de l’oblit particular.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre