Amoníac

Si discutíssim quina reacció química ha salvat i alhora ha destruït més vides de la humanitat, una candidata ferma seria la de Haber-Bosch. El 1909, Fritz Haber va descobrir com produir amoníac al laboratori a partir de nitrogen de l’aire i hidrogen gas, i Carl Bosch, a la BASF, va aconseguir fabricar-lo a escala industrial els anys següents. L’amoníac o NH3 és un dels components bàsics dels fertilitzants nitrogenats (N), la més important de les tres potes de la fertilització mineral NPK, on les altres dues són el fòsfor (P) i el potassi (K).

L’amoníac és, essencialment, un triangle format per tres hidrògens, al centre del qual vibra un àtom de nitrogen com si fos una mosca desesperada al mig d’una teranyina. La disponibilitat de NH3 abundant i barat va tenir immediatament repercussió en aquelles aplicacions que ja l’utilitzaven, però a partir d’un procés d’obtenció molt més costós, a partir de clorur amònic mineral. I va disparar la producció d’aliments.

Actualment, gairebé el 90% de l’amoníac industrial, uns 225 milions de tones anuals, es dedica a la producció d’adobs, i s’estima que més de la meitat de la humanitat en depèn. Normalment, en forma de nitrats, d’urea o altres derivats del propi amoníac, que en formulacions equilibrades permeten un creixement més gran i ràpid de les plantes. Els resultats espectaculars, com a contrapartida, han portat a zones d’alta intensitat agrícola i ramadera (que rep indirectament el N acumulat per les plantes) a veure com els seus aqüífers es contaminaven amb nitrats, que a les aigües de consum costen d’eliminar i causen diverses patologies de la sang. La tecnificada agricultura actual, amb l’anàlisi de sòls i plantes i la dosificació precisa dels adobs i del reg permeten limitar o eliminar aquest problema, tot i que el dels purins de les granges segueix estant mal resolt.

Haber (1918) i Bosch (1931) van obtenir sengles premis Nobel pels seus descobriments. La cara fosca d’aquesta història és que Haber va utilitzar també els seus coneixements per a la fabricació d’armes químiques, com el gas mostassa, l’efecte del qual supervisà personalment a les trinxeres durant la I Guerra Mundial.

A més, els derivats de l’amoníac, inclosos alguns fertilitzants, són precursors de la majoria d’explosius químics existents, com l’amonal, la nitroglicerina o el TNT. Aquests explosius han abaratit la mineria i l’obra pública, però també han enderrocat ciutats i matat centenars de milions de persones a tot el món.

Pixum Igual com el NH3 és el precursor dels compostos nitrogenats de la vida, com les proteïnes, és també un dels seus residus finals, un cop excretat en forma d’urea a l’orina. Per això, és un dels responsables principals de la pudor de pixum.