El sentir de la intimitat

Un nen amb gorra agafa fort un ram de flors silvestres mentre allarga la mà i mira, per un segon o per a tota una vida, algú que queda fora de pla. Li penja del coll la funda d’una càmera analògica que no és seva. Una reflex que utilitza aquell qui, sense saber-ho, fa el primer retrat del fotògraf David del Val (Lleida, 1976). La fotografia la té penjada al seu perfil de Facebook, si tenen curiositat.

Als sis anys, el David jugava a fer fotografies de bodegons i els seus enquadres als viatges d’escola sorprenien el propietari de Fotos Joan, que, d’entrada, atribuïa l’autoria al seu pare. Això li va donar empenta per seguir fent el que li agradava. La foto del nen de la gorra, més que una premonició del qui avui és un reconegut fotògraf de boda amb un bon grapat de premis internacionals com ara els Fearless Awards i WedFotoSpain, descriu el que ell sempre ha sigut: un apassionat de la fotografia (resulta que també va sempre amb gorra o barret, però això ja és casualitat... o no).

En cadascun dels seus reportatges socials persegueix immortalitzar els moments importants dels seus clients perquè els puguin reviure ells i se’ls imaginin els descendents que no coneixeran. Aquest és el poder que sentia quan, de petit, fullejava i completava amb la imaginació i el relat familiar l’acció i les emocions que vivien abans i després de cada fotografia en blanc i negre enganxada a les pàgines de l’àlbum del Lluís del Val i Paquita Godoy.

Aquesta vinculació amb la seva història familiar a través de l’àlbum de boda dels seus pares és la que ell s’esforça per impregnar als 15 àlbums de boda a l’any que fa (ni un més ni un menys), que són un autèntic passaport a un dia de la història familiar. Posar el focus a les persones, les emocions i a la transcendència que té el dia de la boda per a tota la família l’ha portat a tenir una marca personal que ni el propietari de Fotos Joan dubtaria a l’hora d’identificar les del David del Val. Tot i que els reportatges socials centren bona part de la seva activitat professional, també fa publicitat i projectes artístics personals que tenen de comú denominador la denúncia social. S’expressa amb llenguatge publicitari i cinematogràfic.

Després de quedar finalista als premis Lux 2008 i Emergent’08 amb la seva col·lecció Sí, Clero, exposar a la Galeria Harmann de Barcelona la sèrie fotogràfica Cry, Crisis i presentar el 2010 Autotomía humana a la Sala Gòtica de l’IEI de Lleida i Espacios Comunes a la sala enArt&Co, David del Val està ara immers en la sèrie de retrats Waiting Room. Es tracta d’una col·lecció de moments de solitud de persones amb diferents històries que tenen en comú l’eterna espera, la vida, viscuda des de la intimitat. Per retratar l’essència de la intimitat en què cadascun de nosaltres som autènticament sincers amb els nostres anhels, Del Val no irromp en l’escena, sinó que la capta a través d’un reflex en un mirall, un aparador, una finestra... fent l’espectador un espia còmplice. Coquetejant amb la llum, aconsegueix que el misteri sigui un filtre comú a totes les fotos de Waiting Room. És inevitable que un miri les fotografies i no es pregunti: “Què espera? Què li passa?” Potser hi ha alguna cosa concreta que s’espera, un desig o un canvi o potser un està perdut en l’anhel, però tots vivim en l’espera. Waiting Room, que retrata la vida en l’acció quieta d’esperar, el formen persones anònimes i conegudes. Del Val les escull per les seves històries o per la gran connexió o admiració que sent vers a algun aspecte personal o professional. Són històries peculiars que s’uniran, sense saber-ho, quan Del Val faci l’exposició Waiting Room, encara sense data. Qui sap si en aquesta relació artística un o altre trobarà allò que espera.

David del Val

Fotògraf

El David del Val va néixer fotògraf. És de Lleida on, tot i que passa bona part de la setmana a Barcelona, manté el seu estudi. Aplica la seva mirada al reportatge social, el retrat corporatiu i crea col·leccions fotogràfiques que busquen la reflexió social, com ara l’espera eterna que és la vida a ‘Waiting Room’.

El fotògraf espera que passi alguna cosa o fa que passin quan fa la foto? La fotografia no té per què reflectir la realitat. El què és, el que passa, depèn de com tu mires.

I vostè mira i pensa en frames? Penso en imatges, sí. La fotografia és un dels llenguatges amb què millor m’expresso.

El musical també se li dóna bé, va ser professor de saxo. Sí, el tinc molt oblidat, però la música i la fotografia deuen tenir alguna connexió al meu cervell [riu]. M’encanta fer retrats a músics perquè és com unir les meves dos passions.

Vostè diu que va néixer fotògraf. Quin paper jugava la fotografia a la seva infància? Era la meva distracció, la meva passió ja aleshores. He d’agrair moltíssim els diners que es van gastar els meus pares revelant rodets. La fotografia era i és família, història, persones. Recordo fullejar una vegada i una altra l’àlbum de boda dels meus pares coneixent la meva família. També la màgia de desplegar el llençol i encendre el projector.

Què no li pot faltar, a un fotògraf? Sinceritat i respecte per qui té al davant.