x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Ermità als marges de l'Horta

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Actualitzada 07/06/2021 a les 17:30

L’Abdelaziz fa temps que va deixar de viatjar a peu per les carreteres de mig Espanya buscant-se la vida al camp. Amb el permís del pagès va aixecar una barraca al fons d’un camp de pomeres i aprofita els límits del terreny per fer-hi hort.

abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

SEGRE
abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

SEGRE
abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

SEGRE
abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

SEGRE
abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

SEGRE
abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

SEGRE
abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© abdelaziz. Va venir a Europa el 1988 i té permís de residència des del 1992. Ha treballat en camps de tot Espanya.

SEGRE

Com un ermità del segle XXI, diu que ha trobat la felicitat en aquest petit racó de l’Horta, lluny del soroll de la ciutat.

Fa temps li van regalar una vella BH de passeig, a la qual va collar-hi amb cordes una caixa blava de fruita que fa servir de cistella. Per baixar a la ciutat ha de creuar una de les barriades més exclusives de Lleida, un carrer de xalets protegits per tanques altes i cotxes de gamma alta.

La seua presència s’hi fa estranya, però ningú ja no li para atenció. Tothom qui s’hi ha fixat ja sap qui és.

L’Abdelaziz és menut i va ben afaitat. Encara que faci calor porta botes altes i un petit gorro de llana, malles sota els pantalons i bigoti.

S’afaita als matins al petit mirall que va instal·lar-se a la part exterior de la barraca en la qual viu, un habitacle de deu o dotze metres quadrats en un bancal de pomeres.

“Fins fa un temps vivia en una cabana, però la propietaria la va enderrocar i el veí em va deixar que m’instal·lés aquí”, explica mentre rega unes flors que té plantades per fer bonic.

“Aquesta no sé si aguantarà gaire, em sembla que el sol no li agrada gaire”, diu mentre n’assenyala una que, efectivament, fa mala cara.

Originari d’Algèria, on la seua família tenia bestiar i una mica de terra, a finals des vuitanta va visitar el seu germà, casat al Marroc, i d’allà va creuar la frontera amb Espanya sense cap dificultat.

“No tenia visat, vaig ensenyar el passaport i ja està”. Des d’aleshores ha viscut sobretot de fer feines de temporada al camp: “L’all a Cuenca, la taronja a València, la fruita a Lleida, l’oliva a Vinaixa, la verema a la Rioja, les patates a Vitòria..

Jo he fet tot Espanya a peu d’una feina a l’altra. Agafava la bossa i em posava a caminar, quan tenia gana buscava alguna cosa per menjar i quan queia la nit mirava de trobar algun lloc on dormir.

No té cap secret”. “Ara visc aquí i la gent em coneix, quan tinc cebes les regalo i a canvi sempre passa algun veí que em porta alguna cosa cosa –oli, sucre, el que sigui–; quan baixo a Lleida també conec gent que em conviden a un cafè perquè saben que després jo els portaré el que sigui que hagi collit”.

Oficialment consta com una persona sense sostre, encara que té papers de residència i no ha de patir perquè el vulguin expulsar: “Jo estic legalment a Espanya des del 1992, quan vaig regularitzar la meua situació. A vegades venen dels serveis socials per saber com estic i si necessito res.

Quan va nevar aquest hivern fins i tot van venir una parella de mossos per veure com estava. Jo aquí estic molt bé, no necessito res més”.

La porta de casa és un tauló que no encaixa i que falca amb una pedra: a l’hivern s’hi cola tot el fred, però també és l’única via per ventilar l’habitacle. No té llum ni aigua, i ara està pendent d’aprofitar una vella porta de menjador de vidre que algú havia tirat com a finestra per deixar entrar llum natural a dins de la barraca.

Durant tots aquests anys no ha perdut el contacte amb la seua família. Cada any procurava baixar a Algèria per visitar-la.

També per fer-la créixer. “Aquí sempre he viscut sol, però a Algèria m’he casat i divorciat tres vegades, tinc tres exdones i dues filles”, a les quals passa una pensió cada mes.

Ara fa temps que no baixa. “La meua mare té vuita-cinc anys, espero poder-la tornar a veure”, explica amb un lleu somriure que no pot matisar la nostàlgia.

Jubilat de les feines del camp, l’Abdelaziz no ha perdut els costums. “M’aixeco a les quatre del matí, endreço, reso, faig un cafè i qua ja comença a clarejar surto i em dedico a cuidar l’hort”.

Per cultivar l’estret bancal que té davant de la barraca fa serviu un aixolet que agafa amb la mà dreta. A l’esquerra li falten tres dits, una ferida que no passa inadvertida: “Això m’ho vaig fer quan tenia nou anys, estàvem jugant amb els meus germans i va explotar una bomba.

Els francesos en van deixar moltes de quan la guerra d’Algèria. Jo vaig tenir sort, només vaig perdre tres dits i vaig rebre metralla aquí, aquí i aquí –m’assenyala l’avantbraç, el braç, el sec de la cama i la cuixa–, en l’explosió van morir un germà, una germana i un cosí meus.

A la cuixa hi vaig dur incrustat un tros de ferro d’un dit de llarg durant cinc anys, fins que no en tenia catorze no me’l van poder treure.” L’Abdelaziz sembla que hagi trobat el seu petit lloc al món. Segurament no és el que havia somiat quan va creuar l’estret de Gibraltar per arribar a Europa amb trenta-cinc anys, però la sensació que està en pau amb ell mateix i el món és sincera.

“Jo ara soc feliç, visc enmig de la natura i no molesto ningú, em porto bé amb els veïns i saludo tothom. A la ciutat hi ha massa soroll i l’ambient és pesat, aquí hi estic molt bé. De veritat que no necessito res més.”

Temes relacionats
Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre