Viure a la frontera

En zones frontereres, viure entre un país i un altre és relativament normal. Anar de compres a un costat de la frontera i viure a l’altre, o treballar a un costat i viure a l’altre, són fets habituals. Aquest és, doncs, un exemple del dia a dia per a un gran nombre de veïns de l’Alt Urgell.

La Seu és la ciutat que acull més treballadors andorrans, que viuen a la capital comarcal catalana però es desplacen a treballar cada dia al país veí. Tots ells són treballadors fronterers. Segons dades del servei d’estadística del Principat d’Andorra, l’any 2007 hi havia 2.105 fronterers, una xifra que s’ha anat reduint fins als 1.365 a data 31 de maig del 2017. L’ajuntament de la Seu treballa juntament amb el Govern d’Andorra per facilitar l’ocupació laboral d’aquest col·lectiu al país veí i aconseguir un mercat laboral més permeable per als aturats de la comarca alturgellenca. Ara fa tres anys es va aconseguir una quota laboral específica per a treballadors fronterers.

El servei de treball de l’Oficina Jove de l’Alt Urgell funciona com a receptor de les ofertes laborals d’Andorra, que a la vegada en fa difusió entre les persones interessades, i traspassa la informació a l’Oficina de Treball del Servei d’Ocupació de Catalunya i a la borsa de treball bicat.cat.

Hi ha dies que els veïns han de compartir carretera amb milers de turistes que les col·lapsen / Foto: Chyntia Sans

L’alcalde de la Seu, Albert Batalla, explica que “les necessitats del mercat de treball de les empreses andorranes i dels treballadors de la Seu d’Urgell, Alt Urgell i àrees d’influència superen les fronteres administratives i, per tant, treballem dia a dia coordinant-nos amb els responsables de l’altra banda de la frontera per trobar solucions i escurçar al màxim aquesta distància”, “Andorra encara té places per cobrir i és una oportunitat que cal aprofitar”, considera. Les últimes xifres que ha aprovat el Govern d’Andorra de permisos de treball fronterer fins al proper més d’octubre són més beneficioses que les d’anys anteriors. Si bé a l’estiu del 2016 Andorra va oferir 89 permisos de treball a aquest col·lectiu, aquest estiu gairebé s’han aconseguit doblar i han passat a ser un total de 168 permisos nous. A part, l’ajuntament ha organitzat ja dos workshops ocupacionals, trobades entre empreses i persones demandants d’ocupació amb les quals s’han realitzat més de 500 entrevistes de feina que han donat com a resultat un total de 29 contractes laborals.

Historiadors locals com en Carles Gascón, veí de la Seu, té clar que viure al costat d’Andorra representa més un benefici que un inconvenient. “Si intento imaginar-me com seria la ciutat sense tenir Andorra al costat em vénen al cap poblacions com Sort o pobles més petits similars a la Pobla de Segur”. “Tenim una industria històrica com és la de la llet, que dóna feina a un gruix important de persones, però no podem obviar que al voltant de 1.500 persones de la Seu treballen a Andorra, i això és una porció enorme de la població activa”. Per a aquests treballadors fronterers, la seva vida quotidiana transcorre al voltant de la frontera hispano-andorrana del riu Runer. I a la carretera, perquè el creuament de la duana, tant l’andorrana com l’espanyola, marca totes les jornades laborals.

Santi Calvo, per exemple, és treballador fronterer. Ell és veí del municipi de Montferrer i Castellbò, on resideix amb la seva família. Té feina a Andorra, a la parròquia d’Escaldes, on des de fa 25 anys exerceix d’informàtic en una empresa de manteniment informàtic, fet que l’obliga a creuar la frontera dos cops al dia de dilluns a divendres. Reconeix que “faig més vida a Andorra que a Montferrer o la Seu” i que després de tants anys “perds molt contacte amb el lloc on vius”, i el que li acaba passant és que ja no sap “si la gent que conec és de la Seu o d’Andorra”.

Surt de casa sobre les 9 del matí, quan deixa els seus fills a l’escola, i no hi torna fins gairebé les 7 de la tarda. Amb tot, comenta, la situació no té res a veure amb la de fa 10 o 15 anys, quan “les cues eren insuportables” i havia de sortir de casa amb més una hora i mitja d’antelació per arribar a temps a la feina. Ara amb poc més de 40 minuts hi arriba. Els últims anys, explica, les condicions dels fronterers han millorat amb les obres a les carreteres i en el pas de la frontera. Fa uns dos anys es va habilitar un “carril verd” perquè els que surten d’Andorra sense necessitat de declarar res a la frontera puguin creuar d’una forma més ràpida, la qual cosa ha ajudat, considera, a reduir el temps a la carretera. Només als estius i dies puntuals canvia el cotxe per la moto, un fet que “em salva” de les cues dels turistes. El reconeixement sanitari també ha contribuït a millorar les condicions del col·lectiu, ja que a banda de poder fer servir la sanitat d’Andorra, ara també tenen dret a visitar-se a través del sistema de la Seguretat Social espanyola. Amb un to d’humor, explica que “els fronterers som una espècie rara”, “la gent no sap gaire on ubicar-nos”.

