Les cicatrius de Sarajevo

Avui fa 25 anys que va esclatar la guerra de Bòsnia i Herzegovina el 6 d’abril de 1992. Un conflicte armat internacional que va durar tres anys i vuit mesos durant els quals van morir 100.000 persones i va hi haver 1,8 milions de desplaçats. Amb el record a la pell de la Guerra Civil espanyola i les imatges de la Segona Guerra Mundial a la retina, la societat catalana es va bolcar per ajudar la població de l’ex-Iugoslàvia. Els ciutadans van reaccionar de forma solidària, no tant les institucions europees. “Els polítics europeus van mirar cap a una altra banda. No ens ho podíem creure, ens sentíem europeus i pensàvem que nosaltres no viuríem una guerra, que no ho permetrien. Com havien de tolerar una guerra a una hora de Roma en avió? Però va passar, ens van abandonar.” Són paraules del Zeljko, que va venir a estudiar a Lleida l’any 1991 i als 10 dies de ser-hi va esclatar la guerra a Croàcia.


_{ZELJKO. El Zeljko fa 25 anys, quan va arribar a Lleida i va esclatar la guerra a Croàcia, el seu país d'origen}

Vint-i-cinc anys després sent que té dos ciutats: “la que no em deixa marxar perquè m’ha atrapat i conquistat, on tinc la meva dona i els meus fills, Lleida; i la que vaig haver d’abandonar però a la qual torno sovint, Osijek”. Ell es va salvar de combatre, encara que li va anar de poc. Durant una visita a casa dels seus pares, quan la guerra s’havia desplaçat a Bòsnia, algú el va denunciar i el van requerir per anar a combat. No es va presentar i va tornar a Catalunya. “És estrany d’explicar però allí jo em sentia foraster. Hi havia un ambient totalment militar. La gent sabia quin tipus de bomba queia pel seu so. Les converses anaven al voltant d’on havia combatut un i l’altre i jo no pertanyia a tot allò. Els meus amics íntims no, però molta gent em discriminava i em feia sentir desertor, un croat de segona per no ser combatent. Fins i tot els meus pares em demanaven que em quedés i anés a lluitar”, explica el Zeljko, que està convençut que “tanta mort, no va servir de res”. Encara pitjor, assegura que els croats viuen amb el sentiment de decepció i engany ja que se n’adonen que van lluitar i morir per uns líders polítics que s’han lucrat de la guerra. “Els que utilitzaven i utilitzen el nacionalisme porten els seus fills a estudiar a Oxford i en van plens de corrupció. Mentrestant, la guerra ha condemnat diverses generacions a emigrar del seu país per progressar”, lamenta.


_{CEMENTIRIS. Un camp de futbol convertit en cementiri a la ciutat de Mostar.}

El cas del Zeljko és diferent al dels 2.500 refugiats que va acollir Espanya, la majoria famílies amb nens petits acompanyats de la mare i la padrina, mentre el pare feia la guerra. A Lleida, el Ramiro Muñoz i el Pep Mòdol, que aleshores era Diputat al Congrés pel PSC, van impulsar l’ONG Lleida Solidària que enviava periòdicament roba i menjar als camps de refugiats, entre ells el de Katalonovo a Macedònia, on era freqüent veure els nens vestits amb xandalls de les escoles de Lleida i voltants. L’ONG actuava als Balcans sota el paraigua del Moviment per la Pau, el Desarmament i la Llibertat. “Totes les institucions es van bolcar i gràcies a la implicació directa d’ajuntaments i voluntaris vam poder portar uns 400 nens dels camps de refugiats a estiuejar a les comarques de Lleida durant dos anys i va haver-hi famílies que van poder sortir de la guerra”, explica el Pep Mòdol, que es va implicar en el conflicte durant vuit anys després de perdre un amic a Dubrovnik , fins on va viatjar per ajudar la família a repatriar el seu cos a Belgrad.


_{SEPARATS. A Mostar, els barris musulmans i corates van quedar ràpidament separats pel riu Neretva quan ambdós bàndols van dinamitar tots els ponts, inclòs un pont otomà del segle XVI. Els servir van haver de fugir a les muntanyes.}

Per la seva part, el Ramiro assegura des de Luxemburg, on viu ara, que “aquella guerra em va marcar molt”. Tant que durant 20 anys, fins fa poc, va estar involucrat en projectes de reconstrucció i desenvolupament econòmic a Bòsnia de la mà de Fundació Lleida Solidària, ONG del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Lleida i de la qual va ser el primer president Josep Maria Pujol. Així, aquest esperit solidari lleidatà impregna una trentena de cases reconstruïdes a Vogosca o un edifici d’habitatge a Novi Grad, a Sarajevo, per citar dos de la desena de projectes de la Fundació Lleida Solidària en els quals participaven tant l’ajuntament com la diputació de Lleida.

Ell és un bon exemple del fort lligam emocional que es va establir entre la societat lleidatana i la tripartida de serbis, croats i bosnians. No solament va seguir col·laborant per la reconstrucció dels Balcans sinó que continua mantenint relació amb algunes de les famílies que van venir refugiades a les comarques de Lleida. És ell qui ens presenta l’Esad Jusufovic, que actualment viu a Mollerussa i que va ser una de les famílies refugiades a Bell-lloc sota el mandat de Josep Maria Cau. L’any 1992 van arribar a aquest poble del Pla d’Urgell, la dona, la cunyada, la sogra i el fill de l’Esad, que tenia poc més de dos anys quan van establir-se a Bell-lloc amb l’ajuda de Lleida Solidària. La Mirzeta, la dona, no sabia on estava el seu marit, ni tan sols si vivia. El Ramiro explica que “vam buscar-lo arreu fins que vam descobrir que havia estat traslladat a Oslo en condició de soldat ferit de guerra. Ens va costar uns tres mesos poder-lo reunir amb la seva família”. I això va passar un 31 de maig de 1994 a l’aeroport de Barcelona.

El diari SEGRE de l’endemà recull una emotiva crònica de l’encontre de l’Esad Jussufovic amb el seu fill, que tot i no saber que era el seu pare, no va dubtar a abraçar-lo, com si el seu cor el reconegués. Encara que, com diu el Pep Mòdol, “les famílies venien amb la ferma voluntat de tornar a casa seva”, però la família de l’Esad s’ha acabat establint aquí, en aquest cas a Mollerussa.


_{DESACTIVADORS. El brigada lleidatà Paco Gimena analitzant un terreny cercant explosius per evitar ferits civils a Bòsina}

D’altres, però, sí que han fet el camí de tornada. Com l’Aljosa, un saxofonista croat que va fugir de l’ex-Iugoslàvia amb la seva nòvia sèrbia perquè “allí hi començava a haver molta tensió”, explica. A l’Aljosa li va passar com al Zeljko, la guerra va esclatar estant a Barcelona. La seva família vivia a Zagreb, una zona que no va ser castigada per la guerra “tot i que quan parlava amb els meus pares sempre explicaven històries properes sense final feliç”, diu. L’Aljosa fa poc que ha tornat a viure a Croàcia, a una casa de camp de la família i ho ha fet amb la seva dona lleidatana, la Imma, i el seu fill Biel. “Vint-i-cinc anys després veig que aquí no hi ha res del que prometien per justificar que els homes anessin a la guerra, hem anat enrere.” Tant les famílies refugiades que s’han quedat, com les que han tornat al seu país d’origen, així com els que van estar implicats en oferir-los oportunitats coincideixen en el regust agredolç que té allò que queda entre l’agraïment i la ràbia de comprovar, vint-i-cinc anys després, que els 100.000 morts entre serbis, croats i bosnians no van servir perquè Europa es replantegés el seu sistema d’asil, ni per promoure la cultura de pau.


_{NENS A LA GUERRA. Un nen jugant a la guerra en un camp de refugiats als aofres de Medjugorje.}

“La guerra no és solució de res”, diu el Pep Mòdol, però avui dia segueixen existint. Sorprèn, però, que així com la solidaritat del poble català i espanyol va ser suficient per acollir refugiats de Bòsnia, no es pugui fer igualment amb els sirians, tal i com promou Casa Nostra, Casa Vostra amb la seva campanya Volem acollir. Què hi ha de diferent? “Falta la part institucional, que tothom vulgui ajudar. El que va passar amb la guerra dels Balcans és que un s’identificava amb aquella població. No queda bé, però és així. El color de pell, d’ulls, la seva economia pròspera i la cultura i nivell d’estudis facilitava l’empatia.” Ho diu el Pep Mòdol, però coincideix amb ell el brigada Paco Gimena, un militar lleidatà especialitzat en desactivar explosius que va estar destinat a Bòsnia i després a l’Afganistan. “Anaves a casa de la gent a retirar explosius que no havien detonat, i veies que eren com tu.” La seva funció era retirar explosius, i acompanyar superiors en negociacions de guerra i accions com l’intercanvi de morts. “Es negociaven coses com tornar els caiguts en un territori contrari per poder-los enterrar com calia”, explica. Paco Gimena ha estat també a l’Afganistan, però reconeix que la de Bòsnia va ser especialment dura per la proximitat que sentia amb la població que veia patir a diari. “El que és fort és que serbis, croats i bosnians musulmans convivien perfectament fins arribar la guerra, va ser després que es van radicalitzar”, lamenta.

Com diu el Zeljko “tanta mort no va servir de res. L’herència de la guerra encara perjudicarà unes quantes generacions”.

 

"IMPACTES D'UN CONFLICTE PER NO OBLIDAR MAI MÉS"

CARLES DÍAZ PERERA / Responsable de SEGRE.com

Una trucada al migdia ens va obrir la porta a marxar. En 18 hores, la Magdalena Altisent amb la seva càmera i jo mateix havíem d’estar embarcats a l’avió Hèrcules de l’exèrcit rumb a Split. El somni que m’havia acompanyat molts anys quan llegia les cròniques de guerra d’en Manu Leguineche a Nicaragua o el Líban estava prop de ser una realitat. Tot improvisat, sense temps per pensar on anàvem i, tot s’ha de dir, amb totes les facilitats del món del diari SEGRE per emprendre aquesta aventura malgrat no comptar ni amb assegurances ni grans capitals. Era el primer cop que dues persones del diari de Lleida treballarien directament en una zona en conflicte, a l’octubre del 1995, poques setmanes abans dels acords de pau de Dayton, i tota consigna va ser, apreneu i torneu.

Arribem a Split i, embarcats en un tot terreny d’una ONG (MPDL) amb dues noies que vam conèixer al mateix aeroport, entrem en poques hores a Bòsnia. “Si ens paren en un control i us pregunten res, treballeu per a nosaltres”, ens diuen mentre condueixen per carreteres foradades per obusos i mines, “penseu que hi ha franctiradors que cobren un preu especial per cada periodista abatut...”.

Arribem a Mostar, ciutat on hi ha desplegats els cascos blaus de l’exèrcit espanyol, molts d’ells lleidatans, i tenim la sort de conèixer el tinent coronel Ramon Àlvarez, nascut a Juneda, que ens fa d’amfitrió, guia i molts cops assessora sobre el terreny.

La Magda amb la seva càmera sempre a sobre i l’objectiu preparat i jo amb la meva llibreta i les ganes de conèixer i sobretot entendre, vam viure en una setmana una experiència que ens marcaria. Són milers d’impactes els que tinc gravats a la memòria d’aquells dies que mai oblidaré. Com el cas del propietari d’un bar, excampió olímpic de tir, que penjava cada dia un anunci a la paret d’un lloguer. En realitat informava del carrer on al dia següent faria de franctirador per evitar que l’exèrcit croatobosnià enrolés el seu fill. O de l’home que em va mostrar el fusell metrallador que tenia amagat per buidar el seu carregador sobre l’antic veí que dos anys abans havia violat i mort la seva filla i la seva dona. No importava quan. O les famílies que visitaven les tombes improvisades a totes les zones verdes de la població, ja que el cementiri estava minat i ningú podia sortir sense córrer el risc de ser abatut. O la imatge dels nens orfes abandonats i jugant a la guerra al costat d’un edifici foradat per milers de trets i amb projectils d’obús encastats i sense esclatar. O l’odi, la rancúnia i la desesperança en la mirada dels centenars de refugiats que fugien de la mort. I milers d’impactes més. I observeu que no he parlat de bons ni dolents, perquè vam veure la misèria humana i les seves víctimes per tot arreu. I tot, sense sortir d’Europa.


_{Vida de refugiat. Moltes famílies van trobar en vagons de tren el refugi necessari per començar la vida}

"BÒSNIA, AL COR DE LA HISTÒRIA DEL SEGLE XX"

RAMON USALL / Doctor en Història, professor d'ensenyament secundari i antic cooperant als Balcans

Els Balcans són un territori especialment ric en història. Cruïlla entre Orient i Occident, entre els imperis austrohongarès i otomà, entre el cristianisme i l’islam, la regió balcànica ha estat escenari de conflictes permanents al llarg de la història. Bòsnia, al cor mateix d’aquests Balcans convulsos, és, potser, l’exemple més eloqüent de la conflictivitat que ha marcat aquest territori.

Va ser precisament a Sarajevo, la capital bosniana, on va saltar la guspira que va encendre el foc de la Primera Guerra Mundial després que Gavrilo Princip, un jove nacionalista serbi, assassinés el príncep de l’Imperi Austrohongarès, que aleshores dominava Bòsnia, per reclamar l’annexió d’aquest territori a Sèrbia.

També va ser aquí on la Segona Guerra Mundial va escriure cruents episodis d’odi interètnic després que Bòsnia fos incorporada a l’estat independent de Croàcia, aliat dels nazis. Un període durant el qual les muntanyes bosnianes van veure créixer el moviment partisà que, liderat per Tito, acabaria triomfant per construir el somni d’una Iugoslàvia unida en una política de “germandat entre pobles”.

Aquesta convivència, escenificada per l’eslògan oficialista que afirmava que el país tenia “sis repúbliques, cinc nacionalitats, quatre idiomes, tres religions, dos alfabets, un exèrcit”, va saltar pels aires després de la mort del carismàtic Tito, l’any 1980, i va fer realitat les paraules d’Ernesto Guevara que afegia a la consigna iugoslavista un epíleg profètic: “i zero possibilitats de sobreviure”.

Amb l’entrada de la dècada dels 90, fruit del procés de descomposició de la Iugoslàvia titista, Bòsnia, independent des de març de 1992, va tornar a reviure vells fantasmes i va ser escenari de les pitjors matances ocorregudes a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

La vella Sarajevo, que no feia pas gaire que havia acollit els Jocs Olímpics d’hivern de 1984, va convertir-se en una ciutat màrtir, assetjada durant tot el conflicte bèl·lic per unes tropes sèrbies que no dubtaven a castigar la seva població civil defensada, paradoxalment, per Jovan Divjak, un general serbi de l’Armija bosniana, un dels pocs que encara creia en el futur multiètnic del país.

Els acords de Dayton, signats el 1995, van posar fi a la guerra, que deixava el trist balanç de gairebé cent mil morts, més de dos milions de refugiats i prop de vint-mil dones violades en el conflicte més devastador que Europa havia viscut en la segona meitat del segle XX.

Els fràgils acords de pau, però, tot i aturar els canons, no van recosir les ferides d’un país amb massa història a les seves espatlles. Un territori que, encara avui, vint-i-cinc anys després de l’esclat del seu darrer conflicte bèl·lic, continua dividit en tres comunitats (la bosniana musulmana, la sèrbia i la croata) que es miren de reüll i amb malfiança quan no es giren, directament, l’esquena.

_{Solidaritat. Pep Mòdol i Toni Cabero durant una visita en un camp de refugiats amb l'ONG Lleida Solidària}

 

Les persones que viuen en un país estranger experimenten el que en psicologia es denomina dol migratori. El senten tant els joves que marxen voluntàriament com aquells que fugen d’un conflicte armat, encara que als refugiats se’ls afegeix la guerra com un factor estressant que agreuja el procés. La psicòloga de Creu Roja de Lleida Annabel Siscart, que treballa en el projecte d’acollida i integració de refugiats, explica que el migratori és un dol múltiple perquè “s’acomiaden de la família, dels amics, de la seva llengua, d’un estatus social, de la seguretat física i del grup ètnic”. La seva experiència li permet assegurar que “l’arrelament al nou país i la manera com es gestioni depén de cadascú, però la majoria són molt resilients. Una qüestió important per poder progressar és aprendre l’idioma del país d’acollida per augmentar l’autoestima”. Alguns refugiats parlen del sentiment de no pertànyer a cap lloc. Al seu país d’origen i al d’acollida els veuen forasters. L’Annabel assenyala que el dol migratori és recurrent, ja que s’ha d’afrontar cada cop que un torna al seu país, on res és com quan ell el va deixar.