x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Lo Marraco surt de festa

Actualitzada 06/05/2019 a les 16:23
Els primers dies de maig els més petits de Lleida viuen amb frisança els dies previs a la festa major. L’espera se’ls fa eterna, no veuen el moment de veure sortir els gegants, els capgrossos i Lo Marraco. Aquesta bèstia és un dels elements més vistosos del seguici festiu. Amb un centenar d’anys a l’esquena, el drac s’ha convertit en tot un símbol de la ciutat
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS
reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

LLEONARD DELSHAMS

Tota la canalla de la ciutat ha vist el Marraco alguna vegada, ja sigui amb ulls expectants o amb cara d’espant. Fa vuit metres de llarg i gairebé quatre d’alçada, i per les seues característiques és una bèstia única, sense referents arreu del país ni parentius històrics. Ramon Fontova explica al llibre Les representacions festives de Lleida (1700-1975) que els creadors del primer Marraco el 1907 van decidir fer una bèstia nova per lluir dins el seguici de la festa major. De seguida van decidir-se per fer un Marraco, un ésser que formava part de l’imaginari col·lectiu i la tradició oral popular sense que mai ningú li hagués donat vida. El Marraco era una amenaça per els infants que no creien els pares. Segons Fontova, Alcover i Moll expliquen al seu diccionari que hi ha rastres del Marraco en altres territoris com la comarca del Maestrat o Menorca.

reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.


“En tots els casos és quelcom que s’utilitzava per atemorir la canalla desobedient i mai no havia tingut forma.” La hipòtesi de Fontova, sustentada en les explicacions dels autors originals, és que opten per un drac perquè aquesta és una de les moltes bèsties que tradicionalment representen el mal en l’imaginari judeocristià del país. “Hi ha la tradició de representar el mal en forma de dracs, però lo Marraco no s’hi relaciona directament. Estèticament tampoc no té res a veure amb el tipus de dracs propis d’aquestes processons, que són figures que porta una sola persona, que són més drets i estilitzats i llencen foc pels queixals”.
 


Lo Marraco actual és la versió que es va fer el 1957, quan va deixar de ‘menjar-se’ la canalla i es va elevar per motoritzar-lo


En la consolidació de les festes populars hi ha una certa necessitat de trobar referents, com més antics millor, que les justifiquin. Pau Plana, tècnic de cultura de la Paeria, recel·la d’aquesta fallera i defensa el mèrit que algú “sigui capaç d’inventar-se alguna cosa que arrela amb prou força en una societat fins al punt que la gent se la fa seua i la converteix en un símbol i un referent. Lo Marraco té cent anys i és un símbol de la ciutat que ha sobrepassat la mateixa bèstia. La multitud de representacions que se’n fa el converteixen en un ésser que ha transcendit el seu significat original”. Des de la seua primera aparició a la festa major de 1907 fins a l’actualitat, Lo Marraco ha viscut tres etapes marcades pels tres marracos que s’han construït. El primer, del qual es conserven poques imatges, era molt baix i tenia una boca prou gran com per empassar-se els nens. Es feia entrar la canalla per la boca i després de passar per les entranyes de la bèstia es feia sortir els nens i les nenes per la cua. “Aquesta mateixa caracte· rística encara reforça més el sentit original del Marraco com una bèstia per espantar les criatures”, justifica Fontova. Sense que se’n sàpiguen els motius, aquest Marraco va sortir pocs anys i el 1915 va deixar de fer acte de presència.

reserves de menjar. La brigada municipal guarda tots els xumets que la canalla de Lleida penja al Marraco.

No en sabem les causes, només podem constatar que va desaparèi· xer del seguici de festa major i no va tornar a fer acte de presència a la ciutat fins al 1941, quan les autoritats locals en fan fer un de nou. “Aquest segon Marraco el tornen a construir com el primer, i en alguna filmació de l’època es pot apreciar el detall de les cames d’una criatura que se li escolen per la seua”, explica Plana. “Per les fotos que en tenim era una bèstia gran i baixa, que portaven un nombrós grup d’homes que havien de fer molta força per moure’l. Fins i tot sembla que po· dia portar pirotècnia als forats del nas”, explica.
 

Des de l’oficina de Turisme s’ha potenciat el Marraco com un símbol identitari de la ciutat i un referent per fer fabricar souvenirs


A mitjans dels cinquanta, els responsables de la Paeria decideixen que Lo Marraco no pot sortir més: la bèstia pesa molt i es necessiten massa homes per moure’l, que cobren i encareixen la festa. “Aleshores s’enceta un debat per decidir com s’ha de fer el nou. Fins i tot La Mañana fa una enquesta entre personalitats destacades de la ciutat per veure què n’opinen. Finalment s’opta per motoritzar-lo i elevar-lo”, explica Fontova. El Marraco del 1957, que arriba a Lleida com una presa exòtica caçada per uns exploradors, ja no es menja les criatures.

Aquest Marraco és el que va patir l’accident el 1982, quan arran de les riuades va entrar aigua al magatzem i va quedar encastat de cap contra una columna. Construït amb una estructura de fusta i recobert amb malles metàl·liques i guix, va sobreviure i va continuar desfilant fins que el 1993 es va encarregar una reconstrucció integral a Joan Miró. “És la bèstia més gran que he fet mai, va ser un repte”, recorda. “Hi vam dedicar una bona temporada per poder-lo passar a fibra de vidre perquè així fos més lleuger i resistent.” Des d’aleshores, s’hi han fet poques reformes. La darrera ha estat canviar el motor de gasoil per un de gas, menys contaminant. Pintat de nou, amb els seus ulls verds llampants, el fum que treu pel nas i el rugit que fa quan desfila, Lo Marraco es passeja orgullós per la ciutat els dies de festa i atreu l’atenció de grans i, sobretot, de petits. Ja ningú utilitza l’amenaça del Marraco per espantar els nens que es porten malament, ara és un símbol de la ciutat que ha transcendit el mateix drac. Convertit en un referent estètic que competeix amb la Seu i el caragol com a imaginari representatiu de la ciutat, el Marraco ara el podem trobar en infinitat d’objectes. Aquesta vinculació emocional no és un fet diferencial, és molt habitual que els símbols festius s’erigeixin com a referents col·lectius. “Els toros representen Espanya, els castellers s’identifiquen amb Catalunya i el Marraco és distintiu de Lleida”, recorda Fontova. La canalla, aliena als debats, només espera la festa major per deixar-se impressionar pels seus immensos ullals.

Els timbalers són la comparsa més antiga
Els timbalers del seguici són la figura més antiga de totes les que surten a la cercavila de la festa major. La seua funció original no era la de desfilar amb els gegants i els altres entremesos festius sinó la d’acompanyar i donar pas a les autoritats locals. Si bé durant l’edat mitjana ja hi ha constància de l’ús de trompetes i timbals per anunciar la presència dels representants del poder, durant el segle XVIII es consolida un cos de quatre trompetes i tres timbalers. A mesura que passen els anys i es modifiquen els costums, aquesta figura passa a ser anecdòtica i festiva. Deixa de formar part del seguici municipal i s’incorpora a la cercavila. Les trampes, els timbals que surten cada festa major, són els elements més antics del seguici. Segurament tenen més de tres-cents anys d’història.

La nova tradició de penjar-li els xumets
Un fenomen que s’ha posat de moda arreu del país entre els pares de la canalla més menuda és la de penjar els xumets a les boques de les bèsties més populars de les festes. Siguin dracs, gegants o mules, arreu de Catalunya s’ha estès el costum de penjar-los el xumet com a ritus de transició, com un símbol de fer-se una mica més gran. Abandonar-lo als ullals del Marraco s’ha convertit en un costum per deixar enrere l’hàbit del xumet. Sobre aquesta tendència hi ha diverses opinions i opcions. Més enllà dels pares i mares que només ho fan pensant en la seua prole, el debat sobre el tema està sobre la taula i no tothom pensa el mateix. Hi ha qui opina que la cultura popular és dinàmica i que si la gent vol donar a les bèsties aquest simbolisme s’ha de respectar. D’altres optarien per regular la pràctica, sigui decidint un únic dia que passa per recollir els xumets o incloure un acompanyant que els reculli. La idea és que els xumets treuen força al drac perquè l’infantilitzen massa. Sigui com sigui, el costum és imparable.
Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre