Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Dels circuits internacionals de motos a cuidar cabres

  • ANNA SÀEZ
  • Fotos de SANTI IGLESIAS
Actualitzada 18/04/2017 a les 12:42
Vivien a bord d’un avió. Seguien el mundial de motocròs per a grans marques internacionals. Però aquesta vida tan aparentment glamurosa no els omplia i la parella de fotògrafs barcelonins formada per Sara Gutiérrez i Miquel Àngel Queralt va decidir deixar-ho tot per fer realitat el seu somni: anar-se’n a viure a la muntanya per cuidar cabres i fer formatge.
De zero. Les cabres només tenien un mes i mig quan se’n va fer càrrec. Al juny pariran les primeres.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© De zero. Les cabres només tenien un mes i mig quan se'n va fer càrrec. Al juny pariran les primeres.

SEGRE
De zero. Les cabres només tenien un mes i mig quan se’n va fer càrrec. Al juny pariran les primeres.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© De zero. Les cabres només tenien un mes i mig quan se'n va fer càrrec. Al juny pariran les primeres.

SEGRE
De zero. Les cabres només tenien un mes i mig quan se’n va fer càrrec. Al juny pariran les primeres.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© De zero. Les cabres només tenien un mes i mig quan se'n va fer càrrec. Al juny pariran les primeres.

SEGRE

Tenien una feina poc convencional. “Durant vuit anys hem seguit el mundial de motocròs com a fotògrafs, treballant per cases com Kawasaki, Honda... revistes especialitzades de tot Europa... Teníem un prestigi, però estàvem cansats de tants viatges, de portar una vida tan estressant que no ens omplia. Érem massa joves per estar tan cremats”, explica Sara Gutiérrez. El plural és perquè la seua parella, Miquel Àngel Queralt, també formava part d’aquest món. “Treballàvem junts.” I desconnectaven també junts. “Encara que els dos som de Barcelona, ens agrada molt la natura i els dos mesos que no havíem de seguir les motos érem a la Cerdanya, era el nostre refugi.”
 

Les famílies van viure amb angoixa el canvi, més pel poc prestigi social que té el sector primari que per por al fracàs econòmic


Un dia van decidir fer un cop de cap. Van comprar una casa antiga a Éller, un nucli de Bellver de Cerdanya a 1.600 metres d’alçada. “En un apartament no et pots plantejar tenir animals, però en aquella casa sí.” També van adquirir terres. “Vam ser conseqüents: si ens agrada la natura i el contacte amb la terra havíem de posar el nostre granet de sorra per ajudar a mantenir-ho.” I així va ser com van deixar la feina per apostar per un futur a la muntanya. “No va ser fàcil. Ens havíem de formar, perquè no en teníem ni idea.” Havien de posar en marxa un projecte que els obligava a saltar al buit sense xarxa. “El fàcil hauria estat mantenir la feina i provar si ens en sortíem, però per provar-ho havíem de deixar-ho tot. I ho vam fer.”
 

Quan seguien el mundial de motocròs només estaven dos mesos a l'any sense viatjar i ja els passaven al Pirineu


Es van apuntar a l’Escola de Pastors del Pirineu “i ens va anar molt bé, perquè vam fer pràctiques en diferents explotacions agràries i vam poder valorar què ens anava millor”. L’estada en una granja d’Arieja els va descobrir la vocació que portaven a dins. “Ens vam sentir molt còmodes amb les cabres, així que vam fer uns cursos de formatgeria i vam tirar cap aquí.” Havien de definir el projecte al més aviat possible, perquè tenien moltes despeses i el calaix d’estalvis que havien fet cada cop estava més buit.

De zero. Les cabres només tenien un mes i mig quan sen va fer càrrec. Al juny pariran les primeres.
 

Un cop decidit que es dedicarien a les cabres van comprar un ramat. “Però ho vam fer des de zero: vam comprar cabretes d’un mes i mig de la granja d’Arieja on havíem fet les pràctiques i hem cuidat el ramat durant tot un any. Ara ja en tenim de prenyades i al juny calculem que començaran a parir. Ha estat dur, perquè si esperes fer ingressos de la llet de munyir les cabres i les que tens encara prenen biberó...” Era complicat. La part positiva és que els va permetre guanyar uns mesos per fer les obres del que serà la formatgeria. “Encara tenim tanta feina a fer! No podem dir que ens avorrim”, assegura. Quan van dir a casa que es volien fer pastors les respectives famílies es van preocupar. Malgrat que en el món de la moto fossin freelance feia tant de temps que treballaven de fotògrafs que la feina semblava molt segura i treballaven per a cases molt importants i solvents. “Encara que no ens ho diguessin amb aquestes paraules, notaves que pensaven que ens havíem tornat bojos, però a la vegada s’adonaven que era una decisió molt meditada i que havíem fet molts números abans de fer el pas.” Però a banda de la preocupació econòmica, les famílies patien per l’acceptació social. “Si dius que véns de Bèlgica i que després vas a Itàlia perquè segueixes el mundial de motos a tothom li sembla que tens una feina magnífica. En canvi, si dius que fas de pastor sembla que hagis perdut estatus. I és injust, perquè el sector primari és importantíssim i hauria de tenir més prestigi.” Ara les famílies estan encantades.

De zero. Les cabres només tenien un mes i mig quan sen va fer càrrec. Al juny pariran les primeres.

Ara tenen trenta sis cabres i dos mascles. “I dos gossos que ens ajuden”, precisa. Asseguren que les cabres són molt especials. “Entres a l’estable i ja les tens totes envoltant-te i es deixen tocar quan ve algú a casa. Algunes fins i tot responen al nom que els hem posat.” Aquesta pastora d’origen urbà reconeix que si fa deu anys li haguessin dit que faria de Heidi no s’ho hauria cregut. Però ara n’està encantada. Els camps, també. “El ramat neteja la terra, obre camins, és bo mantenir viva l’agricultura perquè és la millor garantia per conservar la natura.”

Sara Gutiérrez admet que per fer un canvi tan radical t’has d’haver replantejat la vida. “Suposo que en el meu cas va ser a causa que em van diagnosticar un càncer amb 32 anys. T’adones que la vida és molt breu i que cal lluitar pel que veritablement importa. No vam prendre la decisió aleshores, però suposo que van canviar les nostres prioritats.” I ara la prioritat és començar a munyir i fer un formatge bo que vendran ells mateixos. “Fa una mica de por”, però aquest vertigen els manté vius. “Aprenem coses cada dia.”

Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre