Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Porters sense automàtic

  • LORENA METAUTE
Actualitzada 06/02/2017 a les 12:26
Les comunitats que disposen de servei de porteria tenen escales vives. Els porters són els amfitrions perfectes que es preocupen pel benestar general de tots els veïns. Encara que la gent jove no hi veu gaire utilitat, la seva presència continua sent imprescindible en algunes comunitats. Ens atansem a l’ofici de porter a Lleida.
joan. El Joan, porter d’una comunitat a Fleming, repartint el correu a mig matí, una de les seves tasques.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Vida a la porteria

A la ciutat de Lleida hi ha una dotzena d’edificis que compten amb servei de porteria o consergeria. Una xifra que supera l’imaginari general, que creu, més aviat, que és una professió obsoleta que sobreviu amb els que encara no s’han jubilat i ho faran aviat. La realitat és que hi ha edificis en els quals els veïns no volen prescindir dels avantatges de tenir un conserge i, d’altres comunitats, sobretot aquelles amb inquilins de nova generació, gent jove, no solament no veuen avantatges sinó que hi troben inconvenients com ara la possibilitat de veure envaïda la seva privacitat. “La gent que no ha disposat mai de porter acostuma a tenir prejudicis. No envaeixen la privacitat, formen part com de la família, hi pots comptar per al que necessites”, explica la Carmín, veïna del número 2 de Rambla Ferran, un edifici on conviuen habitatges i oficines. La Dolors fa 13 anys que s’ocupa d’aquesta porteria.

La porteria s'associa als homes, però a Lleida és un sector governat per les dones. Hi ha més porteres que porters.

Les seves tasques principals, com la de tots els porters, són repartir el correu i els paquets a les oficines i als pisos, ajudar en qualsevol cosa que pugui ser requerida i mantenir la porteria neta. La Dolors reconeix que al principi “em feia vergonya estar en una porteria. Encara que sóc molt xerraire, em feia temor no encaixar en l’ambient d’advocats i despatxos varis als quals també dono servei”. Li va costar un dia que el seu somriure conquerís el que ara és el seu regne. “He trencat molts tòpics, de la professió de portera i d’advocats”, riu. N’hi ha, però, que no han superat els prejudicis i veuen la porteria com un ofici del qual no se senten prou orgullosos com per a reconeixe’l públicament.

Vida a la porteria
TIQUETS. La Trini, del Club Ronda, fent el tiquet de menjador al senyor Ignasi.

Un altre edifici en el qual conviuen oficines i veïns és el del número 52 de la rambla Ferran. El Florencio va arribar a la porteria fa nou anys després de la jubilació de l’anterior. “És més complicat del que em pensava sobreviure al no tenir res a fer. Hi ha moltes estones mortes, tu has de ser aquí, però les teves tasques són les que són i no t’ocupen tot el dia”, assegura el Florencio que neteja l’entrada, reparteix el correu i atén qualsevol petició de la quarantena de veïns. Un dels comentaris que més se sent a dir és el de “que bé que vius!”. “Et veuen aquí assegut tot el dia i ho solten. Però és difícil passar el temps mort”, diu.

Molts conserges viuen e la mateixa comunitat, en un pis cedit pels veïns, cosa que representa avantatges i inconvenients.

El Florencio viu a la mateixa escala, cosa que veu un avantatge perquè “si passa res, ja hi sóc”, però també adverteix del perill d’entrar en una situació depressiva tenint en compte que vius i treballes al mateix edifici. “T’has d’obligar a sortir al carrer, si no això se’t menja”, se sincera. El primer que fa a les 8.30 hores és posar música rock i obrir la porta. Si no l’obre, ningú extern a la comunitat hi pot entrar. L’escala del Florencio és l’única de les que hem visitat amb servei de porteria que no té porters automàtics. “Els veïns no els volen, solament hi ha quatre timbres de despatxos i algun veí que poden atendre però no obrir. Han de baixar fins a la porta per deixar entrar algú”, explica. Si algú vol parlar amb algun pis o oficina sense pujar-hi, el Florencio pot fer ús de la centraleta que té una limitació per trucada de dos minuts.

Vida a la porteria
FLORENCIO. El Florencio a la seva porteria de rambla Ferran

Excepte la de la Dolors i la Rosa, les altres escales disposen d’un sistema de trucada intern que funciona com els interfons però van de pis a porteria. “Et truquen per demanar-te qualsevol cosa”, explica el Miquel, que descriu situacions que ha viscut qualsevol porter: un veí que no troba les claus, gent gran amb algun problema de sintonització de canals de TV o temes un xic més complicats de resoldre. Precisament, coneixem el Joan, porter de Fleming número 2, enmig d’una petició d’una veïna sobre els canals de la tele. “No se’m veu bé la tele, potser que truquis als de l’antena”, diu la senyora. I el Joan, quan encara la veïna no ha acabat la suggerència, ja ha marcat el telèfon del tècnic i reservat dia i hora. Tremp i eficiència.

Vida a la porteria
MIQUEL. El Miquel parlant dels tiquets de menjador amb una veïna.

La Rosa de l’Avinguda del Segre recorda emocionada com un dia va auxiliar un veí que vivia sol i que havia patit un infart. “Aquell dia no havia baixat a llegir el diari al sofà de l’entrada i vaig sospitar. Quan vaig pujar em cridava a través de la porta que no es podia moure, i vaig trucar ràpid al 112”. La gent gran són uns ferms defensors del servei de porteria perquè se senten segurs i acompanyats (n’hi ha que els demanen que pugin a fer un cafè de tant en tant). La Rosa va heretar la porteria dels seus sogres, el Lisardo i l’Araceli, que van ser titulars 33 anys. “Tot ha canviat molt des d’aleshores. A més que jo no visc aquí, com ells, la calefacció, per exemple. Quan s’encarregava el meu sogre anava amb gasoil i suposava molta feina. Ara amb el termòstat és una meravella”, diu la Rosa. Al seu raconet, com en tots, hi ha el rellotge i també l’estufeta. “No és que faci fred però tan obrir i tancar la porta es nota”.

Vida a la porteria
ROSA. La Rosa s’encarrega també de la neteja de l’esquera a la seva escala d’Avinguda del Segre.

El Miquel, del Balcó de Lleida, la té, però, tancada. Quan el visitem just es dirigeix a portar els tiquets del menjador a la cuina. Al seu edifici hi ha servei de menjador i per gaudir-ne s’ha de deixar a la bústia de la porteria, abans de les 9.30 hores, el tiquet corresponent. “Si no, et quedes sense dinar”, diu. El Miquel creu que el porter “ha de ser un manetes, una mica psicòleg i un confessor. No és que tu preguntis, però t’expliquen les coses”, assenyala per donar el tomb a la dita que els porters són tafaners. Darrere del mostrador, el Miquel té les caselles dels pisos on deixa el correu. Ens crida l’atenció que en algunes hi hagi, a més a més, uns taps de plàstic misteriosos. “És una manera que el veí, quan passa, vegi que té un paquet”, somriu el Miquel parlant del seu sistema “d’avís, paquet”. El Miquel és porter després d’haver passat les proves de selecció a les quals el van sotmetre la comunitat, a ell i a 105 aspirants més. “Això és una família de 360 persones, de fet, hi ha pobles amb menys habitants. És una cosa seriosa i de responsabilitat ocupar aquesta porteria”. Mentre ens diu això, el Miquel s’allunya i obre un pot de vidre d’on treu el que semblen gominoles. Al segon passa per darrere nostre el Gus, un gos que va directe a la porta del mostrador i espera la benvinguda dolça del Miquel.

Vida a la porteria
DOLORS. La Dolors de Rambla Ferran repartint el correu del matí de despatx en despatx.

Els porters es coneixen totes les manies i gustos dels veïns, inclosos els de les mascotes. Estan a totes, són multitasca i tenen ull de detectiu, sempre alerta. Aquesta disposició gairebé natural a l’avançar-se a les necessitats dels qui entren i surten fa que la Trini, la portera del Club Ronda, s’aixequi durant la nostra conversa. Ara per obrir la porta a una veïna que ve de fer la compra, ara a un tècnic que està solucionant un problema de la comunitat, o bé a rebre un matrimoni que ve del metge i que a primera hora l’havia deixat bastant preocupada. “Ja es troba bé?”, diu la Trini, que fa set anys que està a la porteria però que abans ja havia estat treballant de cuinera i cambrera al servei de menjador de la comunitat. “Me’ls conec a tots i me’ls estimo com de la família”, diu. I conèixer-los a tots és ben difícil perquè són uns 300 veïns distribuits en diferents nuclis familiars: famílies amb nens, matrimonis joves, grans i solters. Per a la Trini que “ets portera tot el dia, dintre i fora del teu horari”, explica amb orgull. El seu sentit de la responsabilitat fa que porti a la bossa sempre una llibreta amb tots els telèfons dels veïns (i dels fills d’alguns) “per si cal fer qualsevol gestió i m’agafa de vacances” diu. La Trini, la Rosa, la Dolors, el Florencio i el Miquel són solament cinc dels molts porters que encara queden a Lleida. La seva presència dóna vida a l’escala i cohesiona la comunitat, són un punt d’encontre i de fuga per als veïns.

trets característics del món dels porters
  • Porter o conserge: A la majoria els és indiferent que els diguin d’una manera o altra, tot i que hi ha excepcions que distingeixen entre el porter, que viu a la mateixa comunitat, i el conserge, que no.
  • El rellotge: Totes les porteries tenen un rellotge a la vista. D’una banda és per saber l’hora d’obrir i tancar portes però, d’una altra banda, delata una de les creus de ser porter: passar el temps mort. Aquell “que bé que vius” que diuen o pensen algunes persones que veuen el porter assegut llegint, mirant l’ordinador, fent sopes de lletres o parlant amb els veïns.
  • L’estufa: Encara que tinguin calefacció de la comunitat, la majoria de porters hi sumen un calefactor elèctric per superar el fred inevitable que entra a l’escala de tant obrir i tancar portes.
  • Claus: És habitual que els veïns donin una còpia de les seves claus al porter per si passa qualsevol cosa en la seva absència.
  • Psicologia i discreció: Com en qualsevol feina de cara al públic, un porter ha de tenir mà esquerra. Escoltar i ser discret.

joan. El Joan, porter d
JOAN. El Joan, porter d’una comunitat a Fleming, repartint el correu a mig matí, una de les seves tasques.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre