x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

La intel·ligència en el futbol

  • XAVI MADRONA/GINA DOMINGO
Actualitzada 07/06/2021 a les 16:53
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE
Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tàctica i tècnica. La tàctica i la tècnica són les grans armes del futbol femení.

SEGRE

Les llicències federatives de futbol femení han pujat un 561% en la darrera dècada. Són conscients que encara falta molt per una igualtat amb el masculí, especialment en el tema econòmic.

Saben que no poden igualar la força que hi ha en el futbol masculí i, per això, la intel·ligència i la tàctica són les seves grans armes.

Un dels exemples que millor reflecteixen l’evolució que ha experimentat el futbol femení en les tres últimes dècades és el de Dolors Gou, del Palau d’Anglesola.

Tenia només 10 anys quan una absurda normativa, o més aviat la falta d’una normativa clara, trencava les seves il·lusions de donar puntades a una pilota i divertir-se a l’equip del seu poble envoltada pels seus companys, tots ells nens. La repercussió mediàtica que té ara el futbol femení no es pot comparar amb aquells temps plens de foscor.

I tot i que queda molt camí encara per recórrer, Dolors Gou, 27 anys després d’aquell novembre del 1994, quan un buit legal a la normativa impedia jugar amb equips mixtos, pensa en veu alta com de diferents són les coses. “Com ha canviat tot! Jo no vaig tenir referents i ara seria molt diferent.

Era molt frustrant i més per a una nena petita com era jo, que no entenia res, veure com no em deixaven jugar amb els nois però tampoc hi havia equips de noies. Llavors era un cul-de-sac”, assegura Gou, el cas de la qual va tenir tal impacte que va establir un precedent en el futbol català i va provocar que la federació aprovés els equips mixtos fins als onze anys.

Uns mesos abans hi havia hagut un cas com el d’ella a nivell estatal a terres alacantines.

Una nena de 9 anys, Lara Rúas, va tenir la gosadia de marcar el gol de l’empat del seu equip i el conjunt rival va impugnar el partit i va denunciar el cas. Era l’única noia entre tot de nois i la ironia d’anteposar el valor dels punts per damunt d’un joc entre nens va ser la llosa de la frustració de la petita Lara.

Amb el cas de la lleidatana Dolors Gou els equips rivals es van portar correctament.

Dolors va arribar a jugar vuit partits amb l’equip de nens i cap equip contrari hi va presentar impugnacions. Eduard March, que era l’entrenador d’aquell equip aleví, explica que “vam inscriure la nena perquè no existia cap norma que digués que no se li podia tramitar la fitxa”.

El juliol del 1993 la Real Federación Española de Fútbol havia derogat una normativa en la qual es prohibia “tenir equips amb jugadors dels dos sexes”, però legalment no es va avançar en sentit contrari i les coses seguien igual.

La delegació territorial de futbol de la Federació Catalana, en adonar-se’n, va dir que li havia tramitat la fitxa “per un error administratiu”. El llavors delegat, Antoni Mesalles, adduïa també que la mútua contractada per la federació no volia fer-se càrrec d’una possible lesió perquè, a nivell de normativa, no existien els equips mixtos.

Dolors va seguir entrenant-se amb els seus companys, però va haver de canviar d’esport i passar-se al bàsquet. Va tardar cinc mesos a poder tornar a jugar amb els seus companys, però el seu gran triomf va ser aconseguir que es posés fi a una normativa caduca i que s’admitissin els equips mixtos fins a alevins.

Després, Dolors va fer carrera al futbol lleidatà. Va jugar al Mollerussa, l’AEM i a la UE Lleida, on va tenir com a segon entrenador Lluís Cortés, el flamant campió d’Europa.

“El més important de tot és que no vaig defallir perque m’agradava i m’agrada jugar al futbol. No tant veure’l per televisió, però sí el contacte amb la pilota, gaudir d’un esport que forma part de la meva vida.

De la meva època com a jugadora adulta tinc uns grans records. Va ser molt emocionant veure l’altre dia guanyar la Champions al Lluís Cortés i gent del seu staff tècnic que també van coincidir amb mi al Lleida.

Vam pujar a categoria nacional i viatjàvem amb avió per jugar contra els equips de les Balears i participàvem en tornejos internacionals com el MIC, on vam arribar a jugar fins i tot davant equips internacionals”.

S’han fet i s’estan fent molts passos, però venim de molt lluny, de molt enrere”, diu Eva Cortijo, periodista esportiva i cap de continguts de Lleida TV.

Aquesta professional ho té molt clar, creu que el boom del futbol femení “és passatger i ho seguirà sent fins que no hi hagi una autèntica revolució en igualtat i em refereixo molt especialment al tema econòmic”. Per a aquesta periodista “estem vivim un boom perquè els equips masculins, aquesta darrera temporada, no han fet res.

El Barça ha estat un autèntic desastre i l’única alegria forta en aquest club és que l’equip de Primera femení hagi guanyat la Champions, i que, a més a més, ho hagi fet més que bé”. Un pas de gegant per parlar d’una autèntica igualtat en el futbol seria que la UEFA repartís els guanys de la Champions.

“A veure, si hi ha, per exemple, quaranta equips, vint masculins i vint femenins, doncs els guanys a repartir al 50%. A algú li pot semblar inacceptable el que comento, però si no es comença per aquí, al futbol femení encara li queda una llarga lluita envers la igualtat”, comenta Cortijo, la qual va viure en primera persona la manca de recursos per jugar a aquest esport.

“Jo de ben petita, i parlo de Primària, ja volia jugar al futbol i ho feia quan em deixaven els nois del col·legi”. Més tard, ja al Manuel de Montsuar, “vam aconseguir que en les activitats extraescolars s’oferís futbol sala. No era el que volíem, però era un primer pas”.

L’informe de la EUFA Women’s football across the national associations revela que hi ha al voltant d’1.300.000 dones futbolistes federades a Europa i a Espanya el nombre de federades voreja les 64.000 jugadores. Les llicències federatives s’han incrementat un 561% en la darrera dècada.

Malgrat aquestes xifres encara són molts els que pensen que el futbol és cosa d’homes, i, tot i que ja fa 107 anys del primer partit femení encara queda molta travessa per fer. Aquell 9 de juny de 1914, i malgrat ser considerades per alguns comentaristes de l’època com “marimachos”, vint-i-dos jugadores van saltar al camp de Reial Club Esportiu Espanyol.

Els comentaris de la premsa, dos dies més tard, anaven plens de paraules i comentaris misògins i masclistes. Les cròniques, a nivell general, van mostrar un rebuig frontal al futbol femení amb comentaris com “ esta primera actuación de la mujer en el viril fútbol nos nos satisfizo”, deia

El Mundo Deportivo, mentre altres rotatius van passar de qualsevol comentari purament esportiu a centrar-se en valoracions sobre la vestimenta de les futbolistes.

Ha passat més d’un segle d’aquell històric partit i avui per avui és impensable llegir unes cròniques com les de 1914, però encara queda molta feina per fer, i per això és cada cop més important educar en “una realitat d’igualtat, en la qual no existeixi un esport exclusivament dirigit a nois o noies, sinó que sigui una activitat que els dos sexes puguin gaudir i practicar lliurament”, comenta José Carlos Monge, cap de secció d’Esports del diari SEGRE.

Un altre gran repte també està a mantenir el creixement de les jugadores i dels equips femenins, una qüestió per la qual estan apostant molts clubs com l’AEM de Lleida, en el qual, en l’actualitat, hi ha 36 equips, entre homes i dones, totalitzant vora 500 esportistes, dels quals unes 200 són dones.

“Estem treballant intensament el planter de les esportistes més petitetes perquè al cap i a la fi són la base del futur. Tenim exemples com la Nadia o la Júlia, entre altres, que van començar d’infantils i ara estan al primer equip, que prop ha estat de pujar a Primera Divisió, fet que esperem aconseguir en la propera temporada”, explica el president de l’AEM, Carlos Sisteré.

Lamenta que encara avui existeixen grans desigualtats entre el futbol femení i el masculí. “Les diferències són evidents.

Ja no només en sous, en ajudes... en tot.

I no és just perquè al cap i a la fi juguen en camps de les mateixes dimensions, el mateix nombre de jugadores, tres àrbitres, la pilota és la mateixa... però, malauradament, això no vol dir que tinguin les mateixes condicions ni, per tant, avantatges.

Encara queda un llarg recorregut per salvar les diferències entre el futbol femení i el masculí, almenys a casa nostra.”

A banda de les grans diferències estructurals que queden per assolir en el futbol femení hi ha la qüestió, en la qual estan d’acord molts professionals:, que el futbol femení i el masculí tenen grans diferències des d’un punt de vista estrictament esportiu. Per al periodista esportiu i cap de comunicació del club AEM, Antoni Laso, el futbol femení “partint del que fins ara hem entès com a futbol a alguns aficionats els pot semblar que és un mica avorrit perquè no hi ha tanta brutalitat o rapidesa com hi ha en un partit masculí, però en canvi són partits bonics, d’una bellesa tècnica que et poden deixar embadalit.

Les jugadores no tindran tanta rapidesa com els seus col·legues masculins però, en canvi, dominen la tècnica i les tàctiques com ningú i la veritat és que pots veure jugades realment extraordinàries i elles ho saben”.

La jugadora de l’AEM Inés Faddi, una de les estrelles de l’equip i que acaba de ser convocada amb la selecció de Marroc, corrobora les paraules d’Antoni Laso.

“Clar que no és el mateix el futbol femení i el masculí. Al final, la veritat és que no s’assemblen gaire ja que, per exemple, els nois tenen més força física i això és així de real, però també és veritat que les noies tècnicament i tàcticament juguem molt millor.

Al final has d’escollir el que vols veure i gaudir, o força o realment veure futbol”. Per a la Nadia Dopico, de 23 anys, “tot depèn del partit que miris.

Si en veus de Segona Catalana potser sí que pot semblar una mica més avorrit, però és per una qüestió de nivell. Veient un partit de Primera és molta la gent que comenta que són realment trepidants i que gaudeixen molt veient futbol femení”.

Fugir de la brusquedat i les puntades per aplicar la intel·ligència, al final és el gran avantatge que tenen les dones futbolistes i la Inés Faddi ho té clar: “Nosaltres li donem més sentit al joc i tàctica al futbol aplicant més la intel·ligència”.

Tant la Inés com la Nadia o la Mireia Jiménez, a banda de jugar al primer equip de l’AEM, no han deixat els estudis. A les tres els agradaria ser futbolistes professionals, però ara per ara i fins que no es remoguin les estructures del futbol, és molt difícil.

Per això mentre la Mireia ja fa quart de Ciències de l’Activitat Física, la Inés estudia ADE a la Universitat de Lleida i la Nàdia fa Inefc. Són conscients que el futbol professional al qual aspiren pot acabar sent una fàbrica trituradora d’il·lusions i per això es continuen formant al marge de la pràctica de l’esport, fet que ja de per si les diferencia de grans cracs mundials com Leo Messi, Cristiano Ronaldo i molts d’altres que van abandonar els estudis, molts d’ells sense acabar ni la secundària obligatòria.

Per a la Mireia el boom del futbol femení “no és passatger, el que passa és que veníem de molt lluny i hem d’anar encara pujant esgraons, a poc a poc, però sense parar. Ara no ens podem aturar i estic convençuda que algun dia estarem al mateix nivell que els homes, especialment pel que fa al terreny econòmic”.

El futbol femení ha crescut de manera exponencial en els darrers anys però encara li queda molt terreny per jugar i moltes pilotes que xutar, ja que la desigualtat continua patent.

Els equips necessiten patrocinadors forts per poder posar-se al mateix nivell que els masculins i un altre factor important: els equips femenins han de poder ser visibles per als mitjans de comunicació, com ho són els masculins. De moment, nosaltres apostem per elles.

 

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre