x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Tocar el cel

Actualitzada 12/09/2019 a les 16:11
Llorenç Capdevila

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Llorenç Capdevila

Després de llegir El cel no és per a tothom (Anagrama, 2018) em veig amb cor de dir que hi ha ben pocs escriptors en la literatura catalana actual capaços d’escriure amb la naturalitat, efectivitat, veracitat i expressivitat que ho fa Marta Rojals.

El tema d’ El cel no és per a tothom són les relacions humanes (família, amors, desamors, infidelitats, traïcions). Al llarg de prop de sis-centes pàgines assistim al desenvolupament paral·lel, en dos temps (el present i diversos moments dels darrers quaranta anys), de la història de la família Costa, especialment dels tres germans, ben diferents: el Pep, que és el petit, i la Sara i l’Eva, dues bessones que mai no han viscut bé aquesta condició i que fa set anys que no es parlen. Al capdavall, però, els germans Costa es complementen: l’Eva, que viu arrelada a la terra (al poble on ha viscut tota la vida), acaba de saber que la seva filla està embarassada; la Sara, pilot de vols comercials, que viu desarrelada de tot arreu, sempre viatjant i lluny dels compromisos familiars, rep un missatge de la bessona, i el Pep, que acaba de tenir un fill i viu per fugir corrents de tot allò que li representi un compromís, es veu obligat a mediar en el retrobament de les germanes. Les relacions entre els germans (en el present i al llarg de la vida), les relacions amb els pares i les relacions amb les parelles respectives o amb els fills conformen la matèria primera d’ El cel no és per a tothom. La novel·la no explica, doncs, històries excepcionals, però és capaç de penetrar, gràcies a un exercici estilístic molt interessant i amb una precisió quirúrgica tan acurada que posa la pell de gallina, en la psicologia dels personatges, sense jutjar-los. De vegades fa estremir la capacitat de Rojals per exposar i construir situacions en què el lector es reconeix. I això, una bona escriptora és capaç de fer-ho només amb paraules. Perquè Rojals demostra un gran domini de les tècniques d’ús del llenguatge per comunicar-se, a través de l’escriptura, amb una efectivitat expressiva que talla l’alè. I aquesta capacitat només pot ser innata. Per més que un s’esforci a estudiar tècniques d’escriptura, no podrà assolir determinats nivells de força creativa i narrativa. Perquè es pot aprendre a millorar, sí, i es pot adquirir segons quins recursos que faran que els textos creats per algú siguin prou bons, però si no hi ha un talent congènit és impossible posseir allò que s’anomena “el geni de la llengua”. I Marta Rojals el té, aquest talent. I per això en les seves novel·les, carregades d’ironia i de competència literària, trobem diàlegs vius i autèntics, descripcions esmolades i personatges que sovint se’ns assemblen tant que ens incomoden i, al mateix temps, ens fan sentir una mica orfes quan acabem de llegir l’última pàgina.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre