Tenen la mateixa edat que el Cobi, la mascota que va captivar el món i que ells, sincerament, ni recorden ni reconeixen. Van veure arribar els mòbils i internet quan eren petits i malgrat haver viscut l’adolescència en plena bombolla econòmica, ara miren el futur amb escepticisme.
A mitjans dels anys noranta les televisions de casa només sintonitzaven mitja dotzena de canals en obert i els més afortunats tenien el mític descodificador del Canal Plus sobre el reproductor de vídeo VHS. El país estava digerint la ressaca postolímpica, una realitat de la qual no eren pas conscients els nens i nenes que havien nascut aquell mític 1992, l’any que va marcar un abans i un després de la capital catalana i tota la seua àrea d’influència.
Quan ells feien primària van començar a popularitzar-se els ordinadors de sobretaula a les escoles, no és fins al tombant de segle que entren amb normalitat a totes les llars. “Les coses han canviat molt des que nosaltres érem petits, recordo que a Barbastre jugàvem al carrer i no teníem mòbils, mentre que ara els nens aprenen a fer anar un telèfon abans de caminar”. No van néixer amb un mòbil entre els dits i poden recordar amb nostàlgia que el seu primer mòbil “era el típic Nokia amb pantalla de color verd que només et permetia trucar als amics i enviar SMS”, recorda el lleidatà Marc Cartanyà. “Per quedar amb els amics ens els enviàvem fent servir cadenes de missatges”.
La precarietat laboral és una constant en les seues vides, una realitat que no els permet fer plans a llarg termini
Internet va canviar les seues vides amb la mateixa rapidesa que va anar augmentant les capacitats de les connexions. “Ja fa molts anys que les consultes les faig per internet, que la informació la busco a través de la xarxa”. Això també val per informar-se, “a casa no tenim tele i per tant no miro el telenotícies. Per saber què passa al món em connecto a Twitter o a través dels enllaços que penja la gent al Facebook”, explica la Cristina. És educadora social, viu amb la seua parella de lloguer i espera aconseguir una certa estabilitat laboral. “Sense uns sous fixes és impossible anar al banc a buscar una hipoteca, i encara que hi hagi feina i anem treballant, no és prou segura per fer plans a llarg termini”.
Marxar de casa dels pares no és fàcil, els models canvien a poc a poc i sovint ho fan per necessitat. “Molta gent no es planteja deixar el niu i buscar-se la vida pel seu compte fins que no comença a treballar; també és cert que cada vegada és més normal que la gent es plantegi compartir pis en lloc d’esperar a tenir prou recursos per anar-se’n sol o tenir parella”, explica Marc Cartanyà. “Compartir pis et permet assumir un nivell de despeses que en cas de quedar-te sense feina tens marge durant uns mesos”.
Van veure néixer internet i actualment el fan servir per informar-se de l’actualitat, baixar-se música i relacionar-se
Com que el treball és molt precari han de pensar en la possibilitat de moure’s. La Valèria va néixer a Rússia, va créixer a Lleida i “després d’haver viscut a Salou, França i Barcelona treballant sobretot en hostaleria; ara visc al Canadà i espero trobar l’estabilitat necessària per tornar a estudiar”. Ella és, com el cas del Hamza, l’exemple que la joventut lleidatana del 92 ja és participada amb normalitat per gent vinguda de tot el món. Ell és originari del Paquistan, després de vuit anys a Lleida ara treballa en una botiga de roba al carrer Major i el seu somni és “estudiar alguna cosa relacionada amb la moda i el disseny a Barcelona”. Dues tecles que des dels Jocs Olímpics semblen indissociables: disseny i Barcelona. Aquesta és la relació que en fa l’Èric, de Bellpuig, “Les Olimpíades diria que van posar Barcelona de moda i des d’aleshores s’ha convertit en un destí turístic molt important”. D’això l’Adriana n’és una beneficiària i víctima al mateix temps. Parla cinc idiomes i treballa a l’aeroport del Prat a l’oficina de Turisme, però viu a Igualada “i he d’agafar el cotxe cada dia una hora per anar a treballar. Qui sap on serem d’aquí a deu anys”.
cantants, actrius i jugadors de futbol
Famosos als vint-i-cinc
Als vint-i-cinc anys els que fan carrera científica o literària encara són molt joves per haver despuntat, així que si busquem famosos que enguany celebren el quart de segle hem de centrar la mirada als escenaris, les grans pantalles i els estadis de futbol. Una de les persones més conegudes és la cantant de pop nord-americana Miley Cyrus. Provinent de la sèrie Hannah Montana, a mesura que va créixer va anar canviant els seus projectes i la seua estètica fins a convertir- se en una estrella musical amb nom propi allunyada del món Disney. Demi Lovato i Selena Gómez són dues celebritats que també deuen els seus inicis a la factoria Disney per acabar desenvolupant una carrera musical amb milions de fans arreu del món. La saga Crepuscle també té el seu referent nascut l’any 92, Taylor Lautner, l’actor que encarna en Jacob Black. La primera plantilla del Barça té dos estrelles que enguany fan vinti- cinc anys: el català Sergi Roberto i el brasiler Neymar són, ambdós, d’aquest any olímpic.