Tant a llei andorrana como l'espanyola contemplen la figura de les persones que viuen i treballen a bandes diferents de la frontera

De totes les tipologies que treballen a Andorra, hi ha l’andorrà, el resident, que és “ja gairebé un andorrà perquè tot i no haver-hi nascut, hi viu i hi treballa”, i per últim nosaltres, que “som la casuística més complicada”.

Malgrat tot, assegura que està “satisfet i agraït” de viure en un territori de frontera “i espero que la situació no canviï”. “Andorra és un gran motor econòmic que ens beneficia a tots i que ens permet continuar vivint on hem nascut, gaudint del Pirineu, de la muntanya i de tot el que ens agrada”, conclou.

A la Seu cada any s'hi acosten més visitants que ja no veuen com una ciutat de pas / Foto: Chyntia Sans

Ángel Pego és des de fa uns 20 anys treballador fronterer. Va néixer a Galícia, des d’on es va traslladar a Andorra amb un permís de residència i treball i s’hi va passar 4 anys, però en busca de “més qualitat de vida” per a ell i la seva família va decidir establir el seu lloc de residència a la Seu conservant, però, el seu lloc de feina en un centre comercial d’Andorra la Vella. Aquest fet l’obliga a creuar la frontera dos cops al dia de dimarts a dissabte. Amb el pas dels anys Pego coincideix amb Santi Calvo que les condicions per al col·lectiu han millorat. “Fa 10 o 12 anys dedicaves més de dos hores més al dia en desplaçaments, tant de pujada com de baixada, però ara amb poc més de 30 minuts sóc a la feina”, diu satisfet. De fet, assegura que en els últims temps li han fet “alguna oferta laboral” a la comarca, però l’ha declinat perquè se sent “satisfet”. Al cap i a la fi, diu, “t’acostumes a estar a la carretera i és més que res algun dia a l’estiu a la baixada que trobes una mica de retenció”. “Hem millorat molt amb el desdoblament dels carrils a les carreteres d’Andorra, les rotondes i els vials nous, a banda del pas per la duana espanyola en sentit de baixada que també s’ha agilitzat amb el carril verd, amb la qual cosa no et paren tant com abans”, explica. Malgrat tot, Pego aprofita per reivindicar millores que considera necessàries, com són els drets del seu col·lectiu. “Et trobes que no tens drets a Espanya perquè no tributes però tampoc els tens a Andorra, on sí que estem pagant els nostres impostos a nivell laboral”, “ens trobem en terra de ningú, ni a un lloc ni a l’altre”, lamenta.

Els treballadors fronterers, per ser residents espanyols, es regeixen per la normativa fiscal espanyola. Fins al 2015, tot aquest col·lectiu havia de fer la declaració de la renda a Espanya. Ara, amb la nova regulació fiscal d’Andorra, aquestes persones que viuen a Espanya però treballen a Andorra queden exemptes de fer la declaració espanyola sempre i quan els rendiments laborals no superin els 60.100 euros (segons consta a l’article 7P de la Llei de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques). En canvi, sí que són obligats a tributar amb el règim andorrà per a les persones no residents sempre que els seus rendiments laborals superin els 24.000 euros. Res no és perfecte ni que es visqui amb un peu a cada banda.


Tot i que hi ha transport públic, la immensa majoria dels transfronterers utilitzen el vehicle particular / Foto: Chyntia Sans
 

Carles Gascón. Historiador urgellenc

Quin pes creu que té Andorra per a la comarca de l’Alt Urgell?
La gent quan parla d’Andorra s’hi refereix en broma com la indústria de la Seu d’Urgell, però en gran part és així. Des dels anys 60, una part molt significativa de la població, tant de la Seu com de la plana de l’Urgellet, treballa a Andorra. Hem de reconèixer que és una sortida molt important a l’hora de poder presumir de no tenir un nivell d’atur excessiu. Si no fos així, aquesta part de la població estaria aturada o emigrada a fora. En aquest sentit, Andorra funciona com a factor per fixar població.

La relació és recíproca per igual?
Si. Des d’un punt de vista més històric, molta de la gent que va començar a treballar a la banca andorrana provenia de la Seu. En aquest sentit, la Seu es va convertir en el centre del capital humà. Als anys 40 i 50, els andorrans també baixaven a l’hospital de la Seu o al mercat. Actualment, però, aquesta reciprocitat s’ha esvaït una mica.

L’estigma del contraban, per ser un territori fronterer, pesa a la gent de l’Alt Urgell?
Històricament el contraban ha pesat molt. Molta gent de la comarca s’hi ha dedicat, sobretot a temps parcial, igual que per exemple a la vall de la Vansa les dones es dedicaven a vendre herbes i plantes medicinals. No deixen de ser recursos que entren a més a més, i en unes terres que sempre han estat força abandonades.

La manera de veure aquest acte il· lícit és diferent a com el veuen altres parts del territori.
Totalment diferent. Per a nosaltres és una activitat força interioritzada que l’ha practicat un ampli espectre social, per això quan sentim parlar de contraban no ens escandalitzem de la mateixa manera que ho fan aquelles persones que no són del territori i no coneixen les dinàmiques.