Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Uns altres talons

  • Susanna Barquin
Actualitzada 09/10/2017 a les 17:03
Susanna Barquin

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Susanna Barquin

La pel·lícula Tacones lejanos, de Pedro Almodóvar, contenia escenes de sabates de taló que caminaven amunt i avall, calçades per cames de dona. Almenys així ho recordo. I també que eren sabates vermelles de saló. Potser em falla la memòria, tant se val. A la fi, els records són una barreja de realitat percebuda, imaginació, desig, fantasia i altres ingredients al gust. No em va agradar Tacones lejanos; en canvi, l’escena de sabates inquietes es va desar en algun racó del meu cervell, per si de cas algun dia la necessitava, i l’he recuperada aquests dies. L’escena. Mentre a Barcelona es vulneraven drets civils, jo era a l’Àfrica. De fet, escric ara des d’allà, des d’aquí. I, des de lluny, encara entenc menys el que passa al meu país. Pendent de les notícies, dels missatges, miro de destriar realitat, fantasies i acudits que només s’entenen des de Catalunya estant. Aquí, no. Aquí provo de tenir informació i eliminar propaganda, perquè els acudits em destorben. I miro al voltant. Veig un país que no és el meu, que un dia va decidir iniciar un procés d’autodeterminació en condicions precàries. Eren colònia amb tots els ets i uts, i havien de conquerir l’alliberament nacional. Havien de recuperar la condició d’éssers humans, a més, perquè els colonitzadors no els hi reconeixien. Van lluitar amb armes semblants, van revoltar-se, van haver d’aprendre –encara ho fan– a trobar equilibris entre pobles, entre ètnies, que diem, com si volguéssim contribuir a mantenir la diferència que tant esforç els costa superar. El meu país no és aquest on m’estic circumstancialment. Tanmateix, també un mes de setembre, fa 59 anys, va guanyar les eleccions un partit independentista que va posar fi a anys d’ocupació. Un 2 d’octubre es va materialitzar. La metròpoli els va castigar financerament, faltaria més, però no va calcular que el món és gran, que Europa no és el melic del món, encara que l’aburgesament de les elits els ho faci creure. Aquest país va rebre el suport i el reconeixement d’altres que van establir-hi relacions, també comercials. No van ser flors i violes, però el nou règim –que no m’enlluerna, tot sigui dit– va acollir refugiats, milers, dels països de l’entorn, els que s’havien engrescat en la via de la descolonització. Se’n van sortir. Se’n surten. M’agradaria que el meu país mantingués la fortalesa, que Europa hagi après que no es poden posar tanques al mar i que recordéssim que la por no ha construït mai res de bo. La il·lusió, sí. La il·lusió té la capacitat de transformar una societat i fer que els somnis més nobles estiguin a prop. Ahir, una dona m’explicava que té com a objectiu escampar sabates de taló, i vaig recordar l’escena d’Almodóvar. Em va semblar una forma poètica de representar l’empoderament. De les dones, en el seu cas, i jo afegeixo: dels demòcrates del meu país, també. Talons diferents? Esclar. Però talons, a la fi.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre