Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Os de Balaguer. Cal Pitxitxo (1575)
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Llorenç. Església de Sant Abdó i Sant Senén (1592)
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Les Borges Blanques. Cal Ferrer del Tall (1570-1610)
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Tornabous. Cal Pujalt (1586).
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Tornabous. Cal Pujalt (1586).
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Vilagrassa. Cal Botes (1582)
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Montcortès. Castell (1493)
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Guimerà. Cal Manseta (1570-1580)
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Bellpuig. Convent de Sant Bartomeu (1604)
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Tornabous. Cal Pujalt (1586).
SEGRETotes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Miralcamp. Església de Sant Miquel (1575-1582)
SEGREHa trigat vint anys a inventariar totes les portes i finestres renaixentistes dels 362 nuclis de població que formen el pla de Lleida. El conservador del MNAC Joan Yeguas Gassó, finalment, n'ha fet un llibre per posar-les en context i explicar-nos qui les feia i per a qui.
Si el Renaixement va ser un dels moments àlgids dels territoris que després es van agrupar sota la república italiana, a Catalunya no va passar de ser una transició del gòtic al barroc. No hi va haver cap mena de corrent intel·lectual ni tampoc hi havia un passat esplendorós que calgués recuperar, reinterpretar ni reivindicar.
"Aleshores no era com ara, que un arquitecte que visqui a Anglesola pot estar al dia de les tendències arquitectòniques més punteres. Aleshores les modes que s'estilaven als centres del poder trigaven dècades a arribar fins aquí i encara s'adaptaven segons els gustos, estils, necessitats o manies dels mestres d'obra, els picapedrers o els amos que ho encarregaven."
Yeguas ha compilat més de tres mil imatges i després n'ha fet una selecció perquè la representació sigui el més variat possible. "La porta del bar López de Bellpuig, als porxos de davant l'ajuntament, no l'he posada perquè és exactament la mateixa que la de l'església de Sant Abdó i Sant Senén de Llorenç. No sabem quina va ser la primera, però és probable que fos el mateix mestre d'obres que, pels motius que fos, fes els dos encàrrecs iguals."
Aquest tipus d'arquitectura es regia per modes i estètica, així que els ornaments i els acabats no responen a cap criteri que no sigui el gust del moment. "Hi ha gent que hi vol llegir simbologia críptica, com a elements teòricament templers, però això són rumors sense fonament. El Renaixement italià sí que beu directament de les fonts originals romanes i al seu voltant en fa tot un discurs intel·lectual que el raona i justifica, però aquí arriben els ornaments i acabats, les solucions arquitectòniques per fer portes i finestres, i són absolutament descontextualitzats."
Aquelles poblacions més properes a les pedreres de l'època com les de Preixana, el Talladell o Arbeca conserven més elements, sovint perquè l'arquitectura amb pedra hi era més habitual. A les zones del Pla d'Urgell o el Segrià, per exemple, la pedra era un element que definia les cases fortes perquè no era accessible a les classes populars. "També hem de tenir present que les guerres i les diferents èpoques d'expansió o estancament econòmic han influït en la supervivència d'aquest patrimoni, de manera que és impossible saber exactament com d'habitual va ser aquesta construcció en ciutats com Lleida, per exemple, perquè pràcticament no queda res dempeus d'aleshores."
Un llibre, el de Yeguas, imprescindible per als curiosos de la nostra història.